foradia pressupartialcoi

La importància de recuperar oficis del passat

Al territori valencià han sorgit iniciatives als últims anys per tal de recuperar professions tradicionals, com ara la de campaner o margenador

Com cantava Raimón, qui perd els orígens perd identitat. Es tracta d’una màxima que ressona amb força en un temps on cada vegada més gent advoca per la recuperació de costums i professions tradicionals. Campaner i margenador són dos oficis que han estat en risc de desaparéixer als últims anys, però que a les nostres comarques han reviscolat gràcies a l’acció d’associacions culturals i professionals autònoms. 

Recuperar el so del passat 

Des de l’associació Campaners del Comtat treballen per recuperar i fer valdre tot el patrimoni al voltant del toc manual de campanes a les nostres comarques. Com a part de la seua activitat intervenen en projectes de restauració, en els quals han col·laborat en matèria d’assessorament (a Beniarrés recentment), i també organitzant mostres de tocs tradicionals i visites guiades a campanars.

Josep Jordà és el president de l’associació, i ens recorda que l’ofici de campaner era habitual en tots els pobles  fins a la dècada dels anys 60 i 70 del segle passat, quan l’èxode rural començà a buidar els municipis més petits en favor de les ciutats. A eixa tendència se li ha de sumar l’aparició de la tecnologia a motor de l’època, la qual cosa provocaria l’automatització progressiva dels sistemes per fer repicar les campanes. Tot i això, Josep assegura que “els sistemes a motor no poden imitar l’acció de la mà humana”, ja que els campaners són capaços d’imprimir un ritme i una intensitat que es perd amb l’aplicació d’automatismes. 

Aprofitant que alguns pobles del Comtat mantenen l’ofici de campaner (Beniarrés, Benasau i fins fa un any Catamarruc) l’associació vol recollir els sabers dels diferents punts de la nostra geografia per tal de registrar els tocs tradicionals de cada poble. 

Diversitat de tocs

A part dels usos purament eclesiàstics, les campanes també han sumat usos civils. Per al president de l’associació, les campanes “eren un sistema més de comunicació, equivalent a l’ús que actualment tenen el telèfon mòbil i les xarxes socials”. El toc de mort era un dels més habituals, el qual s’utilitzava per a indicar la defunció d’un veí del poble. Un altre dels usos tradicionals alertava sobre l’aparició d’incendis a l’interior del municipi. En situacions com aquestes les campanes repicaven amb força, fent que el veïnat acudira al lloc on s’havia declarat el foc i contribuís a la seua extinció. Des de l’associació es mostren partidaris d’implementar nous tocs de campanes, com per exemple un que indique que s’ha produït un naixement (un fet cada vegada menys habitual als pobles de l’àmbit rural). 

Bronzes significatius

Les campanes més rellevants del Comtat es troben als pobles de la Vall de Seta, la Vall del riu Frainós, a Beniarrés i a Planes. Entre les més antigues cal esmentar les que hi ha en Benialfaquí, Alfafara i Balones (totes elles del segle XVII). Encara que la de major antiguitat es troba a l’església del Salvador de Cocentaina, d’estil gòtic i originària del segle XV. Des de 2018 aquests bronzes són Bé d’Interés Cultural (BIC), gràcies a que el Consell de la Generalitat Valenciana va aprovar aquesta declaració per a totes les campanes datades entre 1250 i 1659. 

Tot i la seua longevitat, el so de les campanes no canvia massa amb el pas del temps. És cert que el bronze de què estan fetes s’oxida, però això no afecta en excés a la seua sonoritat. La cosa canvia quan l’estructura es bada o es produeix alguna fissura, encara que afortunadament hi ha empreses que es dediquen a la restauració d’aquests elements.

Des de Campaners del Comtat volen seguir promovent la recuperació de l’ofici a la manera tradicional, i és que la tasca d’associacions com aquesta pot ajudar a resignificar el valor de les campanes i a la vegada permetre’ns entendre un poc més del nostre passat.

Tota pedra fa paret

La construcció amb pedra seca està tornant a agafar força als nostres camps, sobretot des que la UNESCO va declarar aquesta tècnica Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat en 2018. Diferents professionals de la construcció advoquen per recuperar aquest ofici, i convoquen arreu del país cursos i jornades de formació. L’arquitecta i margenadora Ivanna Ponsoda ha impartit recentment a Fageca un d’aquests cursos, enfocat a la construcció de màrgens utilitzant únicament pedra, sense morter ni aglomerats. Les pedres s’han de col·locar de forma correcta, “com si fora un trencaclosques”, per tal que adquirisquen una gran resistència.

Ivanna explica què s’ha de tenir en compte a l’hora de seleccionar els elements: “Hi ha pedres més bones i altres més roïns, però sempre s’ha dit que tota pedra fa paret, ja que se sol treballar amb el que hi ha prop. Les pedres poroses per exemple són extremadament roïns. Podrien valdre per a un simple marge, però no són adequades per a un mur que haja d’aguantar molta càrrega”.

Una tècnica sostenible

L’ofici de margenador s’ha anat transmetent de generació en generació, és per això que l’èxode rural i la perduda d’importància de l’agricultura i la ramaderia han provocat un “salt generacional” en aquesta pràctica. Ponsoda considera que el salt ha sigut d’una o dues generacions, així que actualment molt poca gent té coneixements d’aquesta tècnica. “No solament hem de preservar les construccions de pedra en sec. S’ha de treballar per a recuperar l’ofici també”. 

Cal dir que la pedra en sec proporciona major autonomia i sostenibilitat que altres tècniques constructives: l’aigua no es necessita en el procés, no es generen residus, i a més la pedra es pot reutilitzar. Per si no fos poc, els màrgens de pedra seca eviten l’erosió del sòl en cas de fortes pluges, ja que drenen bé l’aigua i no deixen que la força de la pluja arrossegue la terra. Amb una correcta disposició de les pedres, un d’aquests màrgens pot mantenir-se més de cent anys. 

Formació de futur

El govern espanyol va aprovar en 2020 la creació de la nova qualificació de Construcció de pedra en sec dins la família professional d’edificació i obra civil. Aquesta aprovació obre un ventall d’opcions per a l’acreditació i futura titulació de l’ofici de margenador. Ponsoda confia que en els pròxims anys es puga implantar un grau de formació professional de pedra en sec als instituts valencians.

Font: Pau Sellés./


pressupartialcoi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *