D’un temps d’un país
Columna per Josep Sou
«…la història és una combinació de realitat i mentides.
La realitat de la història esdevé una mentida. La irrealitat de la faula
arriba a ser veritat.
Jean Cocteau.
El passat dia 7 d’octubre, i fins el 28 de novembre, a la Llotja de Sant Jordi s’inaugurà l’exposició fotogràfica col·lectiva «D’un temps d’un país», acte que convocà nombrós públic i que pogué gaudir, amb la proximitat i interès escaient, d’aquesta nova convocatòria artística a la ciutat d’Alcoi. Mostra que pertany, com ja és sabut, al Cicle expositiu octubre – novembre de 2021.
Tretze són els fotògrafs que conformen l’elenc d’artistes aplegats en aquesta mostra, i ben diversos són, tant els interessos que manifesten com l’evidència dels resultats de la seua investigació. La vida, però, en tots i cadascun dels casos, centrifuga les mirades així com també traspua pels objectius de les càmeres enlairades, i sempre a punt, per a la captura de l’instant.
Sí. Encara que l’atenció gire i regire per obtenir l’acompliment de l’esguard final, i sempre amb matisos que beneficien la voluntat subjacent, la revolta de la intuïció juga a favor de l’esperit inicial de l’aventura. Les dones, els hòmens, la infinita solitud, la festa, la ironia d’unes fletxes amb el jou just a la façana d’una casa amb crostons, la solemnial jugada fosca d’un pas en processó amb pinta inclosa, el portal d’una casa amb les runes (o les vergonyes) de la vida sense miraments ni anestèsia, les construccions cridaneres, els paisatges infinits i sense marges aparents, les banderes quadribarrades al vent…tot, talment, la memòria. Però una rememoració no solament d’anada, també ho és de tornada, car si la fotografia pot acabar essent un manifest, també engega les dinàmiques per al reconeixement del temps present. Cada un de nosaltres ens sentim interpel·lats en aquesta mostra artística: per la qualitat de les propostes i per la complicitat que podem assolir amb els artistes. Podríem dir que a l’endins de la mirada hi ha una pulsió que ens trasllada emotivitat, també, però, clara determinació per a prendre el nostre propi posicionament. Hi ha un no sé què en cadascuna de les imatges, que ens arriba a incorporar una mena de sext sentit doncs, si fa no fa, ens permet abismar-nos en la llum pretèrita que inspirà la causa concreta del clic. La física necessitat de contar històries potser siga el transsumpte de l’artista. Narrativa construïda a partir d’imatges i que potser no necessiten de cap tipus de literatura. Bona part de la ficció s’hi volatilitza per deixar pas al món en estat visceralment pur. És un dir, clar està. Les coses com són, però no tant.
Tots tretze artistes ens conviden a mirar, també, però, a veure. Potser a mirar el que hi ha a la perifèria de les coses i, segur, a veure, entendre i comprendre tot allò que palpita a l’endins de la seua pupil·la, tan cobejada pel pols incandescent de la creativitat. S’agermana un to de neutralitat (aparent) davant l’estímul visual amb la voluntat de mostrar allò què, només, sembla evident. També això resulta ser la fotografia creativa: no solament ètica afectable, també estètica vocacional per contar milers de coses al voltant de les singulars escletxes de la vida…nulla ethica sine aesthetica. L’artista s’hi posiciona i pren partit, a vegades, no obstant, estava allà. Just en el moment on l’encontre farà fortuna. Però sempre, al cap, la intenció, el martelleig constant i la fruïció per trobar un tast insòlit.
I qui són els artistes que ens conviden l’esguard i ens projecten la seua passió irredempta? Abans hem dit que n’eren tretze: Francesc Jarque, J. Aleixandre, Meritxell Ahicart, J. Mª Azkárraga, Paco Grau, Lluís Ibáñez, Ana Jiménez, Mati Martí, Manuel Molines, Paco Moltó, Juani Ruz, Diana Sanus i Xavier Terol.
Aquesta mostra bé podria traduir-se com la festa de la sensibilitat, de la memòria col·lectiva i de la «fantàstica» realitat. Un món, aquesta exposició, que se’ns obre de bat a bat per viatjar arreu i sense horitzons clausurats. Un espai il·limitat per abastar l’essència fundacional del record. I tot amb un clic. O molts clics. Milers…
I la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA, amb l’Ajuntament d’Alcoi, faciliten aquest flux expositiu que amb freqüència ens visita. I nosaltres tenim la fortuna de poder gaudir-ne diversos cops a l’any d’ell. Mai no ha d’acabar aquesta experiència de cultura.
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Eugeni Renom Cucurella: 
Catherine Perelló Scherdel: 
Comenta i participa-hi