foradia elgrat

Sobre l’aigua (de nou!): Companys del partit socialista, sigau seriosos

Article per Lluís Torró Gil Ex-regidor i ex-diputat d’EUPV

Fa més de 21 anys que una decisió presa per l’alcalde socialista que duia dues dècades governant Alcoi va privatitzar la gestió del servei municipal d’aigües. De pas, va trencar el pacte que havia signat amb EUPV i NE i que li havia permès accedir a l’alcaldia a les eleccions de 1999, les primeres en les que no havia encapçalat la candidatura més votada. A més, recordem-ho, la decisió va sumir al propi partit socialista en una crisi que va comportar el pas de quatre dels seus 10 regidors al grup mixt; una crisi que va tardar molt de temps en superar. El moviment popular contra la privatització que es va produir aquella primavera de l’any 2000 va ser històric. Encara recorde, a les reunions de la plataforma que es va crear, a les meses en les que es demanaven signatures pel carrer (més de 10.000 se’n van aconseguir) i a les manifestacions a molts afiliats i, sobretot, votants del PSOE protestant iradament contra la mesura. Fins i tot, recorde com la feina d’oposició d’algun regidor del PSOE posteriorment es va centrar en la fiscalització dels incompliments que l’empresa feia del Plec de Condicions. El canvi de signe polític des de 2011 va obrir les esperances a que, quan s’extingira el contracte amb l’empresa, el govern recuperaria la gestió directa (és a dir, pública).

Qui ens havia de dir que allò eren vanes il·lusions! Malgrat la pressió que entre 2011 i 2015 van fer els socis del govern (almenys des d’EU que, a més, gestionava aquestes àrees), des del PSOE van fer tot el possible per entrebancar la remunicipalització de serveis privatitzats. No vull espolsar-me l’espart de l’ala, segur que no hi vam insistir el suficient i no vam esgotar totes les nostres possibilitats de pressió. Però també és cert que no hi vam renunciar mai a la recuperació dels serveis. Quan el PSOE va guanyar les eleccions de 2015 i l’aritmètica dins el Saló de Plenaris li va permetre governar a soles, la seua gestió i les seues declaracions van deixar clar que no hi tenia el més mínim interès en redimir-se d’aquell ‘pecat original’.

I no es tracta d’una qüestió ideològica, com poden pensar alguns i com els qui defenen obertament els interessos privats proclamen. És una qüestió de qualitat del servei i, també, d’estalvi. El moviment ciutadà que es va encetar va més de 20 anys no ha desaparegut, segueix actiu, i ha estat incomodant al govern recordant-li permanentment la necessitat de resoldre aquella situació. Davant la necessitat de justificar una decisió que estava presa des de fa molt de temps (que el servei de l’aigua s’havia de seguir prestant per una empresa privada, de manera indirecta, com es diu legalment), es van encarregar un parell d’informes. Analitzant-los, ja podem dir obertament que no són estudis per a facilitar prendre una decisió de manera informada. No, en absolut. Es tracta d’uns treballs fets, ex-profés, per a justificar, a posteriori, el que ja estava decidit.

En el primer dels informes, com ha demostrat rotundament un contra-informe, de La Carrasca, els rendiments de la xarxa estaven calculats d’una manera deliberadament errònia. El càlcul torcava una gravíssima falta de l’empresa concessionària. La principal excusa per a justificar en el seu dia la privatització era la necessitat d’inversions per a modernitzar la xarxa i corregir el baixíssim rendiment que provocava unes pèrdues inadmissibles. El compromís adquirit per l’empresa era reduir les pèrdues per davall del 30 %. No ho ha aconseguit mai. O, millor dit, ho ha aconseguit com la Volkswagen la reducció d’emissions dels motors diésels: falsejant la comptabilitat. Si aquesta afirmació vos genera algun dubte, la prova del nou és que, al segon informe, la mateixa empresa corregeix les dades de rendiment i empra les correctes. És a dir, el primer informe aprofita de ben poca cosa, com la mateixa empresa admet tàcitament corregint el seu error…, o no era un error? És un tema molt greu al qual (ja ho assenyala el contra-informe de La Carrasca) ningun govern fins ara li ha clavat la ma al tema, sent, com és, un incompliment sancionable. El pitjor és que aquesta forma de procedir genera dubtes més que raonables sobre la qualitat del servei que s’ha prestat, un tema que, per cert, no es pren en consideració de cap manera als informes. Hem de prendre una decisió sobre la forma de gestió seguint criteris estrictament crematístics? No hauríem de considerar també la qualitat del servei?

Doncs, ni així. L’anàlisi econòmica del segon informe encarregat pel govern i que justifica la seua anunciada decisió de deixar la gestió de l’aigua en mans privades és insostenible metodològicament. Hi ha tres punts de partida, tres apriorismes sense justificació (no és una afirmació retòrica, és que no es justifiquen en el propi document o, si ho fan, la premissa és absolutament falsa) que condicionen el resultat final en una direcció determinada. Anem per parts.

La primera te a veure amb el personal. L’informe diu que si l’Ajuntament recupera el servei ha de subrogar-se els treballadors del mateix. D’ací, calcula els costos que suposa, partint de dues premisses basades en el conveni dels funcionaris de l’Ajuntament: (1) que faran menys hores anualment, i, (2) que cobraran més. Sols per la primera raó, l’informe pressuposa que s’haurien de contractar 4 treballadors més (a afegir a una plantilla de 28 que són actualment) per a fer les mateixes hores de servei. Sembla clar, no? Doncs, no, en absolut. Perquè la subrogació no implica que els treballadors siguen funcionaritzats (això seria un procés molt complex). Els treballadors subrogats ho farien en les mateixes condicions que tenen ara. És a dir, ni caldria pagar-los més ni cobrir hores. A més, en tot cas, es podria pactar la seua inclusió a la plantilla de l’Ajuntament com a personal laboral i no caldria fer-ho de forma immediata. És més, d’aquesta manera de plantejar les coses els autors de l’informe dedueixen que cal un cotxe més perquè són 4 treballadors més els que calen. Dins el còmput global, aquest factor és negligible, però demostra com s’han fet els càlculs. Si la contractació de més treballadors és per a fer les mateixes hores de servei, quina necessitat hi ha d’un cotxe més?

La segona la qualificaré com el misteri de les economies d’escala. Es parteix del supòsit que l’empresa, en formar part d’un grup empresarial més gran que es dedica a les mateixes coses pot obtindre millor preus de mercat per als seus subministraments. Això és molt suposar, doncs un servei municipal no és un llandero autònom, un nivell en el que probablement seria aplicable aquesta pressuposició. Però és que no es presenta cap estudi de mercat en el que es demostre com s’obté aquest estalvi. Els percentatges d’estalvi en cadascuna de les partides són aleatoris, sense cap tipus de justificació. S’arriba a aplicar aquesta ‘rebaixa’ per economies d’escala fins i tot al subministrament elèctric o, agafeu-vos, a les lectures dels comptadors! Un despropòsit majúscul amb el que pretenen enganyar-nos a tots. Aquesta forma tramposa de procedir arriba a l’extrem que, a l’hora de estimar les provisions per impagats, a la gestió directa se li aplica el percentatge real d’impagaments, mentre que a l’Ajuntament se li aplica un de genèric vàlid per a totes les taxes i impostos i, clar, més alt. Per favor!

M’he deixat per al final la ‘millor’. La trampa més grossa de totes resulta de confrontar el que s’anomena ‘despeses indirectes’ que hauria de computar l’Ajuntament mitjançant la gestió directa amb les despeses generals i els beneficis de l’empresa mitjançant la gestió indirecta. Aquesta és la clau de volta de tot. Perquè l’empresa s’emporta, perquè sí, un percentatge de pràcticament el 20 % dels costos per la gestió. Per a que la gestió directa isca perdent, s’indica que l’Ajuntament haurà d’imputar una part de la despesa general (descomptant algunes coses, com les inversions, per exemple) a la gestió de l’aigua. En números redons, l’empresa ens costa segons l’informe 300.000€, mentre que l’Ajuntament ens en costaria 450.000. El que no es diu en cap moment és que els 450.000€ de la gestió directa no són ‘de més’, ja estan gastant-se, faça qui faça la gestió. A l’hora de contrastar que ens ix més barat no es pot comptabilitzar com a increment de la despesa un gasto que, com els salaris de l’alcalde i els regidors, per exemple, ja està fent-se i que es farà igual si s’opta per la gestió indirecta.

Fem números (redons, per a no complicar la cosa). Les despeses de personal de la gestió directa poden ser idèntiques a les de la indirecta, per tant el cost calculat per a la directa, cal rebaixar-lo en 100.000. Les famoses economies d’escala injustificades i, més que probablement, indemostrables, li adjudiquen de més a la gestió directa uns 170.000€. Finalment, els 450.000€ de ‘despeses indirectes’ se’ls gastarà igual l’Ajuntament siga com siga la gestió. Total: 720.000€. Recordeu el famós titular d’El Nostre (“Municipalizar el agua costaría 420.000 € más por año al Ayuntamiento”), doncs, amb aquests comptes, resulta que són 300.000 a favor de municipalitzar… Ah, no! Que em deixava una cosa. Cal afegir que la gestió indirecta ens costaria uns 300.000€ més en qualsevol dels supòsits, ja que l’empresa ha de tindre uns beneficis assegurats. No és poc, penseu que la diferència entre comptar d’una manera o de l’altra és d’un milió d’euros. La cosa es posa en 600.000€ a favor de la municipalització.

Em consta que no sols els votants, simpatitzats i afiliats del PSOE, sinó també els qui composen l’equip de govern municipal són, diferències de criteri apart, gent honesta i intel·ligent. És tan fàcil com llegir amb un cert esperit crític i amb una calculadora al costat. Els números no enganyen…, si es fan bé. No deixeu que vos donen gat per llebre.

Font: Lluís Torró Gil Ex-regidor i ex-diputat d’EUPV./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *