foradia subscriutegrat

El dia que Alcoi va canviar el destí del món

Mirada al Món per Ester Jordà

Va haver un moment a l’esdevenir d’Alcoi que ens va situar al capdavant de la història de l’humanitat. Pot ser que en aquella època no hi hagueren xarxes socials però les notícies corrien, no amb immediatesa però sí amb rapidesa. El fet de que a Alcoi triomfara durant uns dies la revolució proletària es va escampar com la pólvora. A Anglaterra i Paris i va haver anteriorment forts altercats però la classe dirigent i patronal seguia semblant intocable. Va ser Alcoi la primera ciutat que va mostrar que a la lluita de la classe proletària li quedava encara molt a dir. Estic parlant d’un fet històric que sembla intencionadament oblidat per les administracions públiques i, òbviament, també per la patronal: la revolta del Petroli.

Sentada a l’entrada del Saló de Plens encara observe una placa homenatge a D. Agustín Albors Blanes ‘Pelletes’ mentre espere ser atesa. ¿Homenatge? Els meus iaios em contaven el que a ells els havien contat els seus pares i avis i de cap manera hauria de consentir-se que a una institució pública hi haguera un homenatge a este personatge. Tràgica va ser la seua mort, injustificable la tortura a la que va ser sotmès, però miserable també va ser la seua actuació davant de milers de persones que soles demanaven sobreviure amb dignitat. A més, eixe fill d’industrial jaquetero que va canviar de partit conforme li va interessar que va ser exiliat i després desterrat també va agafar les armes i es va dedicar a disparar des del balcó i finestres de l’Ajuntament a tota persona que tenia a tir.

Per aquells que no ho sabeu a juliol de 1873, després d’una gran concentració a la plaça de bous milers de treballadors i treballadores del tèxtil i les papereres acompanyats dels seus fills i filles acudiren a la plaça de l’Ajuntament per demanar solucions als greus problemes que patien. Recordem que a aquella època diverses pandèmies assolien els barris obrers alcoians, les jornades interminables, el treball infantil, malnutrició, la condició quasi d’esclavitud davant d’uns ‘amos’ industrials que podien fer i desfer sobre les vides dels criats i treballadors… com a data sols anomenaré una: un 42% dels xiquets que naixien no arribaven a complir 5 anys. 

Amb este panorama, amb una població que no tenia por a perdre res perquè res tenia, era normal que després de que l’Alcalde Agustín Albors jugara amb les esperances del proletariat, mentre que eren els patrons els que continuaven dirigint la ciutat, les coses acabaren mal. Es va disparar contra una multitud pacífica ferint i matant als manifestants i a partir d’ahi la gent va decidir que ja hi havia prou. Es van alçar barricades als carrers al voltant de l’Ajuntament i els obrers, armats amb el que pillaven van decidir posar fi a eixa situació. Finalment van poder accedir a l’Ajuntament i agarrar a l’Alcalde a qui defenestraren, mutilaren i arrastraren pel carrer. 

Òbviament, la repressió va ser molt dura, i no va tindre en compte la joventut d’alguns dels manifestants de tan sols 12 anys. 600 persones van ser empresonades. Va haver penes de presó i també de mort, encara que uns 15 anys després van anar concedint-se indults. Però la histèria i por entre la classe dirigent va ser tal a tota Europa que la relació patró-treballador va quedar marcada per sempre. El treballador va ser per primera vegada conscient del seu poder i el patró també. Als primers intents d’amagar la revolta els burgesos van difondre ‘fake news’, ‘bulos’, amb la clara intencionalitat de des legitimar una revolta marcada per la justícia social. A un pamflet de l’època assenyalaven la bogeria de la revolució del Petroli com “seres arrojados por el balcón, curas ahorcados en los faroles, hombres bañados en petróleo y asesinados a tiros en la huida, cabezas de civiles cortadas y paseadas por las calles, incendio premeditado de edificios, quema y destrucción del ayuntamiento, violación de niñas inocentes”. Però eixos descarats intents de mentida no van anar a cap lloc i la revolta d’Alcoi, la que va deixar la ciutat un parell de setmanes fent olor a petroli, va córrer per tota Europa alimentant les ànsies d’una classe obrera cada vegada més organitzada i donant esperances als milers de persones oprimides en un sistema d’enriquiment desigualitari.

Però aci estic, continue mirant la placa homenatge a l’entrada del Saló de Plens. Infame. Si a Franco es va traure de la seua tomba el mateix hauria de fer-se amb esta placa. Perquè este Alcalde que va mantindre eixa situació d’injustícia social no mereix eixe lloc, perquè en les meues venes corre la sang dels valents i valentes que es van alçar per unes condiciones millors, i perquè en la meua memòria continuen vives les històries de les persones que mereixen tindre una placa a la porta del Saló de Plens de l’Ajuntament d’Alcoi. Elles i no altres mereixen l’honor d’ocupar un lloc preferent a la casa del poble.

Font: Ester Jordà./


ajualcoi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *