foradia subscriutegrat

L’algoritme d’Antoni Miró

Columna per Jordi Botella

Fa cosa de vint-i-cinc anys ens trobàvem en aquestes sales inaugurant una Antològica d’Antoni Miró. En aquella retrospectiva celebràvem la cohesió que caracteritzava  les múltiples sèries on ell havia anat encabint la seua creació.  Des de “Els Bojos” dels inicis, passant per “El Dòlar”, “Pinteu Pintura” o “Vivace”, reconeixíem aleshores la  continuïtat de forma i contingut que havia caracteritzat la seua obra des de les primeres passes. 

Aquesta coherència procedia d’un algoritme resultant de la suma de dos principis, malauradament, moltes voltes incompatibles: el sentit de la justícia i la recerca constant de la bellesa. Antoni Miró al llarg de la seua carrera havia aconseguit deslligar el nus que emmanillava sovint la creació artística allunyada de la realitat immediata, per fer  possible que la persecució d’un món just rescabalara el diàleg amb una bellesa transformadora. 

Vint-i-cinc anys després assistim en aquestes mateixes sales a la renovació d’aquella coherència que ha fet que l’obra d’Antoni Miró siga sempre actual, fidel al seu esperit compromés i a una estètica, la seua, capaç de regenerar-se tothora.

Amb la perspectiva que ens dona la contemplació  de sis dècades de creació, podem concloure que des de la primera pinzellada fins l’última, l’obra d’Antoni  Miró, ha estat capaç d’executar un algoritme molt complex: acarar l’obra d’art com un manifest ètic sempre recolzat per  un projecte artístic que, lluny de restar encarcarat en la simple consigna, ha anat  renovant-se  quadre a quadre, escultura a escultura. Així la denúncia pel colp d‘estat de Pinochet, el vampirisme del capital o la desfeta d’Almansa han vingut actualitzant-se en els seus llenços a través de la tragèdia dels immigrants,  el canvi climàtic o la defensa de les llibertats nacionals. 

 Front aquesta metamorfosi del Mal l’artista, doncs, es proposa de convertir una realitat indigna en una creació lluminosa, una obra de segell inconfundible i en constant progrés. Com un cos viu i creixent dia a dia. Així Antoni Miró ens ha oferit un model de creació que esperona la consciència del ciutadà i desperta el seu esperit crític per tal de convertir la barbàrie en civilització.

Amb una mà enèrgica i una plàstica transparent la seua obra ha radiografiat l’autoritarisme i la supremacia racial,  les lleis del Mercat i la retòrica militar, la degradació de la natura i el Poder amb totes les seues màscares. Tanmateix aquesta condemna de la injustícia no aniria més enllà d’una denúncia de l’ordre arbitrari que regeix el món, sinó fóra perquè Antoni Miró ha estat molt exigent amb el seu propi llenguatge. 

Inauguració de l’exposició Antològica d’Antoni Miro a l’IVAM CADA Alcoi./

Hui podem dir  que anys abans d’aquella Antològica de 1998, Antoni Miró ja confirmava en 1973 en la Sala Unesco un esperit idèntic al de l’exposició pionera de 1965 al Centre Excursionista. Un esperit rebel, d’aprenentatge diari, irreverent amb els sàtrapes, espill de la realitat i  iniciador de mampreses. Un esperit dur com el ferro del seu origen familiar, amb la mirada tendra del seu amic Ovidi i la intel.ligència de qui ha sobreviscut a mil batalles i encara creu que la realitat no és immutable. 

Fixeu-vos en el retrat de fa seixanta anys on un adolescent acotxa el cap conscient de la injustícia que l’envolta. Aquell adolescent ja movia els colors amb el mateix vigor del pintor que hui treballa, una nit darrere de l’altra, sense perdre l’entusiasme i el compromís del primer dia.

                                                                                              

Font: J. Botella./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *