Evolució i transformació en l’obra pictòrica d’Antoni Miró
Columna d'Art per Josep Sou
«…segurament, són les relacions amb les persones allò que dona valor a la vida…»
Karl W. Von Humboldt
Ho direm de forma pertinent, parlar-ne de l’obra d’Antoni Miró sempre serà a canvi d’assumir una bona dosi de riscs. I per què aquesta afirmació liminar? Doncs perquè se n’ha parlat, i molt bé, abastament, de tantes i tantes coses com convergeixen a l’àmbit creatiu de l’artista alcoià. La nostra aportació, avui, potser serà una més, i amb clara voluntat de posar en valor la capacitat transformadora de la realitat, tot per convalidar els fenòmens socials de tostemps, i que tant interessen al pintor. I la línia mestra que pensem resseguir serà la d’atendre el caràcter conceptual de l’obra, a grans trets, però, amb un tast elemental filosòfic, que intervé, de manera clara, al paisatge artístic i que manifesta un discurs tan i tan arrelat a la personalitat de l’autor. O bé, també, paga la pena d’intentar una anàlisi que en faça justícia d’allò que significa l’autenticitat i l’assumpció de les lliçons de la història dins la trajectòria extensa del prolífic Antoni Miró.
Si llegim Pessoa, «Lisboa revisitada», per exemple, ens trobem amb versos capitals que formulen aquest axioma: «¡…si posseeixen la veritat, doncs guarden-se-la…!» El poeta no té dubtes. La veritat, expressada amb majúscules, no pertany a cap persona del món, només potser patrimoni col·lectiu, i amb certa dificultat per a ser entesa com cal pel comú de les persones. Però, clarament, és un dir, un matís, una llegenda per a entendre que la veritat és universal o mai no pot existir. I dels versos del poeta, a les pintures d’Antoni Miró. Quanta veritat, i quanta ficció aterren als llenços del pintor? Pensem que la raó s’impulsa mitjançant la pràctica de la veritat. Un assaig que convida a mirar-se la pintura com un tot unitari on el destriament dels valors socials s’incorporen de manera decidida al cant de l’objectiva evidència. És a dir, els quadres, tantes sèries potser, ausculten la realitat amb ulls renovats, a cada passa, fent del formulari d’intencions un autèntic i singular catàleg experiencial. Allò que es veu, allò que s’intueix, allò que colpeix amb força, resulta ser matèria primera de la pintura, i, per tant, d’una observació de la història.
I si ens aproximem una altra vegada a Pessoa (del seu heterònim Álvaro de Campos), i concretament al llibre «Poema en línia recta», ens trobarem amb aquest vers: «…on hi ha gent al món…?», amb una mena de rigorós desconsol davant la solitud i de l’esclavitud que en suposa la buidor estranya davant l’existència autònoma dels hòmens. En la pintura d’Antoni Miró, veiem el desempar, l’agressió d’un món en permanent estat de convulsió i la magnitud d’una proposta que s’hi vol, doncs ho necessita, d’amplària social vindicativa, tan eloqüent i sense paraules. Un discurs per a la història, per atrapar el magma bullent sense interludis, suggeridora, no obstant i a la fi, d’una engruna d’esperança. No hi ha home sense home… la manifesta voluntat d’un aplec joiós per a la convivència s’hi retrata en la immensitat de les sèries que Antoni Miró practica: Amèrica Negra, Els bojos, Pinteu Pintura, Mani-Festa, Els pobres…, pintura transcendida a cada pinzellada, i la possibilitat de relectura eficaç per a vertebrar la causa comuna de la civilitat. Pintura que ja no s’ajup amb intermitència exquisida, doncs s’allibera de qualsevol ressort opressiu per a ben dir la raó última d’un estat determinant de la qüestió. El pintor, ara i ací, com potser Derrida, Jaspers o el mateix Foucault, intervé amb la disciplina de la història, però amb el paradigma canviat de la pròpia voluntat inqüestionable. Artista que s’exercita pels marges de la realitat, sempre, però amb l’assumpció de la veu amb registre propi, única i intransferible,
I no podem deixar de referir-nos a la fenomenologia, o a l’hermenèutica, tot abocant-nos a la raó existencialista de la condició humana: l’home és un ésser perdut dins de sí mateix al bell mig del món. La crua realitat que executa les possibilitats d’aconseguir un tractat que ens beneficie com a persones d’un valor incalculable. La solitud. El rigor còsmic. L’ultratge de la consciència…, i ens trobem amb la pintura d’Antoni Miró assegurant els vincles amb la real veritat: La fam, L’home avui, Vivace. La impotència de la humanitat per assolir la redempció hi figura en aquest «paisatge», on la resistència potser siga un emergent compromís per fer-li front, de manera aferrissada, a la intolerància dels altres.
A vegades, el passat s’hi fa present. Un viatge amb intermitència desigual que facilita l’aproximació, amb un cert perill bé és cert, als íntims racons de la geografia on viu la sensibilitat aguda. Bergson estudia el temps, la seua magnitud envers l’existència dels hòmens, tot fent una acurada reflexió a sobre del valor de la dimensió temporal, tenint en compte la percepció dels límits de l’experiència individual. Cadascun de nosaltres ens apercebem de la realitat d’una manera particular, d’acord amb la trajectòria i contactes amb l’objectiva apropiació del medi que habitem. I si la filosofia ens hi dirigeix cap a aquesta mena de visió multiforme, però de coordenades genèriques, (Teorema de May… en la faceta electiva entre dues opcions), el llenguatge pictòric d’Antoni Miró confirma l’anàlisi de l’experiència social-vital: Xile, Vietnam, Les Llances, Llibertat d’expressió, Darrer sopar, La Senyera, Personatges, consoliden un món, una vida, una gojosa experiència enunciativa, un extraordinari valor comunicatiu on, l’abraç a la història s’hi construeix amb els vímets cardials de la mirada pròpia. El segell de l’autèntic valor en l’estudi d’allò que significa la vida, rau dins el misteri quan se celebra la garantia de l’esguard autònom. Antoni Miró insinua la història amb el llenguatge de les anàlisis, tot metamorfosant, o bé identificant, la contundència del passat amb els valors de la concreció present.
Heidegger, «Ser i temps» 1927, condueix el seu estudi fenomenològic mitjançant la reinterpretació del llenguatge, tot obrint-se a la història. Un estudi que singularitza les diferents formes de mirar el món, quan, no obstant, la història només és una. Les societats particulars no ho són tant quan han d’atendre la veritat de la raó contractual: abracen el coneixement una vegada han tingut l’oportunitat d’aclarir els límits de l’existència pròpia. S’hi reconeixen dins del conjunt. I la pintura d’Antoni Miró té tot el sentit, car viu reafirmada, tothora, dins del projecte vital del seu autor. En alguna ocasió ho hem dit: la vida i l’obra del pintor Antoni Miró, és una mateixa cosa, i els límits o fronteres entre ambdues vessants, no s’hi aperceben gaire. I creix constantment la pintura ja que les nits esvaeixen les boires inhabitades. I recreix la vocació de dir, d’assajar nous llenguatges, noves realitats, noves veritats, en cadascun dels plecs de la memòria de l’artista. I s’hi fa present la garantia de l’existència, doncs la imaginació vessa per les costures de la inspiració. La comunicació, tot val a dir-ho, propicia l’essència d’una vocació insubornable, i, amb el pas dels anys, inalterable.
I ara, és Piero della Francesca millor que el Greco? Doncs, no. És el Greco millor que Goya?, Clarament, no. És Goya millor que Antoni Miró? Per suposat que no… Dins el món de la pintura no podem parlar d’evolució, seria un pur sofisma. Ens cal parlar d’una transformació al món de l’art. Cada artista renova el seu llenguatge i, per tant, canvia les eines de l’art. Les lectures de la història són ben particulars i asimètriques, per tant. I en el cas que ens ocupa, ara, Antoni Miró, amb la seua mirada, transforma la realitat, quan aquest resta llegint els mapes conceptuals del temps que s’hi aboca. I des del seu món íntim construeix una gran plataforma de noves històries, i de noves virtualitats. De l’originalitat, l’artista, ha generat un essential rigor. Així.
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Carme Romia.: 
Rafaela: 
Comenta i participa-hi