We Are Not Brothers s’acomiada després de vint anys
El duo alcoià, format per Damià Llorens i Fran Sancho tanca una trajectòria de dues dècades amb una gira de comiat, un llibre i un últim concert batejat com a ‘secret location’, que ja podem avançar, serà a l’Associació Cultural La Granja d’Alcoi
Vint anys després d’aquella primera vegada que van pujar a un escenari sense ni tan sols tindre nom com a grup, We Are Not Brothers posa punt final a la seua trajectòria. El projecte, nascut a Alcoi de la mà de Damià Llorens i Fran Sancho, ha anunciat una gira de comiat pel seu vinté aniversari que servirà, alhora, per a tancar definitivament una etapa. Llorens repassa l’origen, l’evolució i el final d’un projecte que va nàixer “de broma” i que ha acabat convertint-se en tota una vida.
La història de We Are Not Brothers no comença amb la música, sinó en un camp de futbol, on Damià i Fran es van conéixer d’adolescents. Els seus camins es van tornar a creuar anys després, quan Fran punxava en el Moniàtic Festival i Damià regentava un pub a Muro anomenat Einstein Club. “Ens vam tornar a trobar i vam recuperar el contacte”, recorda Damià. El van convidar a punxar al local i, d’ací, va nàixer una amistat que en 2005 es va traduir en els primers tantejos musicals: una caixa de ritmes Korg per a Fran, un sintetitzador per a Damià, i cap intenció real de formar un grup.
Tot va canviar quan els organitzadors del Moniàtic els van oferir, d’un dia per a l’altre, un buit al cartell. “Ens ho van proposar de hui per a demà: hi ha un buit, si voleu fer alguna cosa, ho heu de confirmar demà”, explica. Van dir que sí sense tindre ni tan sols un nom. El de We Are Not Brothers va eixir “un poc de broma”, ja que la gent solia confondre’ls amb germans o cosins per la ressemblança física. “Pensàvem que faríem un concert i ja està, per això no li vam donar més voltes al nom”, reconeix Damià. “Vint anys després, ací som”.
Amb motiu del comiat, Damià està preparant un llibre sobre el projecte, editat pel segell i editorial Industrial Complexx, que estructura la història del grup en quatre etapes. La primera va ser la totalment amateur, “sense cap mena de direcció ni pretensió més que fer soroll i ajuntar-se i crear”, en paraules del músic, que reconeix que en aquells anys no coneixien “absolutament res” del funcionament de la indústria musical.
La segona etapa arranca amb la publicació del seu primer disc autoeditat, ‘Autodestrucció’, i amb l’ampliació de la formació amb Toni Blanes a la bateria, Rafa Arques a la guitarra i Blai Antoni Vañó al baix, a més de col·laboracions amb Ernesto Llorens, Hugo Mas i membres d’Arthur Caravan. Amb el segon disc, ‘No Som Germans’, el grup va fer “un salt qualitatiu” en producció i composició que els va portar a guanyar el Premi Ovidi al Millor Disc d’Electrònica en 2014 i a sonar amb regularitat a Ràdio 3, arribant fins i tot a protagonitzar la sintonia d’un dels seus programes.
La tercera etapa, la que Damià defineix com “la més gloriosa”, arriba amb ‘III’, publicat per Oráculo Records i produït per David Kano. El disc va tindre repercussió internacional, van arribar a sonar en ràdios de Japó, Austràlia i Estats Units, i els va portar a tocar en festivals com Ombra o Darkmad, i a països com Alemanya, Bèlgica i Anglaterra. Van arribar a plantejar-se professionalitzar-se al cent per cent i van tocar al Museu Reina Sofia i en un concert per a Televisió Espanyola.
La quarta i última etapa és la que viuen ara, marcada per l’arribada de la pandèmia, que “ho trenca tot”: Fran es trasllada a Londres, la resta de components emprenen els seus propis camins i el grup entra en una “letargia” de la qual, reconeix Damià, ja no han eixit. Encara van publicar un EP més, ‘Fuck Work’, títol que reivindica el seu posicionament abolicionista del treball, però des de llavors la seua activitat ha quedat reduïda a comptats concerts triats amb cura.
“Hem decidit que no té sentit continuar amb el projecte perquè ni tenim la mateixa energia, ni estem tots els components, ni estem publicant material nou”, explica Damià amb franquesa. Aprofitant el vinté aniversari, el grup ha organitzat una gira de huit concerts de comiat que va arrancar el 25 de setembre en l’Atronador Fest. Un dels concerts tindrà lloc al Moniàtic d’Alcoi, mentre que l’últim de tots, batejat com a ‘secret location’, ja podem avançar que serà a l’Associació Cultural La Granja, també a Alcoi el 26 de desembre. “Òbviament, havia de ser en casa”, explica Damià, que assegura que van triar mantindre’l en secret per no llevar-li protagonisme al Moniàtic i, de pas, donar-li “una mica de misticisme” a la data. La voluntat, diu, és que siga “molt familiar” per a qui hi vaja.
Al tancament de la gira, el projecte editarà un lot especial de marxandatge (bossa de tela, samarreta, pedaç, engantxines i pòsters) i, posteriorment, es publicarà el llibre ja nomenat abans, escrit per Ximo Noguera a partir d’entrevistes al grup, amb pròleg redactat pel mateix Damià i un recull de material gràfic i fotografies de tota la trajectòria.
Preguntat pel moment més especial de la seua carrera, Damià no dubta a assenyalar la seua participació en el cicle ‘La Fera al Palau’, organitzat al Palau de la Música de València arran del canvi de govern autonòmic, com a homenatge a Ovidi Montllor. El grup hi va interpretar una versió de ‘Perquè vull’. “Com a concert en si no ha sigut el més especial, però com a acte polític, reivindicatiu i simbòlic, per a mi va ser molt important”, assegura, ja que va suposar ocupar, encara que fora durant uns dies, un espai que històricament s’havia negat a la música en valencià.
Damià reconeix que viurà el tancament del projecte “amb pena i nostàlgia”, perquè ha sigut “la meua primera experiència musical” seriosa i el que li ha permés dedicar-se professionalment a la música des que va deixar la seua faena en 2018. Tot i això, es mostra en pau amb la decisió: “Soc conscient que les coses com comencen, també acaben, i que no té molt de sentit continuar en un projecte que fa anys que està paralitzat”, afirma. “I a mi m’agrada fer les coses ben fetes, i no a mitges”.
El músic continuarà en solitari amb ‘com Abraxas’, el seu projecte principal des que va deixar la seua faena, definit com una continuació més “canyera”, distorsionada i explícitament política del so de We Are Not Brothers.
Julia: 
Arbre Agulló i Guerra: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi