Enric Peidro: “Vaig notar una gran connexió amb l’instrument des del primer moment”
El saxofonista alcoià, amb quasi quaranta anys de trajectòria, gravarà el 17 d'octubre un disc en directe a l'IVAM CADA Alcoi acompanyat del seu quartet habitual músics

Enric Peidro tenia quinze anys quan va decidir comprar-se un saxo. “Sempre havia tingut una gran atracció per l’instrument, la seua forma és molt cridanera”, recorda. D’això ja fa quasi quaranta anys, i des d’aleshores, assegura, no ha fet altra cosa a nivell professional. Aquest mes d’octubre, el saxofonista alcoià tornarà a casa per complir un projecte que fa anys que està al cap: gravar un àlbum en directe a Alcoi.
Com explica Peidro, quinze anys és una edat tardana per als estàndards dins del món de la música, on la cultura de les bandes musicals fa que molts comencen de ben xicotets. El músic no va passar per aquest camí: va aprendre pel seu compte i va començar tocant en grups de rock i blues a Alcoi i la comarca. Del rock and roll més clàssic va passar aviat al blues i al rhythm and blues, i d’ací al jazz.
El pont el va trobar en els discos. “Molts d’aquests saxofonistes de blues i de rhythm and blues eren en realitat músics reciclats que provenien del jazz”, explica. Llegint les notes de contraportada dels saxofonistes dels anys quaranta i cinquanta, va descobrir que quasi tots tenien formació jazzística o venien de les grans orquestres de l’època. Aquesta descoberta el va portar cap al jazz clàssic i tradicional, el llenguatge en què, diu, se sent més identificat per expressar-se.
Ho descriu com una decisió “molt orgànica i poc premeditada”. Tampoc ha viscut com una dificultat anar a contracorrent de les modes: al contrari, considera que li ha jugat a favor. “El públic sempre vol encasellar els músics en un estil, i a mi m’ajuda que la gent que ve a escoltar-me sàpiga més o menys què pot esperar”. A més, defensa que la vigència del jazz clàssic pot igualar la de qualsevol altre llenguatge, perquè bona part del jazz depén de la improvisació i la creativitat es pot desenvolupar dins de qualsevol context estilístic.
Peidro compta amb una discografia de prop de trenta àlbums com a líder i ha actuat en festivals nacionals i internacionals. En l’última dècada la projecció internacional s’ha intensificat en gires i concerts. En els darrers dotze anys, prop del 60% de la seua activitat professional es desenvolupa fora d’Espanya, i només per als pròxims huit mesos té concerts en prop de 10 països, a més dels d’ací.
Ha compartit escenari i gravacions amb noms destacats del jazz clàssic, i de tots ells, diu, n’ha aprés molt més que música: “Com fer gires, com estar en carretera, la solidaritat entre músics…”. Però la lliçó principal és una altra. “Com millors i més reputació tenen els músics amb qui he treballat, més humils són. Avui importa més el que pareixes que el que eres, però aquests músics tenen un nivell estratosfèric i una humilitat exemplar”. Aquesta actitud, afig, intenta aplicar-la a la vida quotidiana.
Encara que no viu a la ciutat, Peidro hi conserva casa i un vincle emocional molt fort amb la família i les amistats que hi té. Durant els últims nou anys, gràcies al Jazz Club El Mussol, toca a Alcoi una vegada a l’any, una experiència que defineix com a “gratificant” tant a nivell personal com creatiu: tocar per a gent que coneix de fa anys i que, en molts casos, el segueix des de fa temps.
El 17 d’octubre, el saxofonista presentarà a l’IVAM CADA Alcoi un concert que quedarà enregistrat com a nou àlbum en directe. No és el primer: la seua discografia ja inclou dos registres en viu, ‘Live at Jazzazza’ (Múrcia, 2019) i ‘Live at Big Mama Ballroom’ (Madrid, 2023). Però aquest té un significat especial. “Tenia ganes de fer un disc a Alcoi, per la recepció tan càlida del públic, que és la meua gent, la meua família, els meus amics. Tot això es reflecteix en la música i volia capturar-ho”.
Segons Peidro, això és el que diferencia un directe d’un disc d’estudi: la reacció i la interacció amb el públic, “una cosa que a l’estudi no es pot reproduir”. La sala, amb un aforament d’unes dues-centes persones, li sembla el context ideal. “En audiències més grans o en teatres de més grandària, aquesta interacció tan directa es dilueix un poc; entre cent cinquanta i dues-centes cinquanta persones és la mida ideal per a enregistrar un disc d’aquestes característiques”. El projecte ha estat possible gràcies a l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament d’Alcoi i a l’associació Jazz Club El Mussol, que forma part activa de la producció i ha convertit Alcoi en un punt de referència del jazz a la Comunitat Valenciana.
Peidro, al saxo tenor, estarà acompanyat pel seu quartet habitual: el pianista britànic Richard Busiakiewicz, la contrabaixista catalana Queralt Camps i el bateria francés Guillaume Nouaux. Tres músics de trajectòria internacional amb els quals el saxofonista comparteix escenari i que l’acompanyaran en aquesta gravació.
Preguntat pel que diria a qui mai s’ha assegut a escoltar-lo en una època d’algoritmes i música immediata, Peidro considera que el tòpic del jazz com a música de minories ja és obsolet. Recorda que Espanya és un dels països europeus amb més festivals de jazz de l’any, “un centenar o fàcilment més”, i que això només s’explica perquè hi ha públic que els sosté. Posa un exemple pròxim: l’associació de jazz de El Mussol fa més de deu anys que organitza concerts i penja el cartell d’entrades exhaurides en el 90% de les actuacions. “Els números canten”, resumeix. I al que encara tinga prejudicis, li deixa un consell: “Que s’aventure i que òbriga la ment, que estem al segle XXI”.











Comenta i participa-hi