Foradia

El primer dia de clase

per Francesc Gisbert

FGisbert

Francesc Gisbert./

El 3 de setembre era un dia important. El primer dia de classe per als alumnes no universitaris. I per als seus mestres i professors. El govern valencià, sensible a la innovació educativa i als experiments pedagògics, va decidir avançar el curs escolar, com sembla que fan alguns països del nord d’Europa. Els xiquets ballarien d’alegria, de retrobar-se tan prompte amb els seus amiguets. I els pares alenarien i podrien descarregar els menuts a l’escola. Ja està la cosa bé, que els mestres tinguen tantes vacances, amb l’excusa que s’han de preparar les classes. Que a les nostres latituds faça una calor que bada les pedres en setembre, que els centres desconeguen l’aire condicionat i que les aules estiguen massificades amb 35 alumnes no té la menor rellevància. L’important és començar els primers, per dissimular que som els últims en quasi tot, també en trellat. Però no vull divagar. Simplement, explicaré com ha anat el meu primer dia de classe.

D’entrada me n’alegre de tornar. Tindre faena hui en dia és un privilegi. Cada nou curs som menys professors al meu centre. Com en una pel·lícula de terror, anem desapareixent misteriosament d’un curs per a l’altre: uns perquè es jubilen i l’administració amortitza la plaça; d’altres perquè són desplaçats o suprimits, en augmentar els alumnes per aula, disminuir els grups i sobrar gent. La figura dels interins ha quedat reduïda a cobrir baixes ocasionals, durant el curs, i són espècie en perill d’extinció.

Treballe prop d’Alacant. L’any passat, férem una aposta arriscada, pionera i premonitòria. Coneixent com les gasta la conselleria d’educació, decidírem invertir en la compra i instal·lació d’un parell de ventiladors per aula (amb l’ajuda dels pares i mares, tot s’ha de dir). Estratègicament penjats de la paret, a l’estil d’un centre tropical, anunciaven la que ens esperava. Hui era la presentació oficial del curs i he entrat a l’aula amb la meua tutoria. L’alegria i vitalitat de la joventut ha augmentat la calidesa de la benvinguda fins als 34 graus a l’ombra (termòmetre davant). Jo, com un bon professional, anava a la meua, inflexible davant les alenades, lipotímies i gemecs de l’alumnat. Els jóvens han d’aprendre a resistir les adversitats de la vida. Quan he provat d’escriure l’horari a la pissarra, m’he adonat que el clarió no marcava, per la suor de la camisa i la mà. He enviat una xiqueta a buscar-ne de nou, a consergeria. Però ha esvarat a les poques passes. El terra estava completament banyat per la suor dels companys i una boirina d’humitat i calima enterbolia la vista. La prudència a evitar un accident m’ha aconsellat dictar l’horari. Crec que l’han copiat quasi tots, llevat de dos o tres amb cara de desmaiats, que ja el demanaran als companys. Alguns xicots han proposat que connectàrem una mànega d’aigua a l’aixeta dels lavabos i férem una arruixada. Ho hem deixat per a demà.

Després he passat a explicar-los algunes novetats. Des de fa uns quants anys, el començament de curs va acompanyat de novetats (cap ni una bona). Sempre intentant suavitzar la realitat per a no traumatitzar les pobres criatures ni provocar una denúncia per corrupció de menors o ser expedientat per insubordinació. Ja se sap que vivim en un país on la llibertat d’expressió està garantida sempre que siga a favor del poder.

Primer: la conselleria, a fi de promoure la sociabilitat i fomentar les relacions interpersonals, amplia la ràtio màxima. A l’ESO en serien 35 i al batxiller, poden arribar als 45: “Com més en serem més riurem”; “Qui no trobe parella ara, amb tanta gent, és perquè no vol”, deia, per animar-los.

Segon: per afavorir el plurilingüisme, pedra angular del sistema educatiu del futur, la conselleria considera oportú: dificultar al màxim les línies en valencià i la presència de la llengua a l’ensenyament; rebaixar els grups de l’assignatura de francès, a un per nivell, i passar de 15 alumnes a 30; l’optativa d’anglés pràctic, d’oferta obligatòria, es practicarà en grups de 25 o 30. La millor forma d’aprendre llengües;

Tercer: a fi d’impulsar la bona forma física i evitar problemes d’obesitat infantil, es suprimeix el transport escolar per als alumnes majors. Els xicotets, toca; però els grans, si volen estudiar i viuen lluny, que vinguen corrent o amb bicicleta;

Quart: els centres oferiran programes educatius plurilingües, amb assignatures en anglés. Que els alumnes no en saben prou per entendre les classes? Que els mestres encara no tenen la formació per a impartir-les? Que es busquen la vida. Les escoles d’idiomes ofereixen places en sorteig. S’han eliminat els centres de formació per a professors (com més burros siguen els mestres, millor, més burros seran també els alumnes i la societat en general);

Deien els clàssics, trobe que Sèneca, que no hi ha major felicitat que la ignorància i la despreocupació. És l’objectiu últim que guia les actuacions de les nostres autoritats educatives, autonòmiques i ministerials: garantir uns ciutadans ignorants, manipulables i conformistes. La felicitat absoluta. Què més podem desitjar? Encara hi haurà qui es queixarà.

 

Font: Francesc Gisbert, professor.





Una resposta de El primer dia de clase

  1. Jaume Llopis Carbonell 5 de Setembre de 2014 en 16:46

    Molt, molt bo. Fa riure molt, però és la dura realitat del país que tenim.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *