Foradia

La granota que Rajoy està cuinant als mercats

per Rodrigo Paños

granotaConten que per a coure una granota viva no es deu tirar a una olla d’aigua bullint, perquè, en cremar-se, escaparia d’un salt. No obstant açò, si es diposita en una olla d’aigua tèbia, s’acomodarà; llavors, a poc a poc es pot anar augmentant la temperatura de l’aigua fins que la granota, adaptada al canvi, es coga per complet sense assabentar-se.

El PP va tenir molt clar des del principi de la seua legislatura que havia de coure la granota. Perquè la Troica, aqueix trio d’institucions internacionals no democràtiques (FMI, BCE i UE), representants dels interessos dels mercats internacionals, així ho va exigir. Havia de reduir l’Estat a la mínima expressió, acabar amb drets laborals, suprimir serveis públics, socialitzar pèrdues i privatitzar els guanys públics.

Havia de coure la granota, cuinar-li-la als mercats internacionals. I així ho va expressar Rajoy des del principi de la seua legislatura: “vaig a fer tot el que puga per a atraure l’interès dels mercats internacionals”. Els mercats internacionals són els devoradors de granotes. Es mouen de país en país cercant aquelles granotes que ja estan cuinades.

Des de les últimes dècades, és a Àsia on les granotes estan millor cuites: la majoria de la societat és pobra i no té gens que portar-se a la boca, a més els Estats no s’encarreguen de protegir-la, no li ofereixen assistència sanitària, ni cobertura educativa, ni protecció laboral de cap tipus, la qual cosa provoca que les seues gents estiguen disposades a treballar a canvi d’un plat d’arròs. Les granotes estan cuites. Els mercats internacionals, de banquet: invertint en crear i mantenir fàbriques que, gràcies a una mà d’obra de misèria, resulten tremendament rendibles.

L’objectiu de Rajoy era coure la granota. Des del primer dia que va entrar a governar amb majoria absoluta podria haver-ho fet: podia haver rebaixat el salari mínim interprofessional a 400 euros i implementat l’acomiadament lliure; podia haver pujat l’IVA a un 21%, injectat milions i milions d’euros públics a la banca privada; eliminat d’un tall els serveis públics (educació, sanitat, justícia, dependència…); podia haver eliminat milers de llocs públics. Podia haver empobrit a la nostra societat en quatre dies, i així augmentar la competitivitat i atraure els mercats. Però si ho haguera fet, si haguera tirat a la granota a l’aigua bullint, la granota haguera saltat: els carrers s’hagueren omplert de ciutadans descontents exigint eleccions anticipades.

De manera que el que va fer el govern de Rajoy va ser tirar a la granota a una olla d’aigua tèbia (la qual d’alguna forma ja havia preparat el govern de Zapatero): llavors va començar a realitzar a poc a poc totes les reformes que tenia pensades. Reforma laboral per ací, retallades per allà; injecció de diners públics a la banca privada per ací, subvenció a empresa privada amiga per allà…

Per la seua banda, el Banc Central Europeu (BCE), funcionant com a catalitzador dels interessos de la banca privada, ha contribuït a calfar l’aigua de l’olla. I és que el BCE té prohibit prestar diners als Estats, funció bàsica d’un banc Central. No obstant açò presta a l’1% d’interessos als bancs privats, els quals presten diners als Estats a un 5% d’interessos (i a sobre, aqueixos mateixos bancs privats es lucren, a més, especulant amb el deute públic dels Estats).

D’aquesta manera, l’olla de la granota cada dia més calent, i la granota adaptant-se una temperatura ascendent. Els diners del carrer, l’economia real, estancats: cada dia menys ocupació i més precària, la societat amb menys diners per a viure (o sobreviure), més empobrida, més necessitada. Van tancant els comerços, va augmentant la pobresa, l’exclusió social…

Per la seua banda, els mercats prenent el seu aperitiu. L’economia financera, els diners que no ixen dels ordinadors, cavalcant: de la mà del corrupte al paradís fiscal, d’un frau a una SICAV, del BCE a la banca privada, de la banca a la multinacional, de la màfia al compte a Suïssa, de la Monarquia a l’oligopoli, del ric al superric. De gran fortuna a major fortuna.

Avui, el preu de la mà d’obra està pel sòl: la granota està pràcticament cuita. Conec xics de 20 anys que treballen (beneïts siguen) en fàbriques de tèxtil sense contracte, sense cotització, 60 hores setmanals per menys de 500 €. La gent està cada dia més desesperada per treballar. Necessita sobreviure. Pa per a avui… per favor.

Les fàbriques, els serveis i els comerços que han pogut sobreviure a la crisi (que no és poc) estan també en situació d’urgència: necessiten que la gent tinga treball; i no un treball precari de supervivència, sinó un treball digne que li oferisca el temps i els diners amb els quals poder pagar la compra del mes, la roba dels xiquets, l’assistència de l’avi, els esmorzars, els sopars, la premsa, els cosmètics, el teatre, la tintoreria, la perruqueria, el fuster, el mecànic… Qui els va a comprar si no persones ben emprades?

Estem prenent consciència que ens estan coent i que el que necessitem és una granota forta i sana, no una granota cuita. Hem arribat al punt en el qual o saltem de l’olla, o som definitivament cuits.

Amb un bipartidisme que mor i altres forces polítiques que irrompen amb força, estem davant una oportunitat històrica per a eixir de l’olla i construir l’hàbitat en el qual volem viure. No ens adormim perquè ens couran.

Cal saltar de l’olla i expressar públicament que no volem ser cuits. Saltar i deixar de creure les mentides que ens inculquen dia a dia. Sí que es pot! Saltar, recolzar i involucrar-se en els projectes que van a afavorir el canvi. Cal saltar de l’olla i començar una regeneració democràtica.

Font: Rodrigo Paños Jiménez./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *