‘Malgrat tot… elles’ exposició de Pep Cantó
L'exposició de pintura 'Malgrat tot... elles' de Pep Cantó, que estarà fins el 28 de març. La pintura és una poesia muda. (Leonardo da Vinci, 1452-1519). 'Natura i vida, pintura i poesia tenen nom de dona' per Jordi Tormo Santoja
Aquest dimarts, 10 de febrer, al Club Amics de la UNESCO inaugura a les 20h. l’exposició de pintura ‘Malgrat tot… elles’ de Pep Cantó, que estarà fins el 28 de març. L’exposició podrà visitar-se de dimarts a dissabtes de 19’00 a 21’00 hores.
Pep Cantó és graduat en Dibuix Publicitari per la Escola d’Arts i Oficis d’Alcoi. Ornitòleg i naturalista de formació; pintor naturalista i educador ambiental de professió. És autor de dos llibres i col·laborador de diverses publicacions.
La seua trajectòria pictòrica se centra al món de les aus, encara que la Naturalesa en general és la base de la seua producció. Des de l’any 1993 ha exposat els seus quadres i dibuixos en exposicions individuals i col·lectives a Alcoi, Alacant, València, Badajoz, Madrid, Tortosa, Puerto Rico i Cuba. Les seues il·lustracions han aparegut publicacions de Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana, en cartells divulgatius editats per diferents ajuntaments així com en diverses revistes i publicacions.
Natura i vida, pintura i poesia tenen nom de dona
La pintura és una poesia muda. (Leonardo da Vinci, 1452-1519)
Una au sobrevola el llenç. És una au portadora de vida. Ha vingut per a quedar-se definitivament amb nosaltres, per a tota la vida, per sempre, com si acabés de nàixer de nou. A tornat a casa per a nidificar. El seu vol migratori l’ha portada ací des de terres americanes i al llarg dels darrers anys ha sobrevolat les terres espanyoles i el nostre país. Sempre viatjant amb total llibertat.
Les seues ales són el pinzell amb què s’enfronta al llenç i el seu traç de color estableix el resultat final: la pintura. El llenç estava esperant-la. On havia d’estar millor?
Aquesta au té el sentit de la feminitat. És com si fos la Caótica Ana de Julio Medem. És una au portadora de vida, pau i claredat que s’enfronta a la mort, la guerra i l’obscuritat. Ha guanyat la partida.
La seua pintura, com no podia ser d’una altra manera, és un poema. És un poema mut, com establia Leonardo da Vinci, en la mudesa del qual està l’expressió dels sentiments. Un poema conformat per versos que ens parlen de vida. Ací està reflectit d’on venim, qui som i on volem anar. Passat, present i futur. Eixa és la natura del quadre i, amb això, de la seua creadora.
Aquesta au poetessa pinta amb acrílic i al llapis sobre llenç, paper, cartó o taula. Són quadres amb una mirada pròpia. S’enfronta al blanc del suport on pinta des de la protecció que li ofereix el seu niu secret. I ho fa com si estigués castigat, de cara a la paret. I durant aquest procés pateix el seu propi caos, que també és un caos pictòric. El cartó, el llenç, el paper o la taula li demostra a l’au poetessa que està viva quan aquest pren color. Per això, la seua pintura, hui més que mai, és un cant a la vida.
El resultat es mantindrà en el quadre per sempre, totalment no temporal. Ací perviuran els projectes que al llarg dels dies i les setmanes, fins i tot en alguns casos mesos, han anat prenent forma. Rembrandt, el pintor barroc d’origen holandés, establia que “la pintura és la néta de la natura”, i, segurament, per això, els quadres d’aquesta au ens mostren més que mai tots els indrets de la natura humana. I la natura és vida. I no oblidem que natura és sinònim de dona.
No us n’adoneu? Natura i vida, pintura i poesia tenen nom de dona. Són femení. Ella, la dona, és font de natura i, per això, també és font de vida humana. És la natura humana. Una natura que podria dur com a nom comú, si voleu, els de Raquel, Juani, Noemí, Mireia, Lirios, Maria, Jèssica o Esther. El matriarcat existeix!
Malgrat tot, elles. Elles són la font de la vida, la natura feta realitat que s’evidencia en les traces del pinzell.
Jordi Tormo i Santonja
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi