Fins sempre Raül
per Yaiza Ferrer
A Raül, el vaig conéixer, si fa no fa, al juliol del 2012, a un sopar. Això va ser quan va tornar a viure a Alcoi i, llavors, va poder militar activament al col·lectiu de Compromís de la nostra ciutat, eixe va ser el nostre punt de trobada. Ja des del primer moment en què el vaig vore em va semblar bona persona. Sí, d’eixa gent que la veus i no et provoca cap pensament dolent, d’eixa gent que t’alegra conéixer de veres.
Segons l’anava coneixent, vaig descobrir que era un tio gran, sabut i que teníem moltes coses en comú, la primera: la filologia. Era un apassionat de les lletres, de la literatura i de les paraules. Com parlava i de què parlava feia que això es notara de seguida. La segona cosa en comú que teníem era el lloc on ens havíem conegut: Compromís. I és que ell era una persona de les més compromeses que he conegut mai. Un xic valent, bo, sincer, dialogant… i polític, però dels vertaders, dels qui treballen per al poble i s’ho creuen de veres, dels qui estan en política perquè volen canviar la societat de baix cap a dalt. Sobretot, era un xic lluitador i defensor dels drets de les persones: era membre d’Acció Cultural del País Valencià; defensava l’educació pública, de qualitat i en valencià; la igualtat salarial i social entre homes i dones, l’antipatriarcalisme i, també, els drets de les persones LGTBI (Lesbianes, Gais, Transsexuals, Bisexuals i Intersexuals). En este àmbit en concret, formava part del col·lectiu LAMBDA i, a més a més, va ser un dels promotors de l’associació comarcal LGTB MARIola. Com es pot vore, era un xic molt compromés amb la societat, la llengua i la gent. En definitiva, era un xic compromés amb el país, el seu (i nostre) País Valencià. Amb ell i amb el col·lectiu comarcal de Compromís, vaig tindre el plaer de fer país, d’assistir a trobades, a xarrades, a col·loquis, a actes, a combois… i és que tenien raó, tant Raül com la gent del col·lectiu comarcal: la comarca mola, i això ho tenia ell i ho tenim tots molt present.
Al desembre, abans de Nadal, vaig fer un break en el meu Erasmus i vaig tornar a casa uns dies. Només vaig arribar, vaig anar a l’última assemblea local de Compromís del 2015 i allí estava ell. Va ser l’última volta que el vaig vore. Em vaig alegrar moltíssim de vore’l, de xarrar amb ell, perquè de veres que feia goig estar una estoneta amb ell xarrant del que fóra. Tenia ganes de tornar per retrobar-me amb alguna gent i ell era un d’ells. Al poc temps, quan ja estava de nou a Hongria, em van dir que havia estat ingressat i que estaria un temps apartat de la política local, però pensava que seria una cosa temporal, que no seria per a tant. Just la setmana abans que faltara, en una altra assemblea local, vam parlar d’ell perquè volíem saber com estava i em van dir que estava bastant malalt, però que ell i la família s’estimaven més no dir-ne gaire coses. Totalment comprensible i respectable.
El que menys m’imaginava és que just una setmana després d’aquella pregunta, ens avisaren que Raül havia mort… Va ser un colp ben fort, massa inesperat. En eixe moment, la tristesa es va apoderar de mi, com de tantíssima gent que se l’estimava. Tenia un embolic al cap, una barreja de sentiments que no em deixaven pensar amb claredat: era injust, em sentia impotent, sentia tantíssima ràbia. No m’ho creia ni m’ho crec encara. El dia del soterrament va ser molt trist, dur i emotiu alhora: va vindre molta gent d’arreu del país, altsàrrecs del partit, la resta de regidors de l’Ajuntament, companys, amics…
Crec que eixe dia vam fer vore a la seua família que Raül era un xic molt estimat, perquè es feia molt d’estimar. Era un xic fantàstic i dels qui més m’alegre d’haver conegut. En tan pocs anys que hem compartit m’ha ensenyat moltíssim, m’ha fet vore i comprendre tantes i tantes coses.
Ara que Raül ja no està físicament amb nosaltres, que no el vorem mai més, hem de continuar el camí que ell havia recorregut i preparat. Hem d’estar orgullosos d’haver-lo tingut com a amic, com a company, com a familiar o com el que siga, hem de ser tan valents i forts com ell.
Raül, amic, allà on estigues… per tu i per tot el que has fet, seguim i seguirem! Fins sempre.
Arbre Colibri de la Pau: 
Andreu: 
Comenta i participa-hi