lasarga ajualcoitel

Vicente Segura: 98 anys de memòria alcoiana

Vicente Segura: 98 anys de memòria alcoiana. Exercitem la memòria històrica, fonamental per comprendre el món d’avui dia, i passegem per alguns fets del passat d’Alcoi.

vicentesegura

Anem a fer ús de la visió i l’experiència de vida de l’alcoià quasi centenari Vicente Segura per tal d’exercitar la memòria històrica, fonamental per comprendre el món d’avui dia, i passejar per alguns fets del passat d’Alcoi.

Vicente va nàixer en 1918 a Alcoi, la seua primera etapa de vida la va dedicar als, llavors tan durs, treballs del camp. Més avant, va treballar en diferents fàbriques d’Alcoi de tèxtil, papereria, etc.

fer créixer els pobles a canvi dels camps de cultiu és pa per avui i fam per a demà

Quan el 17 de juliol de 1936 el bàndol franquista va intentar el colp d’estat per derrocar al legítim govern republicà, Vicente era militant de la CNT, sindicat de treballadors d’una importància crucial en l’època. En aquell moment, moltes fàbriques van passar a ser gestionades pels treballadors alcoians. Vicente rememora aquest fet amb orgull: “es va demostrar que els treballadors podien dirigir el sector industrial millor que els patrons”.

Amb l’ajuda de les forces feixistes d’Europa, va guanyar el bàndol franquista. El poble espanyol, i en concret l’alcoià, es veia desproveït d’armament. El govern republicà, per pensar de forma ingènua que fracassat el colp d’estat el conflicte es resoldria, no va voler armar a la població. La conseqüència va ser que va guanyar i va implantar-se la dictadura, “un infern que va durar 40 anys”.

Durant la guerra civil, les autoritats van requerir a Vicente al servei militar. Va abandonar la ciutat per combatre a les forces feixistes. Acabada la guerra, va vindre la repressió: tot aquell que va tindre un càrrec durant el conflicte va ser condemnat a mort, mentre que els que van participar amb el bàndol republicà (o eren sospitosos d’haver-ho fet), com era el seu cas, van ser portats a camps de concentració.

Vicente recorda aquell episodi dels camps de concentració com el més miserable de la seua vida: els anys que va passar als diferents camps i brigades laborals, igual que tots els seus companys, va ser humiliat i maltractat com si no fóra un ésser humà: privat de menjar, de condícia personal, de fer les necessitats bàsiques i amb un risc latent de ser torturat i afusellat. Eixe va ser, ens recorda Vicente, el model dels vencedors, “els que deien que en nom de Déu havien salvat Espanya de l’amenaça dels rojos”.

hi havia telers en qualsevol porxi, Alcoi era com la capital de Catalunya

Quan, després de 7 anys de servei militar, va tornar a Alcoi, de la fam que havia passat, el seu estómacno existia, s’havia tornat més xicotet que una bombeta de llum”. En un temps es va recuperar, però la situació alimentaria a la ciutat no era bona: el govern franquista, en deute amb els governs nazis per haver sigut ajudats per a derrocar la República, l’obligava a enviar recursos a Alemanya i Itàlia. Els pobles espanyols més perjudicats d’aquesta confiscació d’aliments i recursos bàsics van ser aquells que més resistència antifeixista van fer, com va ser Alcoi.

plaçadespanya1960Imatge de Miquel Ripoll

La situació de postguerra per al poble alcoià, tal com relata Vicente en les seues memòries, era: “unes jornades de treball de 12 hores com a mínim i sense poder menjar quasi res. El cost de vida era 3 vegades major que els salaris”. No obstant això, un poderós sector industrial va facilitar que la situació millorara amb el temps: “hi havia telers en qualsevol porxi, Alcoi era com la capital de Catalunya”.

Els treballadors, amb l’ajuda dels sindicats verticals, van conquerir drets laborals: 30 dies seguits de vacances seguits a l’any, jornades laborals més reduïdes, acomiadaments amb indemnitzacions, etc.

En acabar la segona guerra mundial, en Europa, el feixisme va ser condemnat i es van depurar responsabilitats. A Espanya això mai va succeir. Arribat el moment de la Transició, els dirigents franquistes de colp es van dir demòcrates. Per aquests motius, segons Vicente, amb les millores democràtiques que vam aconseguir, “continuen governant els mateixos i els néts i fills dels quals van donar el colp d’Estat”.

Un fet que avala aquesta tesi, afirma Vicente, és que les famílies de les víctimes del franquisme que van ser fusellades i enterrades en foses comuns no han pogut venerar als seus, que continuen en paradors desconeguts.

continuen governant els mateixos i els néts i fills dels quals van donar el colp d’Estat

Altra conseqüència de la dictadura que Vicente destaca és aquesta: “no a soles van saber mantindré ben oculta la veritat sinó que van saber modelar les següents generacions de manera que, per viure bé, no devien preocupar-se més que per l’esport”.

Les característiques de l’actual fase del capitalisme, la globalització financera i les polítiques de no protecció de la indústria, entre altres factors han provocat la desindustrialització del nostre país, i en concret de la ciutat d’Alcoi.

A més d’això, denúncia Vicente a les seues memòries, la mala gestió política ha fet que desapareguera el sector primari de proximitat: “fer créixer els pobles a canvi dels camps de cultiu és pa per avui i fam per a demà”.

Segons afirma Vicente en el món s’ha imposat la cobdícia del capital, que ho controla tot: “estan desfent tot allò que vam aconseguir durant dècades: els drets socials, les pensions, les condicions laborals. Cada vegada hi ha més pobresa i desigualtat. Tenim un deute de més d’un milió d’Euros”.

La conclusió de Vicente és que la societat necessita polítiques i valors socialistes. Per això es mostra il·lusionat amb la formació de Unidos Podemos. Segons ell, és l’única que pot ajudar a les societats a funcionar millor.

Font: Rodrigo Paños./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *