Foradia

La dona misteriosa del carrer Entença

Al barri de l'Eixample trobar un lloc per aparcar més enllà de les 10 de la nit era una missió pràcticament impossible (...) No veia cap paperet ni adhesiu interessant per fora ni pels voltants, estava a punt d'anar-me'n (...) I des d'aleshores, les veig per tots llocs, a tots els barris, malgrat la pluja, malgrat la neu...

Era un dia de tardor, una d’eixes nits humides amb un llevant que talla. Al barri de l’Eixample trobar un lloc per aparcar més enllà de les 10 de la nit era una missió pràcticament impossible. Conduïa sense esperança al voltant del barri esperant allò que sabia que era complicat; un lloc per aparcar prop de casa. I va ser ahí quan la vaig vore.

Entre la pluja i la boira apareixia una dona que arrossegava un carro de la compra, era tal el silenci que podia escoltar les rodes xafant els xarcos de la vorera. Que feia una dona a eixes hores pel carrer arrossegant un carro?

Van passar uns dies i tornava a aplegar tard a casa, en un fred que es ficava als óssos em vaig tornar a trobar a la dona. Anava amb un somriure i arrossegant de nou un carro que semblava pesat, el seu caminar era animat, molt lluny del d’una persona sense destinament.

I així dia darrere dia vaig anar mirant com aquella dona continuava fent el que semblava una ruta nocturna al voltant del barri de l’Eixample. Uns dies la veia a un carrer i després a un altre però sempre passava a la mateixa hora pel lloc que tocava.

Uns dies la veia a un carrer i després a un altre però sempre passava a la mateixa hora pel lloc que tocava.

Amb el temps em vaig adonar que la dona portava un horari estricte, sempre la veia a la mateixa hora a un punt concret, em vaig fixar que solia parar-se prop dels contenidors però no tirava ni agafava res.

Fins que una volta, al supermercat, la vaig vore de dia. Amb faldeta per baix del genoll, rebequeta de punt i un cardat genuïnament alcoià conversava animadament amb la caixera, portava el seu carro ple d’algun producte pesat ja que es veia a simple vista que costava de maniobrar. Això eliminava de la meua imaginació la possibilitat que fora un ésser de la nit (res de vampiressa)

Per tant, era normal que la propera volta que la vaig vore anara darrere d’ella per tal d’esbrinar el perquè d’eixa ruta nocturna amb carret. I així va passar, per ahí s’acostava, com sempre, el mal temps no l’havia espantada i amb pas lleuger anava espentant el carret. Vaig vore que es parava al contenidor així que quan va arrancar a caminar jo vaig eixir del garaig i em vaig posar a escorcollar el contenidor. No veia cap paperet ni adhesiu interessant per fora ni pels voltants, estava a punt d’anar-me’n quan vaig escoltar un soroll: croc, croc, croc. D’on venia?

gateres-i-gatets-misi

I ahí estava, xopat per la pluja, flaquet i amb un ull a la funerola un gatet negre menjava agraït un pinso sec recent posat. Vaig alçar la vista i els vaig vore… hi havien gatets per tots llocs!! Anaven seguint a la dona del carro i més enllà alguns estaven en els cantons esperant que ella arribara a l’hora convenida per tal d’alimentar-los i donar-los alguna mostra d’afecte.

Com podien haver tants gats a un barri sense quasi zones verdes? On vivien? Perquè no els havia vist abans?

Em van dir que eixes persones, majoritàriament dones, que alimenten als gats de la nostra ciutat reben el nom de ‘gateres’. Algunes ho fan a nivell personal, altres compten amb l’ajuda de la Protectora d’Animals d’Alcoi però totes sacrifiquen el temps d’estar amb la seua família o de descans per portar aliment a estos il·lustres veïns d’Alcoi.

I des d’aleshores, les veig per tots llocs, a tots els barris, malgrat la pluja, malgrat la neu… i darrere d’elles gatets que a l’hora convenida deixen de ser invisibles per a mostrar-se a aquells que ja tenen ulls per a vore’ls.

(En reconeixement i agraïment a totes les gateres d’Alcoi, a totes elles que suporten les burles i les amenaces de veïns amb l’empatia d’una espardenya, a totes les que es lleven de menjar elles mateixes per tal de comprar pinso. A totes, gràcies)

Font: Ester Jordà./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *