Foradia

L’estratègia dels grans mitjans per afeblir a Podemos

• Els atacs mediàtics estan aprofitant les discrepàncies • Pablo queda afeblit davant de l'opinió pública • Després de Vistalegre II Podemos ressorgirà enfortit.


Que Podem molesta als poders del nostre país és un fet que no necessita massa arguments per a ser demostrat.

Durant els quasi tres anys de vida de l’organització ho han intentat tot per tal d’afeblir-la: relacionar-la amb el terrorisme, acusacions falses de corrupció, atribucions tergiversades a les seues posicions polítiques…

Aquests dies estem veient com els atacs mediàtics estan aprofitant les discrepàncies entre membres de la direcció per a dividir als membres de l’organització.

Per a comprendre açò hem de partir del context intern de Podemos: en unes setmanes se celebrarà el Vistalegre II, el segon congrés nacional de Podem. En ell es decidirà el projecte de país vol aconseguir i l’estratègia i la forma d’organització que serà més útil per a aconseguir-ho.

Existeixen diferents punts de vista sobre aquest tema. Tres grans corrents organitzatius: la de Pablo Iglesias, la de Íñigo Errejón i la de Miguel Urbán. Els tres corrents parteixen de postulats similars, encara que tenen diferències i matisos.

Per a dirimir qualsevol diferència de la millor de les maneres és necessari el debat. Per açò, Podem fa setmanes que està immers en un intens exercici de debat. Un debat que ha pecat de manca de propostes i d’excés de personalismes.

Consens majoritari que Iglesias ha de seguir com a secretari

En aquest context, ha sorgit una lògica de competència entre dirigents. En alguns casos de forma més o menys deliberada i en altres de manera més o menys inconscient, el corrent organitzatiu d’Errejón ha procurat augmentar la legitimitat i l’autoritat del seu referent, encara que en la majoria de casos s’ha fet a costa de la legitimitat i l’autoritat d’Iglesias.

Els grans mitjans de desinformació no han tardat a unir-se a aquesta campanya: han optat per aprofitar aquesta disputa i prendre partit a favor d’un dels dos “adversaris” per a afeblir a l’altre.

Aquesta tesi és la que defensen alguns dels millors analistes polítics del nostre país, per citar alguns d’ells: Manolo Monereo, Jorge Vestringe i Enric Juliana.

Per a corroborar-la, analitzem l’entrevista que recentment va realitzar Susana Griso en el programa Espejo Público a Íñigo Errejón el dimarts 10 de gener.

L’entrevista es va titular Quines són les diferències entre les tesis d’Errejón i d’Iglesias?” I consta de 10 preguntes en les quals es donen tres opcions tancades a triar per a cada resposta, encara que el seu entrevistat pot explicar-se breument en cadascuna.

  • Primera pregunta: la relació que ha de tenir Podem amb Esquerra Unida. La resposta d’Errejón va ser: “entre coalició i marques separades. En alguns moments podem aliar-nos, però són dos projectes separats”. Automàticament, Susana Griso pressuposa (no sabem periodísticament en què es basa per a fer-ho) que Iglesias opta per una “fusió amb IU”.

Després de Vistalegre II Podemos ressorgirà enfortit

  • Es tracta d’una resposta, aquesta última, falsa. Pablo Iglesias no ha dit en cap moment que vulga fusionar Podemos amb IU, de fet en les últimes declaracions realitzades sobre aquest tema diu que cada formació (IU i Podemos), encara que poden i deuen treballar juntes, han de mantenir la seua identitat i la seua organització de forma autònoma. La postura de Pablo una mica més detallada és la de conformar un bloc històric (no electoral, sinó de treball en comú), és a dir: comptar amb les forces de l’esquerra tradicional (en la qual entren IU, Compromís, sindicats, moviments socials i altres organitzacions). Però sense oblidar (fins i tot prioritzant) la necessitat de seduir a tota la gent susceptible de simpatitzar amb Podemos.
  • Segona pregunta: com véncer al PSOE? Errejón respon encertadament que “l’objectiu de Podem no és véncer al PSOE sinó canviar Espanya” i després, obligat a contestar, opta pel valor del “respecte per a seduir als seus votants”. Susana s’encarrega de posar-li novament veu a Iglesias: “ha quedat demostrat que Iglesias fins ara ha optat per una estratègia d’atac”. La imatge de Errejón es dibuixa comprensiva, raonable i moderada, mentre que la d’Iglesias intransigent, intolerant i agressiva.
  • Tercera pregunta: manifestar-se o Parlament? Errejón respon sense titubejos “ser útils des de l’escó”, encara que açò “no exclou el treball en el carrer i amb la societat civil”. A Pablo se li atribueix la resposta “prendre els carrers”. De nou Errejón queda dins de la normalitat política; mentre que Pablo queda situat en un escenari que, en ser atípic i requerir explicacions profundes per a ser comprés (el poder real no està al Parlament), queda fora del marc cognitiu de grans sectors de l’audiència, és a dir: la posició que es pressuposa a Iglesias queda en la marginalitat.
  • Quarta pregunta: elecció entre dolor i il·lusió com a estratègia. Errejón respon que cal ser el “partit de l’esperança i les solucions”. A Pablo se li atribueix la resposta: “polititzar i dolor i el rancor”. Errejón es queda amb les emocions benignes i Pablo amb les malignes.
  • Cinquena: sobre la identitat obrera. Errejón opta per “la necessitat de reconstruir la noció de poble espanyol”, mentre que indirectament se li atribueix a Pablo la resposta “defensar a la classe obrera”. La qüestió d’identitat de classe és un debat sociològic que es va donar entre els dirigents de Podem abans de la seua gestació i per tots ells va quedar superat. No és correcte que es vincule a Iglesias amb la identitat de classe obrera quan ell mateix ha manifestat tantes vegades que aquesta identitat en l’actualitat està diluïda entre altres etiquetes més recents, per exemple, classe mitjana i precariat.

Pablo queda afeblit davant de l’opinió pública

  • Sisena pregunta: uniformitat versus diversitat de pensament: Errejón diu que “la unitat es construeix posant junts totes les idees i triant les millors”. Susana Griso de nou respon com si fóra Iglesias: “unitat de criteri”. Un avanç a la caricaturització que està realitzant-se de Iglesias: queda com una persona autoritària, intolerant i que no respecta la diversitat. Concepte, sens dubte, tergiversat, ja que, de fet, Iglesias ha presentat recentment un document polític buscant el consens amb tots els corrents de pensament de Podemos.
  • Setena pregunta: somriure versus cal viva. Iglesias representaria, diu Susana, “el discurs abrupte”. Errejón ací, per fi, realitza una mínima intenció de desmentir les opinions que s’estan atribuint amb traïdoria i impunitat al secretari general de Podem: “jo també recorde al Pablo del sonrie que sí se puede”.
  • Vuitena pregunta: sobre l’estratègia de la por. Susana pressuposa de nou el que Iglesias respondria: “cal fer por a les classes dirigents”. Errejón es desvincula radicalment d’aquest posicionament i opta per la resposta “cal sumar als que falten”.
  • Novena pregunta: sobre col·laboracions de treball. Susana respon pels dos: Pablo “s’ha envoltat d’un nou entorn, estic pensant sobretot en IU”; i a Errejón li atribueix la resposta “la família creix: és a dir, anar sumant”. Conclusió a inferir: Pablo és una persona sectària que prefereix tancar-se i col·laborar amb IU mentre que Errejón de nou s’alça com el líder lúcid i obert.
  • Desena i última pregunta: sobre l’estructura de l’organització. Indirectament i automàticament se li atribueix a Iglesias tot el jeràrquic i vertical (en el sentit autoritari) que té Podemos. Ací Errejón justifica aquest model jeràrquic i vertical (ell també va ser partidari del mateix) pel moment històric de la seua constitució, però afirma que ara toca construir un model diferent, amb “menys poder del secretari general” i en el qual es “voten les grans decisions”. La mateixa postura que ha defensat Iglesias en les seues últimes declaracions (però açò no es diu).

Si no es té en compte el context en el qual es realitza aquesta entrevista (amb la intenció d’afeblir a Podemos (com la gran majoria d’al·lusions que han fet els grans mitjans de comunicació sobre la formació), és lògic que es quede en el públic una imatge assenyada, moderada i raonable d’Íñigo Errejón. Però a costa d’una imatge tremendament caricaturitzada i falsificada de Pablo Iglesias.

Pablo queda afeblit davant de l’opinió pública, i amb açò, ja que l’organització es va aglutinar principalment entorn de la seua figura, i ja que existeix un consens majoritari que ha de seguir sent el secretari general en la nova etapa, queda afeblit Podemos.

Els atacs mediàtics estan aprofitant les discrepàncies

Des d’aquest punt de vista queda clar que l’estratègia mediàtica per a destruir a Podemos, per aquesta via (magnificant a dirigents a costa d’afeblir a Pablo Iglesias), afavoreix al projecte restaurador de la triple aliança (PP, PSOE i C’s) i als poders fàctics que ho sustenten.

Si açò succeïra i finalment Podemos quedara afeblit la societat correria el risc de normalitzar la precarietat, l’exclusió social, la corrupció, la injustícia i la desigualtat com a forma de vida. Una cosa que històricament perllongaria el desastre generacional que està produint-se en el nostre país.

No obstant això, segons l’opinió general, després de la celebració de Vistalegre, una vegada redefinida l’estratègia, l’estructura, els òrgans i el model de país pel qual s’aposta, Podemos ressorgirà enfortit.

Font: Rodrigo Paños./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *