Foradia ajualcoitel

Miquel Pascual: “les conquistes socials que es van aconseguir estan perdent-se”

• Miquel Pascual ens parla sobre el paper actual i passat dels sindicats, dels partits polítics i de la societat en general. • "Les conquistes socials que es van aconseguir ja fa molt de temps estan perdent-se" • “El que necessita el país és un esclat social del tipus el Mayo Francés de 1968”

Miquel Pascual és un veterà alcoià que ha oferit part de la seua vida a lluitar contra les injustícies i a estudiar com ho feien també els nostres avantpassats. És l’autor del llibre alcoià “Horas Robadas”, una novel·la documentada que parla d’Alcoi durant l’època de la Guerra Civil. Per altra banda, Miquel va ser Secretari de CC.OO d’Alcoi durant l’època de la Transició.

En aquesta entrevista, “Micalet”, com l’anomenen amistosament, ens parla de la seua visió política, social i econòmica actual basada en l’experiència històrica: el paper actual i passat dels sindicats, dels partits polítics i de la societat en general.

Miquel és un home, malgrat tindre una formació bàsica, amb un important coneixement de la història del nostre país i del nostre territori, no a soles per haver tingut una forta voluntat de documentació, sinó també per tindre a la seua esquena una ampla experiència en l’àmbit sindical, ja que va ser el primer secretari de CC.OO d’Alcoi.

Miquel Pascual va escriure “Horas Robadas”, una novel·la publicada en 1993 que ha esdevingut imprescindible per a conéixer a fons els fets que van ocórrer a Alcoi en l’època de la Guerra Civil. El motiu d’escriure l’obra, ens ho explica ell mateix: “per casualitat de la vida, em van portar del jutjat un sac on estaven totes les sentències dels alcoians de l’època. La majoria sentències de mort. Això em va motivar definitivament a fer-ho”.

“Cada crisi porta una major concentració de capital

En ella, el lector pot endinsar-se en la vida dels alcoians en el moment històric en el qual el bàndol franquista va donar un colp d’Estat al legítim govern de la República.

L’organització dels treballadors i treballadores alcoians, defensors de la democràcia i el govern republicà, va fer possible la col·lectivització del sector productiu alcoià. Va ser “a punta de pistola, i va funcionar”, perquè tota la producció es va posar al servei de les necessitats d’Alcoi. Així va resultar més eficaç, encara que finalment fracasada, la lluita que van prendre contra els feixistes.

La gran majoria de personatges que apareixen en l’obra són reials, ens comenta Miquel, la qual cosa augmenta l’interés històric d’una novel·la que va costar al seu autor vora 3 anys de documentació i escriptura.

Des del punt de vista de Miquel: “els alcoians estem en deute amb gent com Vañó, Botella Asensi i Cándido Morales…”, els quals van oferir la seua acció i compromís per la ciutat i pel bé comú.

“Tots eren naturistes en aquella època”, ens comenta Miquel. La tradició anarquista estava molt implantada en Alcoi. Però, amb el temps, “els errors de la guerra i, més avant, la dictadura, van aniquilar aquest pensament. I la gent que quedava després es va integrar al Partit Comunista, que va agafar el pas de la seua lluita”.

Ara tot ha canviat, continua Miquel analitzant l’actualitat, “jo crec que per a mal, perquè les conquistes socials que es van aconseguir ja fa molt de temps estan perdent-se totes. Ara n’hi ha una crisi d’identitat de classe molt gran, propiciada pels grans partits polítics”.

No n’hi ha una resposta social capaç de fer front al retrocés dels drets que està patint la nostra societat, drets laborals, en matèria de societat civil, de justícia pública… Per quins motius? Entre ells, perquè hi ha hagut “un desencant de l’esquerra molt gran”.

Miquel va viure el moment de legalització del Partit Comunista quan era secretari general de Comissions Obreres: “era un moment històric amb molta mobilització social: les associacions de veïns, els sindicats, els jubilats… tots lluitaven per la democràcia i els drets socials. Alcoi va viure la Transició amb molta participació”.

Els sindicats eren l’avantguarda de la defensa dels drets dels treballadors, perquè han perdut tanta força? “perquè la gent percep que no serveixen per a res. La funció del sindicat és accedir a la política a través de les reivindicacions socials, han d’estar en permanent reivindicació, i així mirar quina és l’opció política que defensa les seues reivindicacions. Si això ho lleves, lleves l’essència del sindicalisme. S’han convertit en una oficina. Quan van fer els Pactes de la Moncloa això ja es veia vindre, va ser una frustració molt gran”.

A més a més, afegeix Miquel, “quan el sindicat deixa de dependre directament de les quotes dels treballadors comença el seu declivi, per aquest motiu les subvencions públiques han fet molt de mal a la lluita sindical, perquè s’independitza dels treballadors”.

“Hi ha hagut “un desencant de l’esquerra molt gran”

El discurs oficial diu que la Transició va ser modèlica, però Miquel afegeix que va ser “modèlica per a ells”, per als que van perpetuar la dictadura. Espanya va entrar en la Democràcia sense depurar les responsabilitats i els crims contra la humanitat: “això està pendent, no passar comptes físics, però sí ideològics. No va ser una reconciliació, sinó una claudicació”.

“El PSOE va quedar-se lluny del que necessitàvem, va avançar en temes culturals, el divorci, l’avortament… però no va fer avançar en qüestions econòmiques. I això ja sabíem tots que ho anaven a fer així”.

Ara ens trobem davant un problema del qual ens alerten molts experts però els poderosos no fan més que accentuar-lo: la desigualtat econòmica, “cada crisi porta una major concentració de capital”. I l’estat del món laboral, amb elevades taxes d’exclusió social estructural i de precarietat i temporalitat, ajuda a aprofundir-lo.

En aquest context, “el que necessita el país és un esclat social del tipus el Mayo Francés de 1968”. En 2011 vam viure el Moviment 15 de Maig “però no va arribar a ser el que havia de ser”, opina Miquel.

L’única esperança de futur que veuen els ulls de Miquelés Podemos, en el cas que continue lluitant com està fent. Per exemple, amb la moció de censura que està plantejant al PP”.

Font: Rodrigo Paños./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *