lasarga ajualcoipresuparticipa

Temps de silenci

per  Carlos Merchán

Hi ha persones que es nodreixen de boira, que són boira en si mateixes. Hi ha persones que assaboreixen la bellesa de la fullaraca, que oloren la cantonada on dóna la volta l’aire, que són arbre, riu o camí. Persones que de la realitat fan el seu paradís, que saben veure la bellesa en un paper que el vent volteja, que veuen el miracle de l’herba que s’obri pas entre el formigó, que traspuen el sotrac d’una matinada o d’una nit que no acaba mai. Que fan màgia i malabars del quotidià, festa de l’anodí. Que de la seua sensibilitat fan el seu ofici.

Ja va sent hora que aqueix temps de cireres que ens va regalar, deixe de ser temps de silenci.

No vaig arribar a temps de conéixer a Alejandro Soler. No vaig arribar a temps d’estrényer la seua mà de creador, però em conforme amb el record dels records dels quals sí que el hi van conéixer i em contaren. Alejandro va fer el boca a boca a “Tirisiti” i va ressuscitar. Va recuperar la seua grandesa, la seua irreverència i la seua iconoclàstia, tan necessària. Va reinventar els “boatos”, que en l’aire, tots els Abrils, encara pot respirar-se la seua bonhomia i el seu bon fer, va fer de l’escenografia un gènere que s’acostava als límits de la poesia i va pintar aqueixa boira per la qual caminava. Alejandro Soler va fer per aquest poble inquiet i culte, la qual cosa molts altres artistes es van guardar per a si, per a la seua egolatria. Crec que ja va sent hora de reconéixer les seues nits de blanc en blanc i els seus dies de térbol en térbol, donant-li llustre a Alcoi. Crec que ja va sent hora d’un reconeixement sens dubte merescut. Ja va sent hora que aqueix temps de cireres que ens va regalar, deixe de ser temps de silenci.

Font:  Carlos Merchán./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *