Foradia ajualcoitel

Mites de l’amor romàntic

• Entrevistem a Covadonga Mora per parlar dels mites que hi ha entorn a l'amor romàntic • Afirma que ningú està incomplet i que si l'altra persona no existiria es buscaria altres formes de passar el temps • Explica que l'educació i el context social influeix molt en com es concep l'amor

FOTO COVADONGA MoraCovadonga Mora treballa realitzant terapies naturals i aromaterapia a la Policlínica Tajibo. Ens parla de com el context social influeix en la concepció de l’amor romàntic en la parella.

  • Que és l’amor?

És un sentiment que tota persona, si ha crescut en un ambient mínimament d’acompanyament, va a sentir al llarg de la seua vida. I no sols enfocat cap a un amor de parella, sinó també cap amics, família, etc.

  • L’amor que sentim ací és igual que el que sent una persona en una altra part del món?

Jo crec que el que és la part del sentiment, de l’estima, és un sentiment que qualsevol persona en qualsevol part del món sent, però depèn de la paraula que li posem, ací sí que hi ha un rerefons cultural. Culturalment sí que depenem un poc més de l’aprenentatge o del que hi haja darrere. Però com a amor, qualsevol persona, nasca on nasca, va a tindre una estima pels seus pares o la gent amb la qual conviu. És a dir, com a sentiment és global, una altra cosa és com s’enfoca o s’entén en cada cultura.

  • Com seria l’amor en una bona relació de parella?

El que les dos persones consideren que és bo per als dos. Hi ha parelles que determinades situacions no les aguantaria i en canvi altres sí, el secret està en l’acord mutu dels dos a nivell emocional, on els dos es troben còmodes. I els límits per tant estaran marcats pel mateix.

  • Existeix una configuració social respecte a com sentim l’amor?

Sí. Des que som xicotets amb les pel·licules que veiem i la informació que ens arriba va ajudant a conformar el que nosaltres a poquet a poquet anem gravant en el subconscient i per això quan arribem a l’edat adulta tenim una certa concepció de com volem que siga la nostra parella o que anem a aceptar dins de la relació. La publicitat, el cine, tot ens enfoca des de ben menuts a configurar el que nosaltres pensem que és l’amor. Hi ha un bagatge que fa que el que acceptem en la nostra societat, no ens parega correcte en altres cultures.

  • El context social en el qual creixem ens marca també.

Per supost, moltes vegades dones coses per segudes que no deuries. Per exemple, pensar que hi ha una ‘media naranja’. Perque tenim que pensar que necessitem l’altra meitat, a cas jo no estic completa per mi mateixa? Tinc dos cames, dos braços, etc. Una altra cosa és que trobes algú amb qui construir projectes en comú: un mode de vida, una família, etc. Si eixa persona no estiguera, buscaries complementar això fent altres coses o compartir el temps amb altres persones.  Clar que de vegades hi ha coses que busquem compartir en l’altra persona perquè ens sentim molt millor, però d’ahí a què no som complets, no es cert. Solem buscar a parelles amb les que puguem compartir coses, però si no estiguera eixa persona, nosaltres podem seguir amb el desenvolupament de la nostra vida igualment.

“La publicitat, el cine, tot ens enfoca a configurar el que nosaltres pensem que és l’amor en parella”

  • Hi ha certa pressió social?

Si, sobretot cap a la dona. Quan arriba determinades dates en les que tens que anar a dinars o sopars i ens pregunten: i estàs sola? I no tens parella? Pareix que arriba certa edat en la que la dona de forma obligada deu tindre una faena, un home per a poder formar una família, etc. I hi ha dones que pel moment que viuen estan millor de forma independent. Està tot enfocat des d’una perspectiva un tan masculinitzada.

  • És l’amor un mandat de gènere?

Poc a poc cada vegada menys. Cada vegada tant homes com dones estem donant-se conter. Fa uns anys la cultura i societat era diferent i una vegada acabaves d’estudiar el que tocava era buscar un home, crear una família i jo crec que ahí sí que la dona estava sotmesa, des de la perspectiva de que havia d’acatar certes coses perquè culturalment era així. A poc a poc s’ha anat avançant, hi ha menys però cal anar avançant per a trobar el que realment és la igualtat en la parella. Realment tot home té una part femenina i tota dona té una part masculina, del que es tracta és de trobar l’equilibri en la parella, de poder unificar el que és una energia més masculina relacionada més en l’acció en l’energia femenina que és més de cuidadora. Els dos necessiten el seu espai per a un mateix, per a relaxar-se i per potenciar l’energia masculina o femenina, segons el cas. Estem encara involucrats en una energia molt masculina socialment, molt de fer, molt de consumir i buscar unes expectatives que realment no són tan necessàries.

  • Com influeix l’educació que es rep des de menuts respecte als mites del ‘príncipe azul’, ‘la media naranja’, ‘los polos opuesto se atraen’, etc?

És un poc el que comentàvem abans. Des de que som xicotets l’oferta cultural que tenim té que vorer en que la princesa que està dormida deu ser rescatada per algú de fora, ella no és autosuficient per a eixir dels seus problemes sinó que té que vindre un home per a traure-la. Si açò estiguera enfocat des de l’energia masculina que tota dona la tenim, de posar-se en marxa, seria genial, perquè seria retrobar-se en una mateixa i posar-se en marxa. Però el que es plasma és que és l’home el que ha de traure a la dona d’eixa letargia. Quan en la vida ens trobem amb algú, hem de tindre clar que encara que anem a compartir el camí de la vida durant el temps que siga, el desenvolupament d’un i d’altre son diferents i que no per fer el meu he de limitar a l’altra persona a que faça el seu. Ningú ens pot limitar el nostre camí.

“Quan ens trobem amb algú hi ha que tindre clar que no hem de limitar el camí de ningún dels dos”

  • Hi ha que aguantar o perdonar-ho tot en una parella? On està el límit?

Jo crec que en una parella quan comencem a dir: ‘es que jo li aguante…’ és que ja hem passat un punt en el que ja no ens trobem còmodes en la relació. Tot el que limite el teu camí, tot el que et faça sentir que tu no pots avançar, crec que ahí està el limit i evidentment quan es perd el respecte, crec que ací ja es passa un límit que si no parem, pot anar a alguna cosa més. Ja no va a ser positiu a nivell emocional. Una cosa és que s’haja de adaptar coses xicotetes de la convivència, perquè cadascú té les seues manies, però una molt diferent es que es cedisca sempre cap a un costat i s’anul·le la personalitat d’un dels dos. Ahí no va a haver un desenvolupament personal de la pròpia persona, que és el punt essencial, perquè sinó estem bé, no va a poder haver una relació estable de parella.

  • La concepció de l’amor pot potenciar la violència de gènere?

Jo crec que ací l’educació ha de ser l’adequada tant per a xiquets com per a xiquetes perquè si que es de veres que en els mitjans de comunicació escoltem més casos de violència cap a la dona, però crec que és essencial que se’ls explique tant a uns com a altres que poden desenvolupar-se personalment com vulguen i que si volen poden a més compartir-ho amb algú però que sinó cadascú pot fer amb sí mateix el seu camí de vida i que ningú té un poder sobre ningú.

Font: Mireia Pascual./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *