Foradia elgrat

Entrevista a l’escriptor Just I. Sellés: “no coneixem ni el 10% del nostre entorn”

• Ara just es dedica plenament a la seua passió, que no és a soles l’escriptura, sinó viure i recórrer els escenaris que escriu. Hem parlat amb ell perquè ens comente la seua trajectòria com a escriptor, les seues obres i els seus secrets de professió. 

Just I. Sellés va nàixer en Beniarrés 1969. Ha estudiat enginyeria d’obres públiques i màster en enginyeria marítima, professió que abandonà l’any 2008 per dedicar tot el seu temps i esforç a l’escriptura: “vaig estar quinze anys fent ports i millorant platges i passejos marítims però, com molts jóvens, vaig estudiar això i amb el temps em vaig adonar que no era la meua passió”.

Ara just es dedica plenament a la seua passió, que no és a soles l’escriptura, sinó viure i recórrer els escenaris que escriu. Hem parlat amb ell perquè ens comente la seua trajectòria com a escriptor, les seues obres i els seus secrets de professió. 

– Bon dia Just, comenta’ns com vas començar a escriure

Vaig començar a escriure en l’any 2007, quan vaig canviar d’empresa: vaig tindre uns mesos lliures, que vaig aprofitar per a començar a escriure la novel·la “El llanto del petirrojo”. En el 2008 ja l’havia acabat. La vaig presentar al Premi Azorín i va quedar finalista. Ací és on va arrancar tot, perquè jo en principi no tenia intenció de publicar-la.

– Quina va ser la motivació inicial?

Vaig escriure “El llanto del petirrojo” com si fóra una mena de teràpia. Vaig vomitar tot el que hi havia dins de mi que em feia mal. Em vaig quedar ben a gust.

Que la gent puga conéixer el nostre territori

– Parla’ns un poc d’ella

És una novel·la costumista amb detalls intimistes. Hi ha dos protagonistes: un xiquet de huit anys i el seu iaio. Els dos són una projecció meua. Els dos representen una part de mi, el xiquet de quan jo era menut i el iaio, que pensa com pense jo ara. Conte l’educació religiosa que vaig tindre que em va fer tant de mal. El xiquet es creu tot el que li diuen i el iaio, un anarquista que va estar en la Guerra Civil, li va contant les veritats. Molta gent em diu que se sent identificada amb els personatges, que és d’eixes novel·les que les lliges amb un somriure interior.

– Supose que ser finalista del Premi Azorín va ser un gran al·licient per a continuar escrivint.

Si no haguera sigut premi Azorín no haguera escrit més. Va ser una sorpresa. No m’ho esperava. Sempre m’ha agradat escriure però el premi em va animar. Amb aquesta novel·la vaig acabar prou fart de mi. I vaig pensar a escriure alguna cosa menys ambiciosa que altra novel·la, vaig pensar a novel·lar la llegenda del Barranc de l’Encantada i documentant-la; i, tirant del fil, vaig parar en el segle XIII, va eixir Al-Arzaq i d’alguna manera em va dir: “has de contar la meua història”.

– Vas escriure la teua segona novel·la, “Al-Azraq el Blau”. I tot seguit “Al-Azraq, el visir que somiava La Muntanya”, una novel·la original començant pel pròleg, comenta’ns

La persona que parla en el pròleg sóc jo, i aprofite per a cedir la veu narrativa al conseller personal d’Al-Azraq, que narrarà en primera persona la novel·la. M’interessava la primera persona perquè escriure en tercera és prou impersonal i el narrador s’allunya dels fets.

– La primera persona té més força comunicativa.

Escriure en primera persona és més intens, sentit i té més credibilitat. La novel·la no deixa de narrar una desgràcia un holocaust, per això vull que el lector ho senta. A més, em sent més a gust. El que conte en el preàmbul és com vaig jo a buscar als personatges als castells i als diferents espais, com em trobe, metafòricament, al conseller per a dur-me de la mà a tots els llocs i com li cedeix el protagonisme perquè siga ell qui conte tots els fets directament.

L’escriptor ha d’anar a viure de l’escenari de la novel·la

A mi no m’agrada la posició de dir “conte la història però no vull mullar-me, de manera imparcial, sense entrar en valoracions i que el lector traga les seues decisions”. A mi m’apetia mullar-me i contar la història des d’un punt de vista que no s’ha fet mai, des de la perspectiva dels perdedors, que mai tenen veu.

– Ara estàs immers en altre procés de creació?

Sí, una novel·la que es diu “Amira. L’última flor d’Al-Andalus”… Tinc mitja escrita, li queden un parell d’anys per a eixir. Es basa en la llegenda del Barranc de l’Encantada. Com es basa en una llegenda dóna peu a no ser tan estricte amb la història i a aportar més ficció. Encara que té també a veure amb la novel·la d’Al-Azraq, ix ell mateix i ix Jaume I, tota la història és com un teló de fons.

– Qui és Amira, la protagonista?

Amira és la filla bastarda de l’últim rei musulmà que va tindre el Regne de València. És filla del rei i d’una esclava cristiana. Aquesta situació em dóna peu a contrastar els dos universos: el musulmà i el cristià, que és un poc el que busque. A Amira li agrada el món de la ciència i la botànica i acaba sent una herborista, una curandera que cura amb herbes, que fa licors, que és alquimista i aprén a traure l’esperit al vi. En Al-Andalus ja es destil·lava alcohol a partir del vi. Això em dóna molt de joc perquè conte el que deuen ser els primers alcohols d’ací de la terra.

– Això implica una tasca de documentació important, veritat?

Vaig investigar la creació dels primers herbers, i com tenia alguns dubtes, vaig consultar a l’etnobotànic que segurament més sap de la nostra terra que és Daniel Climent. I em va dir que li semblava perfecte. Ara inclús em faig jo mateix els meus herbers.

Si no haguera sigut premi Azorín no haguera escrit més

– Per a realitzar les teues obres acostumes a recórrer tots els escenaris personalment…

Si un escriptor vol fer bé les coses i vol ser fidel a la realitat ha d’anar a viure de l’escenari de la novel·la. Després tu recrees certs escenaris i és convenient conéixer-los. Tota eixa tasca de documentació o d’anar als llocs la tradueix en moltes hores de gravació i fotografies. A les hores, aquest treball m’ha donat peu per a realitzar el llibre “Diània, terra nostra” que acabe de publicar.

– Parla’ns de “Diània, terra nostra”

És un recull de tots els escenaris de les meues novel·les i de les seues emocions i sensacions. La idea és que tota la quantitat de fotografies que tinc des del 2008, quan vaig començar a documentar les meues novel·les recorrent tot el territori, no es quedaren en l’ordinador i mostrar-les a la gent. Que la gent puga conéixer el nostre territori, que en veritat no coneixem ni el 10% de tot el que tenim al voltant.

Font: Rodrigo Paños./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *