Contra l’educació

• Com podem desactivar l’educació? Pareu atenció als passos que enumeraré: en primer lloc, cal estendre la creença que l’educació està en crisi permanent • No hem de deixar d’implicar-nos en reivindicacions com la concentració que tindrà lloc dissabte 17 de febrer, a les 17 hores, amb el lema “L’educació ens dignifica”

Afirmen els entesos que la fortalesa d’un poble resideix en el seu sistema educatiu. Perquè l’educació determina el nivell d’integració, participació i anàlisi crítica de cada persona en la seua societat. Els grecs deien que una educació sòlida ens feia lliures, i una educació feble o manipulada ens convertia en esclaus, d’aquells esclaus que ni tan sols són conscients que ho són, i per tant, mai no protestaran. Atesa la tendència a fer el contrari del que aconsellen les raons, no pense escriure un altre article per defensar l’educació. El meu serà un decàleg contra l’educació.

Com podem desactivar l’educació? Pareu atenció als passos que enumeraré:

1- En primer lloc, cal estendre la creença que l’educació està en crisi permanent, i que l’esforç dels docents no aprofita per a res. Això implicarà dos èxits: el desprestigi de la figura del mestre i dels continguts imparteix; I la desmotivació dels formadors, peça clau per a controlar-los fàcilment. Per aconseguir el parer generalitzat, retallarem, a poc a poc, els recursos destinats a l’educació pública: menys pressupost, més alumnes per aula, major burocràcia, etc.

2- De segon, desmobilitzem les famílies. No hi ha res més perillós i imprevisible que l’aliança de famílies i escola. L’educació comença a casa. Els xiquets s’eduquen a casa, en valors de respecte, convivència, responsabilitat… l’escola els reforça i imparteix continguts. Per a allunyar les famílies de l’educació les hem de convèncer que educar és tasca única i exclusiva de l’escola.

3- Quan les famílies s’hi hagen desentés, les enfrontarem als mestres. Si van a l’escola, ha de ser només a queixar-se o protestar. Bons pares i mares són aquells que sempre donen la raó al fill i critiquen els mestres ara i adés. Famílies, no vos poseu mai de part dels mestres.

Menys pressupost, més alumnes per aula, major burocràcia

4- Pares i mares no s’han d’associar a les AMPES. Com menys gent s’hi apunte, millor. Serà més difícil que es mobilitzen per exigir a l’administració inversions o solucions de problemes puntuals de l’escola.

5- La divisió s’ha d’evidenciar als Consells Escolars. Que per cert, com menys poder tinguen, també millor. No siga que decidisquen o proposen coses que no ens interessen. Com tots sabeu, si vas al metge, i et detecta un problema de salut, no has de fer cas al seu tractament si no t’agrada. I d’igual forma, si tens la façana de casa plena de badalls i l’arquitecte et diu que cal obrar perquè no s’afone, no has d’escoltar-lo i fer la teua. Si l’equip docent o les universitats recomanen una determinada línia formativa, com ara que els millors programes educatius són els d’immersió lingüística, de plurilingüisme, els que fomenten el valencià a l’escola i l’aprenentatge de l’anglés amb trellat… Aleshores, invocarem, només quan ens interesse, la llibertat de les famílies per decidir l’educació dels fills. Que l’educació, als països civilitzats, parteix de les recomanacions dels experts, els docents dels diferents nivells? No importa.

6- Convé un clima de confrontació constant. Això dóna vots. En comptes d’oferir a les persones castellanoparlants, de qualsevol comarca, la possibilitat d’aprendre valencià, hem de convèncer-los que és una imposició. El valencià, per a ells, ha de ser voluntari, i si no l’aprenen millor. Què seria de nosaltres si deixaren d’estar autodiscriminats i aprengueren amb naturalitat també valencià? Ja no podríem manipular-los ni usar-los d’arma. Cal allargar i activar la idea d’un conflicte lingüístic, de la llengua com un problema, no com una solució.

7- És imprescindible difondre l’opinió que tot allò privat és millor que el sistema públic. D’igual manera que fem negocis en sanitat, en autopistes, en subcontractes i en tantes altres coses, fem negoci amb l’educació. Acostuma de donar bon resultat repetir que les escoles públiques adoctrinen i són un focus de degradació i perversió, mentre que les religioses o concertades no. Ja sabeu que una mentida repetida un miler de vegades és acceptada com a veritat.

8- La divisió també ha d’arribar a l’alumnat. Fomentem una educació classista i competitiva. No una educació inclusiva, democràtica i que premie l’esforç personal. La immigració s’ha de concentrar en determinades escoles a fi de deixar-ne altres, les bones, les nostres, lliures.

El problema és nostre, la solució nostra

9- Els mestres no s’han implicar més allà del compliment estricte del seu horari laboral. Només han d’entrar a classe, vigilar els alumnes, seguir el llibre de text i punt. Imagineu-vos què passaria si els mestres es comprometeren, si innovaren, si aplicaren estratègies de renovació pedagògica, si fomentaren l’esperit crític, si cregueren que la seua és la faena més important del món, formar persones…

10- Hem d’evitar que les reivindicacions arriben al carrer. No aneu per res del món a cap manifestació en favor de l’educació pública, de qualitat i en valencià. I sobretot, no hi porteu els vostres fills. Voleu que vegen com una cosa normal manifestar-se pels seus drets? Quina classe de pares desficaciats sou? Això de manifestar-se no aprofita per a res i és de radicals, que es manifesten altres! Al cap i a la fi, no estem tan malament. Tots els drets laborals i humans que s’han aconseguit durant el segle XX, sanitat universal, educació gratuïta, jornada laboral digna, democràcia… perden valor en la mesura que no els estimem com el que són, drets, no regals. Si la gent deixa de valorar-los, si deixa de lluitar per ells, podrem retallar-los a poc a poc. I quan se n’adonen, no en quedarà cap ni un. Seran com l’esclau que es creia lliure.

Penseu en el món que tindríem si aplicàrem el decàleg anterior. I sobretot, penseu en quina mesura s’aplica, sense ser-ne conscients. El problema és nostre, la solució nostra. Per això, no hem de deixar d’implicar-nos en reivindicacions com la concentració que tindrà lloc dissabte 17 de febrer, a les 17 hores, a la plaça de la Mare de Déu de València, amb el lema “L’educació ens dignifica”, convocada entre altres, per Escola Valenciana.

Notícies que també el poden interessar

Lliurament del tercer Premi Valor de la Coordinadora pel Valencià a ‘Com sona l’Eso’

L’Educació per damunt de tot

Ximo Espinós a la trobada d’escriptors a la UNESCO