Una gran familia
• Em criden Jordi com el Sant patró, vaig nàixer en el si d’una família, solida, “petrea” diria jo, amb valors profunds, objectiu dels quals sempre ha sigut unir, no mai separar • Les festes ens acaronen i el meu germà es imprescindible en la ciutat, és per això que ell mateix ha volgut alçar-se i mostrar-nos tots la seua gallardia.
Sóc un alcoià més que mira dia a dia els carrers d’un poble on es reflecteix el ritme trepidant de les noves generacions, ¡ sang nova, ciutat nova!
Em criden Jordi com el Sant patró, vaig nàixer en el si d’una família, solida, “petrea” diria jo, amb valors profunds, objectiu dels quals sempre ha sigut unir, no mai separar; som treballadors incansables, ho fem nit i dia, a qualsevol hora i moment.
Tinc tres germans majors i un mes jove, i dic jove perquè ell ja va vindre al món quan la dictadura havia plegat ales i en Alcoi les grans empreses fabrils, tan importants en altres temps començaven a desfer-se i a convertir-nos en matinades tristes carregades de desànims.
La meua família sempre ha estat molt unida. Amants de les festes, a mi en particular, m’encanten els focs artificials, la sensació d’una explosió, un llamp que s’apaga lentament i difumina en l’aire figures Increibles, m’aplega a l’anima i encén tot el meu ser. Els meus germans majors, Roc i Cristina vigilen al xicotet que ha crescut molt. Viuen prop i els veuen sovint.
La noticia ens aplegà un dia molt trist. Aquell jove de qui parlava, estava molt greu, havia patit un terrible accident. Els seus braços morien sense que ningú pogués fer res per salvar-los, vaig pensar en “lo” pitjor, li donaria les meues cames, el cos sencer si feia falta, però a pesar de tant tub i tant d’oxigen no responia i entrà en coma. Porta mes d’un any en aquet estat, totes les portes se li tanquen i els metges no auguren res de bo, per això ens han fet revisions a tota la família.
A voltes des de les meues finestres observe una lluna rogenca penjada allà dalt, sense una estrella, aleshores pense que ell en la seua nebulosa i en la seua soledat també la veu. El seu cos es desmembra, les seues cames primegen, però la seua disposició seguirà per sempre al servici dels alcoians, virtuosisme d’un poble afonat entre barrancs, solució d’una orbe cridada “ciutat dels ponts“.
Ah i per cert els meus cosins Canalejas, la Pexina i les 7 Llunes també formen part d’aquella família “pétrea y fèrrea” del començ. La Serreta, La font Roja i el Barranc del cint ens rodegen i ens acaronen, donant-nos en safata de plata les aigües del Molinar i el Riquer que passen als nostres peus, espill transparent d’unes construccions que començaren en el segle XIX i seguiren en el XX, ¡¡ de sempre acurtant camins!!.
Sols una pregunta per acabar, per què nosaltres essent tant majors tenim braços i peus forts i el germà menut, sent jove,alt novador i avantguardista els té tan dèbils. Seran els gens, les preses o les noves tecnologies?
Fa poc ens van dir que havia eixit de l’estat crític i que prompte tornaria a ser allò que un dia fou: orgull de modernitat per a un poble que avança.
Ja som a meitat d’Abril, les festes ens acaronen i el meu germà es imprescindible en la ciutat, és per això que ell mateix ha volgut alçar-se i mostrar-nos tots la seua gallardia.
Ja ho va dir B.F. Skinner: “el problema real no és si les màquines pensen, sinó, si ho fan els homes”
Carmen Linares: 
Exposición en Xàtiva – PÉREZ CONTEL – ESCULTOR: 
Arbre Colibre de la Pau: 
Comenta i participa-hi