Foradia

Carles Cortés sobre la seua última novel·la: “volia fer una obra més reflexiva i objectiva”

• Parlem amb Carles Cortés per conéixer la realitat narrativa actual i la seua última novel·la, publicada enguany, La vida dins dels ulls. • En els anys 80’ va haver-hi un boom d’editorials i de publicacions, ha sigut un fenomen paregut al de la construcció, hi ha hagut una bambolla de la narrativa

Carles Cortés és el vicerector de Cultura, Esport i Política Lingüística de la Universitat d’Alacant. També exerceix com a professor de literatura catalana contemporània. Entre la seua obra literària consten novel·les com Veu de dona (2001), Marta dibuixa ponts (2003), i Sara, la dóna sense atributs (2010). Parlem amb ell per conéixer la realitat narrativa actual i la seua última novel·la, publicada enguany, La vida dins dels ulls.

– Bona vesprada, Carles, com a expert en el tema, quin és l’estat actual de la narrativa valenciana?

Veníem d’una època en la qual la literatura en valencià s’ha hagut de reinventar. En els anys 80’ va haver-hi un boom d’editorials i de publicacions, ha sigut un fenomen paregut al de la construcció, hi ha hagut una bambolla de la narrativa, va haver-hi massa publicacions. A partir de la crisi, no només econòmica sinó també del paper i editorial, el mercat s’ha autoregulat.

– Vols dir que és ara més difícil publicar?

Ara és més difícil publicar que fa vint anys. Ara el procés és més selectiu i més complex, les editorials no arrisquen tant. De fet n’hi ha companys que només poden publicar a través de premis. Jo vaig tindre la sort que l’editorial, Galerada, que és més de publicar assaig que narrativa, es va interessar per la meua novel·la, per la part reflexiva que té. I per això ha tirat endavant.

En aquesta novel·la agafe dos moments crítics en la història de la humanitat

– Li falten lectors a la literatura valenciana?

Tenim molts lectors joves, però costa que es fidelitzen a la lectura. Deixen l’institut i deixen de llegir. Aleshores, l’assignatura pendent que tenim és la de fidelitzar a les generacions que van incorporant-se a l’alfabetització en català perquè puguen consumir literatura en català. Ara hem de consolidar el que s’ha aconseguit durant els últims 20 o 30 anys. Fan falta subvencions públiques, una política clara des de les institucions, falta d’una educació cultural que ajude a incrementar el nombre de lectors… Ja no és un problema de llengua, sinó de lectors.

– Què significa fomentar un pla lector?

Fomentar un pla lector no és incorporar lectures als instituts, això ja està. Un pla lector ha d’aproximar els llibres als lectors, cal promocionar les biblioteques públiques, que no siguen edificis emblemàtics. Caldria fer una pedagogia general a tota la societat: cal impregnar a la societat del gust per la lectura. Els mitjans de comunicació públics sempre han fet molt pocs programes de literatura i en hores on ningú els escolta. En els mitjans francesos, per exemple, això sí que està.

– Entrant a La vida dins dels ulls. Vas començar la novel·la en 2010, com va ser l’inici?

Jo normalment no comence un nou projecte fins que acabe el que estic fent. En 2009 vaig acabar la meua última novel·la d’adults, Sara, la dóna sense atributs, amb la qual vaig guanyar el premi de narrativa eròtica a La Vall d’Albaida. Ja estava pensant en què consistiria el meu pròxim projecte. En aquell moment vaig entrar en contacte amb alguns professors d’Eivissa, que van estar estudiant el tema del judaisme, famílies descendents dels jueus conversos, tot i que havien perdut la memòria familiar, havien acabat trobant-se amb la seua cultura, religió i tot el que representava, em va paréixer apassionant. Vaig estar llegint molt sobre la recerca dels orígens, que és el tema de la Vida dins dels ulls.

– És quan vas conéixer a Gerardo David Story?

Paral·lelament a això, vaig tenir una sorpresa: un 24 del 9 del 2010, va faltar Gerardo David Story. Em va arribar la notícia a través d’una esquela publicada al periòdic La Vanguardia que em va enviar Isabel-Clara Simó, em va parlar sobre aquest home holandés que vivia a Alcoi, que havia escrit les seues memòries sobre la seua supervivència a l’holocaust nazi, que havia sigut company d’escola d’Anna Fank, que fugint de l’extermini va arribar a Alemanya, es va fer militar enginyer, va arribar a la base d’Aitana, es va casar i va tindre fills. En el seu afany d’alcoianitzar-se ix als Moros i Cristians, primer amb els Berberiscos i després amb els Judios. Josep Lluís Santonja em va facilitar la seua biografia, que va col·laborar amb ell per a donar-li forma.

– Aquesta és la base de la novel·la

Eixe va ser el començ de la novel·la, la recuperació dels orígens dels jueus a partir de Gerardo David. A partir d’ací construeix les dos parts de la novel·la, la del segle XXI i la del segle XV.

Són dues històries paral·leles que s’entrellacen

Les anteriors novel·les que he fet han sigut d’adults, parant molta atenció a la psicologia femenina. Necessitava eixir-me un poc d’aquest tema, volia fer una novel·la més reflexiva i objectiva. Amb un punt autobiogràfic en aquell moment, perquè potser arriba un punt en la vida que necessites pensar sobre on vens i cap a on vas. Les reflexions que jo faig són meues: sobre l’origen, la reflexió religiosa, la superació de l’amor, elements de l’ésser humà. Per això construeix dues històries paral·leles.

M’agraden els lectors intel·ligents, em refereix al lector actiu, que no només li conten sinó que fa les seues interpretacions

– Volies tractar directament també el tema de la memòria històrica?

En les novel·les que havia escrit faig una reflexió de dones en crisi, víctimes de la violència de gènere i, en definitiva, víctimes del moment que van viure. En aquesta novel·la agafe dos moments crítics en la història de la humanitat, que són dos genocidis, on tota la humanitat ha sigut còmplice: el primer l’expulsió dels jueus al segle XV i, després el moment de l’holocaust jueu de la Segona Guerra Mundial.

– La novel·la està construïda també com una mena joc intel·lectual per als lectors

Sempre dic que m’agraden els lectors intel·ligents, em refereix al lector actiu, que no només li conten sinó que a més a més fa les seues interpretacions. Per això procure sempre no deixar finals tancats. Per això utilitze el narrador extern, perquè és el còmplice del lector, que ha de ser el detectiu, per això també la història secundària. Aquesta no és una novel·la policíaca, però sí de recerca i de descobriment. Per a mi aquesta obra és com un trencaclosques, on no n’hi ha cap peça solta, per això tarde tants anys a escriure-la.

 – Són quasi 8 anys de procés de creació, veritat?

Aquesta no és una novel·la llarga però és amb la que he hagut de fer més documentació, molt de treball previ. I molt de treball de correcció, no a soles lingüístics sinó també de conceptes. He estat dos o tres anys compilant documentació, amb la redacció també dos o tres anys i amb la correcció més de dos anys.

– Ara que has acabat aquest, tens algun altre projecte més entre mans?

Tinc un parell de projectes. Estic treballant en una fórmula molt més relaxada que aquesta novel·la, que és un diari d’un protagonista de la meua generació, a través d’aquest estic intentant reconstruir el que era el món dels anys 80. És un diari d’un postadolescent, un adolescent mental però no físicament. Per altra banda, tinc molta documentació que vaig deixar de banda amb La vida dins dels ulls i que hem dona la possibilitat de fer una altra novel·la d’ambientació històrica, amb el judaisme pel mig.

Font: Rodrigo Paños./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *