Del maltractament a l’esperança
• Una dona se sent infravalorada i no volguda pel seu marit, que mai l’escolta ni atén els seus desitjos. Decideix demanar el divorci. • El marit es nega en rotund i al·lega que ella no té dret a trencar tota una família. Els tres fills que comparteixen opinen igual.
Una dona se sent infravalorada i no volguda pel seu marit, que mai l’escolta ni atén els seus desitjos. Arriba el punt que no aguanta més i, per tal de poder desenvolupar una vida més esperançadora, decideix demanar el divorci. El marit es nega en rotund i al·lega que ella no té dret a trencar tota una família. Els tres fills que comparteixen opinen igual. El que ha de fer la dona és oblidar la seua pretensió, li imposen en casa.
Creieu que és just? La família pot obligar a un membre a viure una realitat que rebutja? Com se sentirà la dona davant aquesta situació? Minvarà el seu desig d’emancipació o, per contra, l’augmentarà? Com serà a partir d’ara la convivència familiar?
La dona accepta la decisió familiar i continua vivint amb el seu marit, malgrat que cada cop se sent menys escoltada i valorada. Ja no hi ha amor en la família. La dona sent que està malbaratant la seua vida. No aguanta més. Es veu en la necessitat de tornar a plantejar el divorci. La família la culpabilitza de nou: no té dret a trencar tot el nucli familiar per un capritx personal.
La dona cau en una depressió profunda. Després de molt de temps, la família compren que hi ha un problema que s’ha de solucionar. El pare i els tres fills consensuen una possible solució: es realitzarà una votació entre tots els membres familiars per decidir si la dona pot demanar el divorci i començar una nova vida o no.
Penseu que és una bona solució? Una decisió legítima personal ha de ser supeditada a la voluntat familiar? Té dret la família a imposar un model de vida que et fa infeliç i que impedeix desenvolupar la teua personalitat? Està respectant la família a la dona? No és aquest un tipus de maltractament psicològic?
Si tant vol el marit i els fills a la dona, no seria millor intentar comprendre-la? Escoltar-la, intentar fer que torne l’amor? I si, la situació ja és insalvable, no caldria deixar-li l’espai necessari a la dona perquè puga desenvolupar el seu projecte de vida?
Molta gent continua pensant que la dona, pel simple fet de voler millorar la seua vida, i encara que haja sigut maltractada per la seua família, ha de ser castigada. Que qualsevol altra resposta seria atorgar-li un premi que de cap manera es mereix. Que l’única solució al problema és la imposició, el castic, el sotmetiment per la força.
Per cert, la dona de la qual parlem la coneixem pel nom de Catalunya. I afortunadament pareix que amb la nova etapa política s’ha obert la possibilitat d’escoltar la seua voluntat, de consensuar unes normes de convivència sanes i de reconéixer que té una identitat cultural que ha de ser valorada. Esperem que el nou Govern estiga a l’altura de canviar l’actitud del maltractament per l’actitud del diàleg.
Arbre Colibri de la Pau: 
Andreu: 
Comenta i participa-hi