Cèlia i Ricard: “estem en un moment esperançador, però, alhora d’incertesa”
• Els nostres entrevistats, Cèlia i Ricard, van emprendre un projecte cultural revolucionari en un moment en el qual imperava la censura • La llibreria Set i Mig va patir nombrosos atemptats per part de membres de l’extrema dreta
Els nostres entrevistats van ser els promotors d’un dels espais culturals avantguardistes durant l’última etapa del Franquisme i la Transició. Cèlia Ibàñez i Ricard Sancho van regentar la llibreria Set i Mig d’Alacant des del 1974 fins al 1984, un espai de referència per als intel·lectuals del territori i els defensors de la democràcia, la llengua i la cultura.
Els nostres amics, Cèlia i Ricard, van emprendre un projecte cultural revolucionari en un moment en el qual imperava la censura: la majoria dels llibres estaven prohibits i parlar de política podia suposar ser sotmés a tortura. Van obrir una llibreria a la capital d’Alacant on es podien trobar llibres censurats per la dictadura, com eren els escrits en valencià o els que parlaven de socialisme.
Però la llibreria Set i Mig era molt més que una tenda de llibres: des de la seua inauguració, on van participar autors de l’altura de Joan Fuster i que “va ser apoteòsica”, es va configurar com un punt de referència clandestí per als defensors de la cultura en valencià i de la democràcia. Presentacions de llibres, exposicions culturals, reunions de col·lectius en lluita…
Per allí van passar figures i autoritats del món de la cultura valenciana, com són: Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Ovidi Montllor, Carmelina Sánchez o Ernest Lluch. També partits polítics, que llavors estaven il·legalitzats.
Però no va ser tot tan senzill. El control policial era permanent, “entraven tots els dies i miraven els llibres per si hi havia algun prohibit”. La policia no sabia reialment quins eren els llibres censurats i els permesos. “La policia pensava que teníem els llibres prohibits amagats, però els teníem tots ordenats i barallats. Ens preguntaven ‘a ver, ¿qué libros tienen prohibides?’ i li contestàvem que no en teníem de prohibits. No tenien ni idea de llibres”.
Per la seua labor de divulgació cultural, la llibreria Set i Mig va patir nombrosos atemptats amb explosius, pintades a la façana, amenaces telefòniques i per correu per part de gent que odia la cultura, en concret membres de l’extrema dreta. Sobretot, durant el període de la idealitzada Transició. Un dels atemptats en forma d’incendi, que va llançar a perdre molts llibres. Aquests fets van funcionar com a revulsiu per a fer emergir la solidaritat de la gent compromesa. “Ens va ajudar molta gent“, l’artista alcoià “Toni Miró, va ser una de les persones que més ens va ajudar: ens portava serigrafies perquè les venguérem i els diners que guanyarem amb elles ens els donava”.
Durant aquell temps, alhora, els nostres entrevistats van ser els promotors de l’escola d’ensenyament alacantina Aire Lliure, una cooperativa educativa que promou un mètode d’ensenyament basat en la cooperació, el descobriment i la creativitat. “L’escola pública era un desastre i les altres estaven vinculades a l’església, no en volíem ni una cosa ni l’altra”. Llavors, els nostres entrevistats, espentats per la il·lusió, es van llançar a la creació d’un projecte que a hores d’ara encara s’eleva, en bona part, a la categoria de referència educativa.
En aquest context, va arribar la democràcia, Ricard i Cèlia ho van viure “amb molta esperança”. La censura va arribar al seu fi, Cèlia i Ricard van pensar amb alegria “la gent per fi s’assabentara de les coses que ha de saber”.
“La nostra llibreria al costat d’altres llibreries, junt amb altres iniciatives, el treball dels ensenyants, la llei d’ús i ensenyament del valencià, la creació d’una ràdio i una televisió en la nostra llengua, dins d’un procés de recuperació, ens va dur a una situació que, encara que era insatisfactòria, era la millor en què ens hem trobat en tota la història. Però en eixe moment apareix el PP, s’ho carrega tot i hem de començar de nou”, comenta Ricard.
Però, després de més de dues dècades, el 25 de maig del 2015 va haver-hi un canvi important: “uns que no són el PP entren en la Generalitat i la lluita continua, és esperançador, però al mateix temps, vivim en la incertesa”. En el tema de la llengua, per exemple, s’ha avançat amb iniciatives com la nova radiotelevisió valenciana, però s’ha retrocedit amb la sentència del Tribunal Suprem de Justícia que diu que el valencià, una llengua minoritzada històricament, no ha de tindre preferència en la comunicació institucional.
El Procés de Catalunya, des del punt de vista de Cèlia i Ricard, no ha ajudat en aquest sentit. Pot ser al contrari: “s’ha dut a terme de manera molt bèstia i ha polaritzat la societat, si ho hagueren fet més suau podria haver sigut eficaç. I si algun dia, Catalunya s’independitzara, que no crec que succeïsca, seria fatal per al valencià, perquè quedaríem aïllats”.
Per altra banda, el franquisme sociològic està donant símptomes d’aflorament. Avui mateix (dijous 19 de juliol) la Fundació Franco, que hauria d’estar il·legalitzada junt amb els símbols d’exaltació de la dictadura, està eixint en els mitjans de comunicació, que li donen veu, demanant un nou alçament. “No són els mateixos de la dictadura, perquè són més joves, però sí que tenen els mateixos cognoms: són els fills”.
No obstant això, “en un mes ha canviat molt la cosa. Pensàvem que no veuríem altra cosa més, ja no teníem esperança, i de sobte tenim un nou Govern. Potser siga un miratge, però ja estem en altra cosa. És possible que Sánchez no puga fer molt, però només amb la moció de censura ja hem avançat prou”, conclou Cèlia.
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi