Foradia elgrat

Antoni Miró i l’UCE

Per a commemorar-ho, hem decidit d’atorgar-li el Premi Canigó perquè els requisits que cerquem en els premiats ja són inherents en Miró des de sempre • Per a acabar-ho de reblar i deixar-ne constància, hem volgut dur a l’alberg Pau Casals - Canigó les vint-i-cinc litografies que constitueixen la sèrie Tribunal de les Aigües, inaugurada enguany a les Drassanes del Grau de València.

Parlar d’Antoni Miró i la Universitat Catalana d’Estiu, és una sola cosa, indestriable. En aquests cinquanta anys d’història de l’UCE Miró s’ha encarregat de fer el cartell de tres edicions: les dels anys 1989, 2007 i 2014. Aquesta relació no ha estat casual, sinó que respon a una entesa de base, a la complicitat tàcita que l’UCE té establerta amb l’artista alcoià.

Per això, en arribar a la cinquantena edició de la manifestació per excel·lència dels Països Catalans—en continuïtat, convenciment i resultat—com és l’UCE, feta a Prada, a la Catalunya Nord, però amb voluntat d’aplegar tots els territoris que culturalment ens conformen, no podíem deixar de pensar en Antoni Miró, aquest artista que des del Mas Sopalmo es lliura diàriament a la lluita que compartim. Per a commemorar-ho, hem decidit d’atorgar-li el Premi Canigó perquè els requisits que cerquem en els premiats ja són inherents en Miró des de sempre.

Per a commemorar-ho, hem decidit d’atorgar-li el Premi Canigó perquè els requisits que cerquem en els premiats ja són inherents en Miró des de sempre.

Per a acabar-ho de reblar i deixar-ne constància, hem volgut dur a l’alberg Pau Casals – Canigó les vint-i-cinc litografies que constitueixen la sèrie Tribunal de les Aigües, inaugurada enguany a les Drassanes del Grau de València. Aquesta vegada no es tracta d’una exposició que ens interpel·li com a societat davant la injustícia, l’imperialisme, la pobresa o l’opressió, com sol fer magistralment Antoni Miró. Aparentment no ho fa, però sí que ens confronta com a societat amb la història i el caràcter genuí del que som. El Tribunal de les Aigües és el vestigi impertèrrit de com el nostre poble s’ha servit dels recursos escassíssims que ens ha donat la naturalesa per a tirar endavant, en l’adversitat. La plana immensa de l’Horta valenciana transformada en un jardí gràcies a un sistema d’assuts i sèquies que permeten al Túria arribar fins al darrer camp que, assedegat, en reclami l’aigua. I els llauradors que es constitueixen ells mateixos en tribunal cada dijous, a les dotze del migdia, al Portal dels Apòstols de la catedral de València, i imparteixen justícia oralment, directament, immediatament, sense possibles apel·lacions a instàncies superiors, sobre els abusos dels uns sobre els altres. Un Tribunal de les Aigües documentat d’ençà de la baixa edat mitjana i que té un origen, segurament, més reculat. És un tribunal que ha perviscut, expressant-se sempre en la llengua que ens configura i ens distingeix.

Retem aquest homenatge a l’artista que, pertinaç, sempre ens ha acompanyat.

Font: Jordi Casassas i Ymbert, President de la Universitat Catalana d’Estiu./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *