Foradia

L’amarg tic-tac del temps

• A mesura que van passant els anys, m'adone que cada cop estic més lluny d'aquest món • Mire al meu voltant, i el meu món ha canviat tant que m'és difícil reconéixer-lo. Tot transcorre tan ràpidament que no acabe d'assimilar-ho.

A mesura que van passant els anys, m’adone que cada cop estic més lluny d’aquest món. I no sols en el sentit físic, que és evident, sinó en el metafòric. Mire enrere i tot el que he conegut s’ha difuminat o, simplement, ja no existeix. Els paisatges de la meua infantesa, tant urbans com naturals, s’han degradat, transformat o, fins i tot, han desaparegut. Moltes de les persones amb qui he conviscut, ja no hi són. Les tinc a la memòria perquè hi han deixat una petjada important que m’ha marcat per sempre. I no deixe d’imaginar què dirien, com actuarien ara, sense la certesa, però, de poder confirmar res. Amistats desaparegudes per sempre i d’altres, endinsades en la seua pròpia existència, lluny de la meua. Els companys i companyes d’esperances compartides, de visions comunes, de vivències inoblidables, també es difuminen o canvien.

Mire al meu voltant, i el meu món ha canviat tant que m’és difícil reconéixer-lo. Tot transcorre tan ràpidament que no acabe d’assimilar-ho. Cada cop entenc més la frase que escoltava dels meus majors: “Hi ha molts mons però tots estan en aquest”. Quanta raó! I no sols pel factor lloc, sinó també pel factor temps. És segur que cada generació ha viscut en un món ben diferent de les altres. Per això, quan observe diferents persones i no entenc els seus comportaments o idees, pense que estan en un altre món ben diferent del meu. Segurament per a elles també serà prou difícil entendre el meu pensament o la meua manera d’actuar. I és que cada persona és un món i unes circumstàncies ben distintes.

Coneixem noves persones, fem noves amistats, i això ens educa en la comprensió de les realitats canviants, a interpretar la vida de manera plural i diversa. Però no ens lleva ‒si més no, a mi‒ tenir eixa desagradable sensació genèrica d’estar en un altre món que ja no és el nostre. Augmentem però no millorem. Cada cop sentim menys parlar valencià als carrers malgrat usar-lo a l’escola, als mitjans de comunicació, a les institucions. Menys que abans que no s’hi feia servir, només a casa, al carrer. Menys “música de telers”. Menys portes obertes al carrer i gent asseguda als portals. Menys contacte amb el veïnat, amb qui parlem convencionalment quan coincidim en l’ascensor. Menys solidaritat i més individualisme. Menys sabor de les coses i més consumisme de porqueries. Menys consciència del que és públic, propietat comuna i, conseqüentment de necessària protecció, i més vandalisme o despreocupació de les coses comunes…

Deuen ser aquestes reflexions fruit de la depressió postvacacional que arrossegue?  Segurament. He viscut les vacances en un món que ja és passat, que ja no existeix i no és l’actual. Merda! De nou a viure i interpretar un nou món. Tan bé com estava el món vacacional!

 

Font: Sergi Rodríguez Castelló./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *