L’art modernista alcoià amb els historiadors Lluís Vidal i Elisa Beneyto
• Parlem amb els historiadors Lluís Vidal i Elisa Beneyto sobre l'estudi de Ridaura, sobre modernisme, sobre la II Fira Modernista i sobre el cementeri d’Alcoi. • Gràcies al treball de Lluís i Elisa, amb la col·laboració de la regidoria de Turisme, el cementeri d'Alcoi forma part de l'Associació de Cementeris Significatius d'Europa
Lluís Vidal i Elisa Beneyto són dos historiadors i professors de secundària especialitzats en el patrimoni industrial i funerari d’Alcoi. El seu últim estudi, ‘Vida i obra de l’escultor Lorenzo Ridaura Gosàlbez’, ha sigut editat i publicat per l’Ajuntament d’Alcoi amb motiu de la II Fira Modernista, dedicada enguany a aquest artista alcoià. Membres del CAEHA i del LHIA, destaquen els seus treballs per fer valdre i potenciar el Cementeri d’Alcoi com a recurs cultural. Parlem amb ells sobre el seu llibre, sobre modernisme, sobre la II Fira Modernista i sobre el cementeri d’Alcoi.
-Com va sortir la idea de realitzar l’estudi sobre l’escultor Lorenzo Ridaura?
Va començar a partir de la tesina que va presentar Elisa en 2010 sobre el cementeri com a reflex de la societat industrial, i que ara està desenvolupant com a tesi doctoral. Estudiant el cementeri, vam començar a veure obres significatives de l’escultor, algunes de les quals no estaven catalogades en cap lloc. Vam començar a estirar dels fils i, arribat el moment, jo vaig fer també un màster d’Història en la UNED i per al treball final vam pensar en investigar la vida i obra de Lorenzo Ridaura. Vaig rebre una beca d’investigació per part de l’Institut Juan Gil Albert, i finalment el vaig presentar en 2015.
– L’estudi ha sigut idoni per a omplir de contingut la II Fira Modernista d’Alcoi, que ha sigut dedicada a Lorenzo Ridaura.
L’Ajuntament ja tenia coneixement de l’estudi que havíem fet sobre ell i, efectivament, ha servit per a donar-li contingut a la Fira. L’any passat la van dedicar a l’arquitecte Vicent Pascual, i enguany van decidir dedicar-la a un escultor, i l’escultor alcoià més modernista és Ridaura. Els vam plantejar una exposició monogràfica, ja que mai n’havia tingut cap dedicada, i ens van publicar el treball sobre la seua vida i obra en forma de llibre, que s’ha obsequiat gratuïtament. També vam fer una visita al cementeri monogràfica de les seues escultures.
– L’exposició ‘La bellesa esculpida’, en la Capella de l’Antic Asil, ha tingut bona repercussió entre la gent?
Molt bona. A banda de les visites de la pròpia setmana modernista, l’exposició continua oberta al públic fins al 27 d’octubre, i farem una visita guiada el 19 d’octubre. Tot el programa de tallers didàctics per a Primària està ple, i també aprofitem que la tenim prop del Pare Vitòria per a portar a diferents grups de Secundària. La coordinadora de la sala, Lucía Romero, ens ha comentat que és l’exposició de la Capella que més èxit ha tingut de totes, amb més de 900 visitants només el dissabte de la fira, i tots els dies tenen un taller reservat. Ha tingut molt d’èxit. També n’hi ha hagut altra exposició dedicada a l’escultor, en la Fundació Mutua Levante, amb fotos de Paco Grau sobre detalls de la seua obra.
– Comenteu-nos, a nivell divulgatiu, qui era Lorenzo Ridaura?
Es tracta d’un escultor d’entre segles, de finals del segle XIX i principis del XX. Té una interessant evolució artística: en principi és molt academicista en la seua formació, molt clàssic. Se’n va a estudiar a Madrid amb un escultor famós del moment, Agustí Querol, i després va evolucionant cap a l’estil modernista i simbolista, que més el caracteritzarà, amb formes més sinuoses i elegants. Un exemple és l’àngel que està demanant silenci en el cementeri. Eixa seria la seua etapa central, que culminarà amb la seua obra mestra, els àngels per a l’altar de l’església de Sant Jordi, l’any 1918. Després arribarà encara a l’art déco, que implica una puresa de formes més decorativa, com en el pont de Sant Jordi.
– La Guerra Civil va comportar un punt d’inflexió per a ell…
La Guerra Civil li va interrompre la seua trajectòria, perquè es destrueixen els àngels de Sant Jordi, la seua obra principal. Això l’afecta molt, tenim testimonis que així ho indiquen, i el context de postguerra també serà difícil per al seu art, sols tindrà encàrrecs molt aïllats. N’hi ha una altra anècdota que marca també la seua carrera: en 1913 fan un concurs internacional en Uruguai per a fer un monument, presenten 48 obres de tot el món i guanya ell. Però a l’hora d’anar a Montevideo es posa malalta sa mare, no pot anar i perd el contracte.
– És mala sort.
Al llarg de la seua trajectòria li passen dos o tres coses que li marquen i que no li permeten donar el salt a majors encàrrecs. Damunt no va tindre cap reconeixement ací a Alcoi, no li van dedicar cap exposició i va patir penúries; al final se’n va anar a viure a Anna, on tenia família. De jove tenia una perspectiva molt bona cap al futur com a escultor, però per circumstàncies alienes a ell va caure en l’oblit. Per això, aquesta Fira Modernista ha sigut un reconeixement a la seua figura, es posa en el seu lloc a un artista que haguera hagut de tindre major projecció.
– Quines obres ens queden de Ridaura en l’actualitat?
Les 14 obres que n’hi ha en l’exposició de la Capella, tant de l’Ajuntament com de diverses entitats i particulars que ens les han deixat. També queda el relleu del Jesuset del Miracle, que està a l’ermita de la Font Roja, les dues làpides que hi ha a l’Ajuntament, una dedicada a Agustín Albors, ‘Pelletes’, i l’altra a Canalejas, o el model d’escaiola original dels àngels de l’església de Sant Jordi, que ara es troba a l’altar de l’església de Santa Maria. I la majoria de la seua obra restant està al cementeri, al d’Alcoi i al d’Anna, que és on està enterrat ell i la seua família.
– Vau descobrir alguna cosa especial en l’estudi?
Quan vam començar, es coneixien més o menys una vintena d’obres de Ridaura, i després de fer l’estudi hem catalogat 80 en total. Però n’hi ha molt que o bé s’ha perdut o bé no sabem on està. Vam fer un altre gran descobriment: hi havia una làpida en les galeries subterrànies del cementeri, de bronze, que no estava firmada, però resulta que la foneria encara existeix a Madrid, i ens va permetre localitzar molta obra seua als seus llibres de registres. Al final miràvem les obres i les identificàvem, ja que va aconseguir tindre un estil propi.
– La seua obra és un dels aspectes que fan del cementeri d’Alcoi un espai tan característic, veritat?
Sempre que parlem del cementeri ens referim al títol de la tesi, que és ‘Els cementeris com a reflex de la societat industrial: el Cementeri d’Alcoi’. El cas del cementeri d’Alcoi seria extensible a totes les societats industrialitzades de l’època contemporània, que tenen la seua esplendor a finals del s. XIX i principis del XX. Ací a Alcoi hi va haver un altre cementeri al XIX, l’anomenat Cementeri Vell, però el que realment recull tots els vessants de la burgesia i de les classes socials és l’actual. El cementeri és com si fóra un jaciment arqueològic, però amb un ús continuat.
– Què podem veure en ell?
No sols podem veure les darreries del segle XIX, sinó també tot el XX i principis del XXI, amb una evolució molt orgànica, perquè va creixent i adaptant-se, no sols a les necessitats físiques de l’espai que té la ciutat, sinó també a les noves mentalitats d’enterrament i de creences. És com l’espill de la ciutat dels vius en la part dels morts, amb els carrers, les avingudes, els panteons, els nínxols, els columbaris, el pou de les cendres, el cenotafi on s’ubiquen les persones més il·lustres…
– El cementeri d’Alcoi ha sigut reconegut inclús a nivell internacional, forma part de la Ruta Europea dels Cementeris.
Sí, això també va ser una iniciativa nostra, en l’any 2012. Amb la col·laboració de la regidoria de Turisme, vam fer un projecte per incloure’l a l’Associació de Cementeris Significatius d’Europa, avalada pel Consell Europeu de Cultura.
– Com a historiadors especialistes, celebreu també rutes guiades pel cementeri amb molt d‘èxit
Molt d’èxit. La ruta que vam fer arran la Fira es va omplir de seguida, i ens van plantejar altra nocturna per al dia del Turisme, que en els primers 10 minuts es va omplir també. Es va quedar molta gent sense poder vindre, i ens sap molt greu, però nosaltres això ho fem per gust, no com a guies, sinó com a especialistes històrics, no ho podem fer totes les setmanes. En qualsevol cas, anirem fent-ne més.
– Tornant al tema modernista, què vos ha paregut la Fira d’enguany?
És evident que ha crescut molt respecte a l’any passat. Ara la gent ja la coneix i sap que és un esdeveniment molt obert i molt participatiu, on es duen a terme moltes activitats i on tot el món es pot vestir. Jo crec que la gent ha respost molt bé i sobretot els visitants de fora, que han sigut molts. Crec que ja està consolidada. Durant tota la setmana s’estan fent moltes coses, i el cap de setmana ja veus moltíssima gent. També és molt apropiat que hi haja un convidat per a llegir el pregó. Recull tantes coses que no sols es queda en la festa, sinó que realment té un sentit molt cultural, que al cap i a la fi és el que és el modernisme, un vessant que arreplegava molts aspectes: l’art, les vivendes, la forma de vestir, la forma de comportar-se, la forma de pensar…
– Ha predominat, potser, l’ambient de la burgesia.
Clar, el modernisme és un art que estava destinat a la burgesia, perquè la classe treballadora no podia més que fer faena i sobreviure. Però és important que es plantegen activitats com la manifestació obrera, que reflecteixen que n’hi havia una diversitat cultural i social. Perquè des del punt de vista històric el risc és que parega que tot era de color de rosa en aquella època, llavors és interessant evocar, més enllà del modernisme, tota l’època i totes les seues conseqüències. En definitiva, la societat alcoiana de l’època, que és l’època daurada d’Alcoi, la conformaven tots, des dels treballadors fins als empresaris.
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Eugeni Renom Cucurella: 
Catherine Perelló Scherdel: 
Comenta i participa-hi