Foradia

Pep Gimeno Botifarra: “la cultura tradicional és del poble i s’ha de tornar al poble”

• Parlem amb Pep Gimeno Botifarra, un home polivalent: cantant, investigador històric, narrador... • Una de les seues facetes més destacables és la de la seua vocació com a recuperador del patrimoni immaterial del territori

No és difícil imaginar a Pep Gimeno Botifarra treballant com a ferrer, la seua professió, perquè poc després de conéixer-lo t’adones que és un home polivalent: cantant, investigador històric, narrador… Una de les seues facetes més destacables és la de la seua vocació com a recuperador del patrimoni immaterial del territori: llegendes, històries, romanços, paraules, costums… Tot vestigi oral que arriba a les orelles del nostre entrevistat.

Quan Pep Gimerno conversa demostra ser una font no a soles de dits i frases fetes, sinó també de cançons de caràcter tradicional, moltes de les quals, si no fóra per gent com ell, quedarien enterrades en l’oblit. Es decanta, principalment, per la cultura dels més desafavorits, que s’ha registrat històricament, entre altres, en els cants de batre, estil predilecte del nostre entrevistat: “jo sempre estic de cara als més fluixos, els pobres llauradors, els pobres pastors, els pobres pescadors. Tots els que han patit les inclemències de la història“.

A més, ho té tot registrat en cintes i digitalitzat: “tinc barbaritats de documents. Per a mi és un tresor. Ara cal catalogar-ho tot. Trobe que això és del poble, i que s’ha de tornar al poble”.

Actualment està duent a terme treballs de memòria històrica a l’Arxiu de Xàtiva. El seu objectiu és el de mantenir viva la tradició, que no es perda tota la cultura que han generat els pobles arran la història.

De fet, Pep gaudeix traslladant a les noves generacions tota aquesta cultura i saviesa. I ens comenta que se sent molt ben pagat amb la resposta dels joves que l’escolten. Ens comenta que, fa poc, quan acabà una de les seues actuacions, se li adreça una mare que li diu al seu xiquet “dis-li el que li vols dir”. El xiquet, d’uns 8 anys, li diu a Botifarra que li ha agradat molt l’actuació, però que li ha faltat una cosa per cantar: un cant de batre: “quan era xiquet es burlaven de mi perquè cantava aquestes cançons, i ara quede meravellat de com li arriben als joves“.

Però la seua passió per la recuperació històrica no es limita a la cultura oral. Ara fa tres anys que està endinsat en un projecte de recuperació i restauració d’un mas xativí del segle XIII, la ‘casa Cuesa’, que d’ací poc serà convertit en un museu etnològic i un espai de vida cultural.

Com cada anècdota que ix de la boca de Botifarra, el procés d’adquisició de la casa Cuesa es converteix en un relat narratiu entranyable.

Es tracta d’una casa que li havia cridat l’atenció des de xiquet, quan passava per allí, li preguntava a sa mare: “qui viu en la casa Cuesa?”. I la mare li deia: “ací viuen la tia Dolores i el tio Félix”, “que no estaven ben mirats, els pobres. Eren unes persones marginades que anaven venent pebrella i alls secs amb un carro. Tot el carro estava embolicat de banderoles espanyoles i, per baix, tot ple d’estampetes de sants i de la mare de Déu: deien que els faltava un regó”.

Pep ha observat tota la seua vida, amb llàstima, com els anys han anat desfent la infraestructura. Moltes vegades la visitava amb la seua dona “i veies com anava deteriorant-se”.

Un dia decideix interessar-se per la propietat de la casa. Contacta amb l’encarregat de l’arrendament de la propietat, que era el ‘Sinyó Pepe’, “(perquè ací diem sinyó)“, “que és molt amic dels meus pares”.

Sinyó Pepe, volia parlar amb vostè.

Què passa, Pep?

Escolte, que volia saber de qui és la casa Cuesa.

La casa Cuesa és de la comtessa d’Almodóvar.

I no podríem parlar amb la senyora marquesa a veure què podríem fer amb la casa, si podem fer alguna fundació o algo?

I ací va quedar el tema. Fins que un dia, el ‘Sinyó Peppe’ li comenta que la comtessa s’havia mort. A partir de llavors, la casa pertany a dos hereus, a Antonio i Fernando. “Si li toca a don Antonio, no farem res“, li comenta el ‘Sinyó Pepe’, “perquè eixe tio no saluda ni al sol del migdia, però si li toca a don Fernando, és possible que fem algo: vols que parle amb ell?”. Però n’hi havia un problema afegit: que vivia en Washington.

Passa el temps, i un calorós 12 d’agost, el ‘Sinyó Pepe’ li avisa de sobte: – Pep, que els marquesos vénen, vénen a veure la casa; i m’han dit que volen parlar amb tu.

Allà que es dirigeix Pep Gimeno amb la seua moto “i un poal ple de pa mullat per a les gallines, perquè me n’anava a la caseta“. Quan arriba a la casa Cuesa, hi havia “un cotxe llargot”.

Don Fernando, que és invàlid i roman assegut dins del cotxe, saluda a Pep i li diu mirant la casa en ruïnes: – Quina llàstima de casa, no? És molt antiga.

Al que Pep li contesta: – Sa mare, que l’ha deixat caure.

El marqués es va justificar: – és que com que tenim tantes pertinences…

I altres tan poc…

M’ha dit el ‘Sinó Pepe’ que volies parlar amb mi, si et quedes la casa què vols fer?

És que jo no em puc quedar la casa, don Fernando, no tinc diners. Jo el que vull és que no caiga. Per si vosté no ho sap, aquesta és la casa més antiga del terme. Si es poguera fer una fundació…

Què vols fer ací? Un restaurant?

Però Fernando, no veu vosté que ací no n’hi ha aigua ni n’hi ha llum per a fer un restaurant? Jo el que vull és que no s’afone.

Pep Gimeno li va explicar tota la història de la casa, que arranca en el segle XIII, i els seus components. En aquest moment, apareixen la dona de don Fernando, Maria Dolores, i el ‘Sinyó Pepe’, que estaven veient la casa per dins. Conversant, conversant, Pep Gimeno, els va contar una llegenda tradicional:

Des d’ací veiem la serra del Puig i la seua ermita, i allí veiem Santa Ana i una altra ermita. M’agüela deia que eren muntanyes veïnes, que estaven juntes. I el que passava és que, com Santa Ana és més alta i el Puig és més baixet, quan agranava l’ermità de Santa Ana li ho tirava al del Puig; i tots els dies estaven barallant-se. Fins que un dia va eixir el pare Déu i els va separar. Des de llavors n’hi ha un pam de Déu entre les dues muntanyes”.

Els fills de la marquesa estaven devanits amb la història de Pep: – què coses més boniques ens contes!

Què vostès que us pensàveu, que açò no té encant i que fa igual si es perd?

És que Pep és artista – va comentar el ‘Sinyó Pepe’.

I què que fa? – es va interessar la marquesa.

No res, senyora, jo cante cançons antigues. Dels labradors – Es va justificar Pep.

I no podries cantar-nos una cançó? – li va demanar Maria Dolores.

Pep va cantar i els va deixar meravellats.

El senyor Fernando li va comentar que no podia fer el que li demanava, però que se la podia vendre. Amb totes aquestes, cal tindre en compte que la casa suposava una càrrega per als propietaris, ja que havia sigut habitada per okupes i podrien donar-se’n incidents dels quals serien els responsables, de fet l’Ajuntament els hi havia avisat ja.

Pep va insistir: – Jo no tinc diners.

Ja parlarem – va finalitzar Fernando i se’n van anar.

L’endemà, el ‘Sinyó Pepe’ li crida a Pep: – escolta, què els has fet als marquesos que els tens enamorats?. Es van tornar a veure, Pep va regalar als marquesos un disc seu ‘Botifarra a banda’ i se’n van tornar als EUA. Així va quedar la cosa. Fins al mes següent.

El ‘Senyó Pepe’ crida a Pep i li diu quin és el preu de la casa. Pep insisteix: no es pot quedar la casa. El ‘Sinyó Pepe’ veu alguna possibilitat i truca per telèfon als marquesos. Posa el telèfon en mans lliures. Els marquesos, casualitat, estaven escoltant el disc de Botifarra: – mira t’estàvem escoltant, no ho entenem però ens agrada molt.

Els marquesos li van fer una oferta de la casa molt rebaixada i li van posar tota mena de facilitats. Al final, Pep Gimeno Botifarra no ho va poder resistir: la va comprar.

Des de llavors la família Botifarra està duent a terme una ingent tasca de restauració de la casa Cuesa. Tres anys d’obres, treballs i suors. Tot compensa per tal de donar-li vida a una infraestructura històrica de Xàtiva. Una casa que d’ací a poc temps es convertirà en un espai de referència etnològic, ja que Pep ha tingut el gust de guardar durant molts anys tot tipus de ferramentes i objectes tradicionals, vinculats a l’agricultura i la llaurança, que exposarà acompanyats d’escrits, dites populars i endevinalles.

El corral, per la seua banda, es convertirà en un espai per a actuacions artístiques: cant, muixerangues, música medieval… Un espai de trobada dels artistes de l’entorn.

I, tal com ens comenta el fill de Pep, se li donarà ús a l’antiga cuina de ferro que n’hi ha: “farem jornades gastronòmiques de cuina antiga, receptes que s’han perdut al llarg del temps”.

També es faran recreacions històriques de tot el que va passar al llarg del temps a la casa Cuesa. A mostra d’exemple, el fill de Pep ens ensenya una foto on una de les portes registra una marca “és un tir de la Guerra del Francés (Guerra de la Independència Espanyola enfront de l’imperi de Napoleó)”.

Font: Rodrigo Paños./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *