Antoni Miró a La Base
columna per Josep Sou
El passat dia 30 d’octubre, al saló d’actes de l’’IVAM, tingué lloc una taula rodona amb el títol «El món d’Antoni Miró», per a dur a terme una aproximació i anàlisi de l’obra del pintor alcoià. Acte organitzat amb motiu de l’exposició que el pintor presenta a les instal·lacions de La Base, a València. Exposició que, per cert, no deixa indiferent ningú, i que està tenint un enorme èxit per l’alta concurrència del públic als espais del complex expositiu i cultural valencià.
A la taula rodona estigueren presents Jose Miguel García Cortés, director del l’IVAM; Wenceslao Rambla, catedràtic d’Estètica i Teoria de les Arts a la UJI; Josep Sou, doctor en Belles Arts, i oficiant com a coordinador-moderador l’escriptor Néstor Novell. Cadascuna de les intervencions dels participants fou requerida per les preguntes que, per a l’ocasió, formulà el moderador, i que vingueren a informar i aprofundir en la anàlisi sobre l’obra de l’artista Antoni Miró, també present en aquest acte. El compromís del pintor amb la societat, l’estètica que empara la seua producció pictòrica, el tractament de les sèries que conformen l’obra del pintor, el posicionament ètic en cadascuna de les composicions artístiques, la sensibilitat i la imaginació, la crònica del món contemporani que significa bona part de l’obra de l’artista, el tractament del color i de la forma, així com la ironia i la anàlisi crítica, foren referenciades i tractades amb intensitat en aquesta taula rodona per part dels ponents, tot traslladant al nombrós públic assistent a l’acte, a pesar de les inclemències meteorològiques, una visió aprofundida d’allò que significa l’obra pictòrica i creativa d’Antoni Miró.
Menció a banda mereix la intervenció que el comissari de l’exposició Antoni Miró a la Base, Fernando Castro,dugué a terme en aquest acte, doncs per imperatius de treball no pogué ser present, i col·laborà mitjançant una gravació videogràfica, tot analitzant, amb rigor i intensitat, bona part de les sèries que s’hi exhibeixen a La Base.
L’acte finalitzà amb un escrutini al voltant de la continuïtat que representa, des del barroc ençà, l’obra d’Antoni Miró, i la incorporació qualificada del món de les idees a la substància estètica dels comportaments socials.
El dia 2 d’aquest mes de desembre, a la Marina de València, i més concretament a l’àmbit de la Pèrgola, s’hi presentà el disc Pintura musicada, obra de diversos autors i dedicada al pintor Antoni Miró. És aquest projecte un intent de compartir la poesia, la música i la pintura, en un tot unitari i integrat en un llibre catàleg que acull, també, la música enregistrada en un disc editat per a l’ocasió.
El projecte discogràfic ha estat encapçalat per Feliu Ventura, i substanciat a partir de les lletres i veus que han prestat els artistes: Júlia, Lu Rois, Miquel Gil, Cesk Freixas, Mireia Vives i Borja Penalba, el propi Feliu Ventura, Mara Aranda i Pau Alabajos. Cal dir que els artistes (cantautors), han dut a terme una tria personal dins l’obra plàstica d’Antoni Miró per a conformar la seua proposta literària i musical. L’exercici creatiu de l’obra sobre l’obra ha significat no solament un encert pels resultats obtinguts, a més ha suposat tota una aventura on la diversitat ha enriquit el tot unitari de la proposta.
L’acte, amb gran quantitat de públic assistent, fou presentat per la periodista alcoiana Reis Juan, que contribuí, amb els seus repunts d’ironia, humor i, també, crítica esmolada i punyent, a què l’acte tingués un xic de dinàmica versàtil i gran agilitat. També dir que el cantautor alcoià Jordi Gil fou qui obrí l’acte amb una intervenció acurada i intimista, ben pròxima a l’esperit de tot el concert. La peça interpretada pel cantant d’Alcoi fou dedicada a Antoni Miró, i presentava totes les traces d’ésser un curós regal per al seu amic pintor.
A la cloenda de l’acte, presidit pel President de les Corts el Sr. Enric Morera, la Jove Muixeranga de València, acompanyada per la colla de dolçainers «La socarrà», dugueren a terme una demostració «castellera» que fou rebuda amb entusiasme pel nombrós públic assistent a la presentació del disc i catàleg «Pintura musicada.»
L’esdeveniment finalitzà amb una mena de «processó cívica» de tots els concurrents fins arribar a La Base, tot per contemplar l’exposició que Antoni Miró té instal·lada en aquest espai cultural de la ciutat de València.
Antoni Miró a La Base
Amb aquest títol, el pintor alcoià presenta una gran exposició de pintura i escultura a la ciutat de València: Personatges, Mani-Festa, Costeres i Ponts, Nus i Nues, Suite Havana, Burka – Políptic i Suite Eròtica Grega, són els arguments d’una obra complexa, ben diversa i tan arriscada. Els murs de La Base acullen la força i la fantasia de l’artista, però també substancien tot un potencial informatiu sobre les bases intel·lectuals sobre les quals s’hi forneix l’obra del pintor. Cadascuna de les sèries que s’hi integren en la proposta formula una gran intensitat, tan d’intenció com de calculat teixit informatiu. Així, Costeres i Ponts, és un intens poema d’amor, un homenatge a Alcoi, i nodrit pel la vehemència d’un voler sense claudicacions i a pesar de dificultats i entrebancs de diversa consideració. Costeres i ponts és l’èpica d’un afecte encoratjat per la història i vessat cap al futur. És la voluntat de compartir l’herència, i fer-la servir, després, per al marc de referència que ens ha de comprendre.
Mani – Festa és la necessitat de vincular la realitat, la vitalitat del dia a dia en places i carrers on s’hi cou la història comuna dels pobles en rebel·lia, i fer-ne trasllat, després, una vegada els matisos creatius s’han fet presents. No és una crònica, no són uns successos, no són les cordes inflamades de la gola dels dies sense més ni més. Ara és també la transformació de la mirada interessada, i la reintegració de la realitat després que l’art ha prestat el seu servei transformador. És, ara sí, la voluntat de presentar uns enunciats per a que fem la lectura de tot un temps, on sobren les fronteres i manca la sensibilitat.
El gran mural dels Personatges (trenta-sis en aquest cas), podria presentar, com a resum substancial, la certitud de què es tracta només d’un de sol: el personatge en qüestió és l’Afecte. Sí, l’afecte sincer que Antoni Miró sent per tots aquells que li presten la seua imatge, o la seua alta condició de civilitat. Cadascun d’ells, des del mur, ens diuen, abastament, sobre la seua relació amb el pintor Antoni Miró, sobre les seus volences, sobre les seus proximitats i testimonis. Tots els personatges acompanyen en el viure quotidià el pintor, li comenten a cau d’orella al voltant del món i de la vida; de tantes coses que cal aprendre per a viure com ha de viure un home; de tantes complicitats necessàries que confirmen el trajecte solidari pels senders complexos que la història ens marca…, tantes coses i tantes nits de vigília permanent, tantes hores de paciència per a bastir un mural incorpori recrescut per la mítica de l’afecte i de la tendresa. És emocionant veure’ls a tots plegats, prestant magisteri, uns des del passat immediat, altres des de la força dels dies a peu d’obra encara, i viscuts tan intensament…
Els nus i les nues d’Antoni Miró visiten La Base per a salpebrar la mirada: el desig, la força del cos nu, el vertigen de l’esguard que no para d’escorcollar entre els plecs del cossos que s’hi mostren tal com són, la joia de fruir el plaer imaginari en nits i dies sense termini. És, la salut dels cossos, també, però, la pau mental s’hi inscriu al si de les teles que l’artista ha polit amb els pinzells, i per a satisfer una eina bàsica d’aquest món: el sexe. I per tant, també la vida. Un relat de formes nues en expansió i sense el dolor de la culpa. La nuesa com a metàfora de l’existència dels hòmens i de les dones amb ple domini del seu cos meravellós. La fantasia és, ara, una realitat en la pròpia mirada, doncs el clímax de la llibertat s’ha fet possible mercè a l’evidència que s’hi fa present a la màgia creativa del pintor. La carn és vida, el sexe és vida i la nuesa propicia la intensitat del desig en l’obra de l’artista.
Com una reverberació del misteri de la sensualitat, ara, en Suite Havana Antoni Miró aprofundeix en les causes que motiven la cançó de les ones contra el Malecó. Un murmuri d’aigües tranquil·les, revestides per les llums dels fanals, serveixen per a avivar la presència del color, i també del perfum de la carn que s’insinua. L’eròtica viu el combat de les hores nocturnes, però la pintura captura l’essència del moment, i forneix la voluntat de fruir els espasmes saborosos de l’orgasme sota la lluna que riu dins la mar. I tornem a dir la paraula vida, i dimensionem en justa mesura el valor del concepte plaer. No seria el món com és, i no hi hauria marge per a l’esperança, si no hi hagués l’estri fonamental de la passió, o de la pintura que ens l’apropa, després d’haver imaginat els extrems inaudits als àtoms desperts en les mil formes d’una carícia que s’enlaira.
Els dotze rostres? El Burka – Políptic, en aquesta mena de pop seriat, insinua la tragèdia que, a vegades, les formes de la cultura incorpora a la vida dels éssers humans. Una cultura, o una manera ben especial d’entendre les relacions socials entre hòmens i dones, és present a la pintura d’aquesta proposta artística. I la denúncia, per la ferocitat d’un tracte tan desigual, s’hi manifesta en aquest políptic d’Antoni Miró. No hi ha complaença. Hi ha la duresa d’una realitat que resta nua davant la nostra mirada; l’esguard lliure impossible de tanta dona com pateix la inclemència d’una societat sense pietat. I mirem tant com podem, encara que només siga per a alleugerir la càrrega de tanta pena com s’hi amaga sota les teles d’una presó secular.
I l’escàndol restà servit!!! Quin perill, sí, quin perill més gran!!! Caldrà aprovisionar-nos-en de paleres i d’instruments per a amagar!!! Les dones i xiquets que no miren, per favor!!! La Marina, sí, la Marina de València amaneix tunejada d’escultures de l’artista Antoni Miró…, i hi ha un munt de cossos nus: penis erectes, vagines poderoses, pits, culs…, hi ha de tot!!! De tot n’hi ha!!! Quina barbaritat més gran!!! Menys mal que la premsa ho ha denunciat oportunament…, menys mal que hi ha hagut grups de ciutadans decents que s’han oposat a la barbàrie!!!
Bestret de la ceràmica grecollatina, l’artista Antoni Miró construeix un món escultòric per a dir, d’una altra manera, els episodis naturals que a l’amor entre persones s’hi produeix. I la mar com a rerefons nodreix de substantivitat l’esguard, ja que el blau s’incorpora a la proposta, formalitzant un fons que apuja tant el valor significant com el resultat semàntic creatiu. Escenes eròtiques, també presents a tants llibres essencials de la cultura indoeuropea, acompleixen la vocació de mostrar els diversos angles de la passió amorosa. Un treball on la cultura sobre la cultura s’hi confirma esplèndid, i ens procura satisfacció contemplativa. O podríem dir que els valors de la creativitat ens han vingut a visitar, novament.
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi