Foradia

Joan Borja, Francesc Gisbert i Víctor Labrado parlen sobre el seu últim llibre

• Entrevista a tres sobre el nou llibre ‘Por o fugirem, les millors llegendes de terror’, que recrea literàriament quinze històries de por de la tradició, però modernitzades per al lector actual •

Diuen els que saben que només hi ha dues actituds vitals, davant dels problemes. Encarar-los o desentendre’s, fer-los front o fugir. Què farem? Por o fugirem? Diu el refrany. Aquest és el títol d’un llibre escrit per tres autors, Joan Borja, Francesc Gisbert i Víctor Labrado, i il·lustrat magistralment per Aitana Carrasco.

‘Por o fugirem, les millors llegendes de terror’ (Andana Edicions), recrea literàriament quinze històries de por de la tradició, però modernitzades per al lector actual. Hi trobarem històries ambientades al Camp d’Elx (“Les bubotes de la fi del món”), al Comtat (“El cavall de foc”), a Biar (“El mas del Pontarró”), a Muro i Ontinyent (“El Trib Reial), fins completar un recorregut llegendari per tot el País Valencià. En parlem amb els autors.

– Per què és important la cultura popular?

Joan Borja: Caram, quina pregunta! No sé… Em fa l’efecte que és com preguntar “per què és important la cultura”, no? I la cultura és important perquè ens humanitza: ens dota de sensibilitat, intel·ligència i capacitat d’emoció. Ens permet de viure, dins de la que tenim, altres vides de propina. De més a més, la cultura popular —entesa amb com a folklore— resulta essencial per a la socialització de les persones, per a la participació en la vida comuna, i per a la construcció d’una identitat individual i col·lectiva.

Víctor Labrado: És un llegat, un patrimoni immens, on es poden trobar tota mena d’idees, suggeriments, recursos. De fet, bona part de la literatura culta hi té l’origen, o n’aprofita materials. Només cal pensar, com ara, en l’’Odissea’. O el ‘Comte Arnau’, de Joan Maragall, si volem un exemple més proper. Pel que fa a l’educació, per posar un altre exemple, les rondalles són molts valuoses: d’una banda parla als infants dels seus conflictes interiors amb una eficàcia i amb una profunditat que cap altra fórmula literària no podria superar. D’altra banda, la rondalla i la llegenda també són un poderós mitjà per a educar l’atenció. Hi ha alguna manera millor d’ensenyar a escoltar que fer-ho per mitjà de la narració de llegendes i rondalles?

Francesc Gisbert: deia algú que ser locals, tindre arrels, és la nostra manera de ser universals, de poder volar en el firmament de cultures de la humanitat. La cultura té dues cares, l’acadèmica –s’aprén als llibres- i la popular –s’aprén en la vida diària, oralment. La identitat dels pobles és la suma de les dues, indivisibles, imprescindibles.

– D’on ve el vostre gust per les llegendes?

Joan Borja: No ho sé. La veritat: no m’ho he plantejat mai. Segurament, dels llibres que llegia de menut. O de les històries que em contava la iaia. O de la mescla d’una cosa i l’altra… El cas és que ja de més majoret se’m va passar pel cap fer un llibre de llegendes —‘Llegendes del sud’ (2005)—, i em vaig adonar que el patrimoni llegendari valencià era tan ric, suggeridor i divers com, al mateix temps, ignorat, desconegut i poc atés.

Víctor Labrado: Entre altres motius, perquè me n’havien contat molt poques. La meua generació va vindre al món quan ja la tradició oral havia fet fallida. No em ve de la infantesa, doncs. L’interés se’m va despertar després, quan en vaig llegir: vaig creure que ens perdíem una experiència cultural massa valuosa. Després, en una segona fase, em va agradar molt interrogar persones que en sabien, de llegendes o de rondalles, per tradició oral que els havia arribat de pares a fills, de forma “natural”. Recollir-ne diverses versions, comparar-les i, de vegades, també recrear-les, reescriure-les segons el meu gust o els meus interessos, era un exercici literari ben satisfactori. I no cal oblidar tampoc l’experiència, certament amable, de reproduir-les oralment davant un públic atent. Jo he fet de contacontes o rondallaire improvisat.

Francesc Gisbert: en el meu cas, m’hi vaig aficionar després de llegir els llibres de Joan Borja, ‘Llegendes del Sud’ (Bullent) i de Víctor Labrado, ‘Llegendes valencianes’ (Bromera). S’ha d’entendre, com és obvi, a ulls veients, que sóc el més jove dels tres, i ells ja eren clàssics venerables dels estudis etnopoètics quan jo era un jovençol que començava a escriure.

– Què té d’atractiu el llibre ‘Por o fugirem’?

Víctor Labrado: Caldrà preguntar-ho als lectors. Personalment, el fet d’actualitzar les nostres llegendes de terror, donar-los vida en un context actual, “escenificar-les” en ple segle Vint-i-u, és un dels atractius que jo, com a autor, hi he trobat.

Joan Borja: Que és una canya de Picanya! [Riu] És un llibre escrit a sis mans i tres cervells, en què es literaturitzen —amb un llenguatge modern i lliure— una quinzena de llegendes tradicionals valencians que tracten sobre la por. En aquest sentit, crec que respon perfectament a un principi que sempre m’ha agradat de defendre quan parle d’etnopoètica: que la literatura popular no serveix només per a allò imprecís i romàntic de “conservar les arrels”, “mantenir la tradició”, “salvar de l’oblit” i mandangues per l’estil… Serveix perquè mola: perquè és guai, útil i divertida.

Francesc Gisbert: a més, hui en dia, tots sabem que és un zombi, el monstre més poc trellat que algú ha pogut imaginar. En canvi, sabeu què és una bubota? Coneixeu l’espectre del cavall de foc que recorre les nits de la serra de Mariola? Heu sentit la maledicció dels frares condemnats del Pontarró? Seríeu capaços de descobrir la identitat de les bruixes voladores de Peníscola o del bruixot de Tabarca?

– Per què el lector actual s’hauria d’animar a llegir ‘Por o fugirem’?

Joan Borja: Fàcil! Jo t’ho diré: perquè hi escriuen Francesc Gisbert i Víctor Labrado, que són dos dels millors narradors valencians del nostre temps! Me la jugue: si el lector s’ho passa amb ells —amb els seus relats— la meitat de bé que jo m’ho he passat compartint-hi textos, converses i aventures vitals, l’èxit és seguríssim. S’ho passaran de por! (O fugirem…) [Riu]
Víctor Labrado: Perquè són històries que tenen plena actualitat. Encara que siguen històries antigues, amb segles de vida. Algú va dir que, al llarg de la història, el món ha canviat molt, però les persones ben poc.

Francesc Gisbert: si els anglesos tenen el gener sense cap d’’Sleepy Hollow’, nosaltres tenim el genet de foc; si Disney ha popularitzat la bruixa de la Blancaneus, nosaltres tenim les bruixes de Tabarca i de Peníscola, que damunt, volen amb barca; si alguns fan pel·lícules sobre homes llops, per què no n’hem de fer nosaltres sobre dones serp o sobre les encantades de les fonts?

Font: Àngels Jordà, membre de la directiva de la Coordinadora pel Valencià de l'Alcoià i el Comtat./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *