Teresa Mollà: “la igualtat no és una realitat en la nostra societat, el feminisme és necessari”
• Teresa Mollà Castells, col·laboradora del periòdic El Gratis, és una referència del feminisme de les Comarques Centrals Valencianes. • Per tal d’avançar cap a una societat més igualitària, els que més clar ho han de tindre són les noves generacions
Teresa Mollà Castells, col·laboradora del periòdic El Gratis, és una referència del feminisme de les Comarques Centrals Valencianes. El seu activisme per la igualtat de gènere es manifesta en la realització constant de multitud d’actes, tallers, cursos i escrits. Des del 2011 col·labora amb el CEFIRE de Xàtiva impartint formació al professorat en matèria de prevenció de violència de gènere i coeducació. És assessora de la Mancomunitat de municipis de la Vall d’Albaida i des de CCOO, sindicat del qual forma part des de l’any 1986, quan es va convertir en la delegada sindical més jove de la Generalitat Valenciana a les primeres eleccions sindicals.
Per altra banda, Teresa compta amb 2 llibres publicats ‘Pensamientos, reflexiones, rabias y protestas’ (2014) i ‘Perquè de vedades els silencis sí que es poden escriure’ (2016). És comunicadora d’opinió en agències de notícies amb perspectiva de gènere de Mèxic (CIMAC), Madrid (AMECOPRESS) i Catalunya (LA INDEPENDENT). També escriu al seu blog propi, ‘Mujeres sabias y brujas’, des de 2005, i al diari Levante-EMV.
“El feminisme és el la teoria que té com a objectiu final la igualtat entre dones i homes. Com que eixa igualtat no és una realitat en la nostra societat, el feminisme és necessari”. Aquest és el principi motor de l’activisme de Teresa.
I és que són molts els indicis que ens ofereix el nostre dia a dia per a afirmar que vivim en una societat amb valors, conductes i actituds masclistes arrelats: els exemples més fefaents són els assassinats de les desenes de dones i algunes criatures (10 xiquetes i xiquets en 2018) que es produeixen anualment a mans d’homes: “la manifestació més crua del patriarcat en estat pur”.
Darrere de l’assassinat està tot el cicle de la violència, que distingeix tres fases: “la de la crisi: quan esclata la violència, que pot ser física o verbal; la fase de lluna de mel: quan l’home comença a demanar perdó i a justificar la seua agressió dient que ho fa per estima; i la de la càrrega de tensió: quan, a poc a poc, l’home va carregant-sede nou fins que torna a esclatar”. I darrere d’aquest cicle de violència hi ha una sèrie de creences, mites i prejudicis que sustenten la cultura masclista.
La construcció històrica del paper de la dona
Potser tot arranca amb les primeres grans narracions religioses de les nostres civilitzacions, “els tres principals llibres sagrats que hi ha en el món prediquen el silenci de les dones: l’Alcorà, la Torà i la Bíblia. En els tres la dona és despullada de la seua veu. En el cas de la Bíblia, el model de dona que es predica és el de la Verge Maria: casta, pura, submisa i sense veu. El seu paper és el de recipient que gesta a Jesucrist. La primera dona d’Adan va ser Lilith: els dos van ser creats lliures i en igualtat de condicions, paral·lels. Però hi ha un moment en el qual Lilith deixa de ser submisa davant d’Adan, és quan Déu la converteix en diablessa i l’expulsen. Adan li demana a Déu, d’home a home, una altra companya submisa: crea a Eva de la seua costella i la fa pecar amb la poma”.
Les nostres societats es fonamenten històricament en aquestes narracions i els seus símbols, que tenen una influència directa en la construcció del rol de les dones en les nostres societats. Tota una sèrie de símbols que deixa marcada a la figura de la dona, com a mentirosa i deshonesta, des de l’antiguitat. I si la dona és ‘deslleial’ per naturalesa és l’home qui ha de predominar en tots els àmbits de la vida: el primer va ser llevar-li la seua veu, però també el seu dret a l’educació i a la intervenció pública. A través de la Història de la Literatura, per exemple, es pot comprovar com moltes de les dones escriptores van haver de signar amb pseudònims masculins per tal de ser acceptades o publicades. Davant d’aquest menyspreu històric cap a les dones, entre el final del segle XIX i principis del XX, va tindre lloc un dels fits històrics del feminisme: la lluita contra l’esclavitud. D’aquest moviment sorgeixen les sufragistes, que van assolir el dret a votar de les dones als EE.UU. en 1918. “És molt curiós i contradictori perquè les dones van aconseguir que votaren els homes negres abans que les dones blanques”, una anècdota que posa una vegada més en evidència que les dones han sigut històricament l’eslavó més vulnerable de les nostres societats.
Aquesta construcció de la dona des de la desigualtat ha arribat fins als nostres dies amb totes les seues conseqüències. Una construcció que se sustenta en tota una sèrie de mites que no deixen que la dona s’empodere i que faciliten que continue patint, a més de menyspreus i infravaloracions, tota mena de sotmetiments. Alguns d’aquests són: “que la violència de gènere només es dóna en parelles de classe mitjana i baixa, el mite de què la dona ha d’aguantar la violència pels seus fills, el mite de què entre el marit i la dona no s’ha de clavar ningú, el mite que justifica la violència contra la dona dient que alguna cosa haurà fet, el mite de què l’agressió és culpa dels efectes de les drogues o l’alcohol…”.
El paper de l’educació
Per tal d’avançar cap a una societat més igualitària, els que més clar ho han de tindre són les noves generacions. Per això Teresa considera que l’àmbit de l’educació és fonamental: ha de ser la punta de llança d’aquests valors. En aquest sentit, “cal realitzar una legislació educativa, més contundent de la que tenim, per a coeducar de manera activa”. “La reforma de Wert s’ho va emportar quasi tot per davant, aleshores, estem fent accions puntuals en comunitats autònomes: la Comunitat Valenciana, per exemple, va aprovar el març passat, el Pla Director de Coeducació, amb 192 mesures que fan que la comunitat educativa s’implique, junt amb les famílies i la societat en general, perquè les fases de socialització dels alumnes siguen més igualitàries”.
La formació dels docents en aquests temes resulta també transcendent. I en aquesta línia, Teresa remarca que “el Centre de Recursos i Formació del Personal Docent de Xàtiva, de la Conselleria d’Educació s’ha convertit en referent en la formació de temes com la coeducació i la prevenció de la Violència de gènere: per exemple, va anar per davant de la creació, en 2016, de les figures dels coordinadors i coordinadores d’igualtat i convivència, que són obligatoris en els centres docents no universitaris”.
Perquè les aules de les escoles i instituts no estan exemptes de la cultura masclista, ja que “els cinc pilars de la socialització continuen transmetent missatges masclistes: els mitjans de comunicació, les famílies, la societat, l’escola i els iguals“. Sobretot hi ha susceptibilitat d’adquirir aquests missatges “en l’etapa de l’adolescència, que és la que més ebullició i urgències experimenta: el més fàcil és continuar els models de socialització que has vist i que t’han transmès”.
Hi ha una diferenciació que resulta important: “el sexe és biològic i el gènere és cultural: el gènere és la construcció que, a través del sexe, fem de les persones. Als nounats ja els parlem de diferent manera si són xiquets o si són xiquetes, se’ls atribueixen diferents i marcats colors i joguets, etc.”. Amb aquestes distincions, continuen perpetuant-se les desigualtats de gènere.
Així i tot, els avanços culturals estan sent importants: “ara comencem a veure productes culturals, com les pel·lícules o els jocs, on les protagonistes són dones i on les dones ja no són les princeses submises i boves, com són la Cenicienta o Blancanieves. Inclús Disney s’ha adonat que aquest model està caduc i comença a plantejar protagonistes dones que són valentes i independents, un exemple és el de la princesa Mèrida de la pel·lícula ‘Brave, la princesa valenta’“.
Però queda molt per avançar. Un dels fronts transcendents és el de l’educació socioafectiva en els centres escolars: “a falta d’aquest tipus d’educació, els joves s’estan educant a través de la pornografia, que el que transmet és violència 100%, dominació i submissió; justifica la prostitució com a compravenda de cossos humans, i inclús justifica la tracta de persones”.
L’educació sexual dels joves
“La prostitució s’ha convertit en la segona indústria més potent del món, per darrere de la d’armes. I la matèria primera són els cossos humans”. Hi ha gent que ho justifica com a part de la lliure elecció de l’ésser humà, però s’oculta que, per norma general, les persones que realitzen aquestes pràctiques és per necessitat: “aquesta és l’essència nua i crua del neoliberalisme”.
“Prostitució i pornografia van de la mà en moltes ocasions: hi ha proxenetes que tenen la seua pròpia productora i estan esperant criatures amb 18 anys amb les que tenen relacions de manera teòricament voluntària amb l’excusa de fer-les proves i càstings i després utilitzen les gravacions per a fer xantatge. A més, en moltes ocasions utilitzen drogues i les maltracten amb violència. Les imatges que es veuen no són tan agradables: moltes vegades, darrere de les imatges hi ha segrestos, maltractes i violacions. Llavors el tipus de porno que s’està produint és violent i és amb el que s’està educant a les noves generacions“, recalca Teresa.
El missatge que els arriba als joves finalment és que les dones gaudeixen sotmeses a la violència, que quan diuen que no volen que dir que sí. “Per això és tan important que, igual que amb la prostitució, hi haguera alguna regulació per part dels poders públics“.
En aquest context, està sorgint “l’eufemísticament anomenada maternitat subrogada: estan comprant cossos de dones perquè crien bebés per a vendre’ls a gent que té diners. En llocs com Ucraïna ja n’hi ha granges. Sempre on n’hi ha més pobresa i més misèria. Dels països on n’hi ha misèria és des d’on importen a les dones que prostitueixen: en els anys 50 exportàvem dones espanyoles per als prostíbuls de Beirut; ara, com la nostra mitjana nacional està més estabilitzada, importem dones de Romania, Ucraïna i dels països sud-americans, per a ser consumides pels prostituïdors o puteros”.
Cap a un 8 de Març reivindicatiu
La bona notícia és que la societat és cada vegada més conscient d’aquests temes i de la necessitat d’avançar cap a un món més igualitari des del feminisme. Prova d’això és la gran quantitat de mobilitzacions que han dut a terme durant l’any 2018. Per això, Teresa opina que aquest 8 de Març serà possiblement més massiu que el de l’any passat, que va ser històric. Amb la vaga que es realitzarà aquest dia “recordarem a la societat, entre tantes altres coses, que les dones no som objectes; que els treballs de les cures s’ha de repartir i remunerar; que anar a comprar (i fer-ho de manera responsable) no és solament cosa de les dones; que la criança de les criatures s’ha de compartir; que no volem ser cosificades en els anuncis i les pel·lícules; i que volem ser ciutadanes de primera”.
Arbre Colibri de la Pau: 
Andreu: 
Comenta i participa-hi