Foradia

Dani Miquel: “fan falta més músics i cantants infantils”

• Parlem amb Dani Miquel sobre sobre la seua activitat com a difusor de cultura valenciana: el seu compromís amb la llengua, la literatura i la cultura. • En les cançons està la base de gaudir-la, però sempre està el puntet educatiu: has de tindre cura en la lletra i en el que vols transmetre

Dani Miquel és un cantautor de música infantil molt conegut a les terres valencianes. Els seus concerts, dirigits a un públic familiar, destaquen per les seues cançons tradicionals i pròpies en valencià, adaptades a tot tipus de gèneres musicals. En aquesta entrevista parlem amb ell sobre això, sobre la seua activitat com a difusor de cultura valenciana: el seu compromís amb la llengua, la literatura i la cultura.

– Bona vesprada, Dani, ens agradaria que ens comentasses un poc la teua trajectòria com a cantautor

Tot comença amb aquell dit popular que afirma que ‘la necessitat fa mestres’. Sóc músic de tota la vida, dolçainer. Anant de poble en poble tocant la dolçaina, m’adone de la necessitat de cantar les nostres cançons infantils, moltes de les quals estan perdent-se o estan guardades en un calaix. Llavors comence a fer-me cantant infantil, o com a mi m’agrada dir, cantant en família. Així és com vaig començar l’aventura.

– Avui dia és públic i notori el teu intens treball arreu de les comarques

No pare, no. És molt bonic. Visc d’això i a més estic contribuint al fet que la nostra cultura popular i tradicional es reviscole. Estic donant-me conte que funciona, i que fan falta més músics i cantants infantils. Jo no m’acabe la faena. Estic comprovant que el País Valencià, i tota la nostra cultura, està molt viu. Perquè és nostra: la nostra llengua, el nostre menjar, la nostra música… I clar, d’alguna manera, estem gaudint del que tenim a casa, que ja era hora.

– Tu fas també el teu paper com a difusor de la cultura popular, a la qual li dónes molta importància

I tant. Jo jugue amb la tradició, i evidentment el que intente és adaptar-la a l’ús d’avui en dia i a la nostra manera de viure. La tradició també ha d’evolucionar. Hi ha cançons que diuen “ja cau aigua, els carrers s’omplin de fang”, doncs ara ja no n’hi ha fang al carrer, ja quasi que ni plou. Eixes cançons s’han parit en aquestes terres i d’alguna manera se les ha de donar la volta per a cantar-les avui dia. Abans se les cantaven molt als infants per a ensenyar-los com és la nostra terra. Això és el que jo intente fer, però d’una manera més moderna, per exemple, amb estils musicals més moderns.

– Els temps avancen molt ràpids, sobretot amb la revolució permanent de les noves tecnologies, també la manera de viure la cultura, veritat?

El temps avança sempre a la mateixa velocitat, som nosaltres els que anem més apresa. Hi ha hagut una època, amb la invenció de la televisió, que deixem un poc a banda la nostra cultura i que comencem a veure Hollywood i Halloween i que d’alguna manera perdem el nostre nord. Ara comencem a mirar de tornar a la nostra arrel.

– Després d’anys d’imperialisme nord-americà, creus que està tornant a valorar-se la cultura de proximitat?

Clar, hem arribat tan lluny, a saber quin oratge fa ara mateixa en Honolulu. Doncs bé, ja ho sabem. Ja podem tornar a casa. Jo crec que ara estem tornant a casa. I ens adonem que és a casa on més a gust estem.

– Les teues cançons són eines pedagògiques que serveixen també com a elements introductors a la literatura, no?

Jo faig cançons tradicionals. I també cançons meues. Francesc Gisbert va començar un projecte d’espantacriatures valencianes perquè els infants les coneguen. Jo li vaig aportar la cançó ‘la Maria no té por’. Ací tenim molts personatges tradicionals: el Butoni d’Alcoi, l’Home dels Nassos d’Ontinyent, l’Home de les Orelles de Cocentaina… Tots els nostres personatges s’estan tornant a reviscolar. Ara els xiquets ja tornen a jugar amb això.

– Un altre dels teus trets identificatius és la llengua

La meua base va ser cantar les cançons valencianes de la tradició nostra, perquè si no les cantem nosaltres els valencians, no es cantaran ni a Ourense ni a Madrid. A mesura que vas viatjant i que vas adonant-te de les necessitats, vas fent també cançons. Ara estic fent un treball sobre el reciclatge, que fa molta falta: reduir, reutilitzar, reciclar… Estic fent un compendi sobre aquest valor. Pense que fa molta falta. I ara estudiant-ho, m’he adonat que els infants tenen molta més idea que nosaltres del tema. Per a nosaltres resulta molt fàcil fer les coses mal, per als infants no tant. Per exemple: abans es fumava en tots els bars, ara ja no, i els infants no el faran perquè no ho han viscut. Nosaltres agarrem els plàstics i els tirem a terra i tot això, els xiquets no: ‘però pare què fas? Això no es pot fer’. És a dir, d’alguna manera els infants m’estan ensenyant molt. I aquest treball que estic fent és important perquè hem d’avançar.

– Procures transmetre valors socials…

En les cançons està la base de gaudir-la, però sempre està el puntet educatiu. Per a bé per a mal. Aleshores has de tindre cura en la lletra i en el que vols transmetre. També he fet una cançó al voltant de l’assetjament escolar. Però em costa de cantar, perquè és dur: jo treballe molt amb xiquets d’entre 3 i 10 anys, no n’hi ha un tipus d’assetjament com en el món dels adults. Però també trobe que fa molta falta. M’ho van demanar alguns professors.

– Has treballat també el tema de la por, com l’enfoques?

Per a jugar. La por és molt bonica per a jugar. N’hi ha una història que li contava una iaia al seu amic: “la por és una muntanya que està a la plaça. Agafa tota la que vullgues, però recorda que després l’has de tornar”. Sobre això he fet una cançó. Jo de xicotet vaig passar molta por. Per exemple, tenia molta por de les tronades, i ara m’encanten. Tot està en l’educació. Si tens por dels dimonis però escoltes una cançó, et pot resultar divertit.

– Quins són els valors que consideres més important que s’ha de transmetre a les noves generacions?

El valor més gran que pot haver-hi jo pense que és l’estima. Estimar és el més important. Avui m’he alçat a comprar el pa i tenia mala cara perquè estava cansat, però no pots fer mala cara. Canviar el xip és senzill: “molt bon dia, senyora, quina bossa més guapa que porta”… I ja està l’alegria.

Font: Rodrigo Paños./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *