Foradia

Joan Castejón: “parteix d’una vocació que no es pot explicar científicament”

• Joan Castejón és un dels artistes plàstics valencians més importants del panorama valencià, parlem detingudament amb ell. • Des de la il·lustració he volgut fer un món paral·lel a la literatura, on es produïsca un encontre entre els llenguatges, uns vasos comunicants

Joan Castejón és un dels artistes plàstics valencians més importants del panorama valencià. Nascut en 1945, va formar part del Grup d’Elx, determinant en la renovació artística de l’avantguarda de postguerra valenciana. La Llotja de Sant Jordi d’Alcoi acull, fins al final del mes de març, la seua exposició ‘Introspectiva’, amb obres de diferents etapes de la seua trajectòria, que ens fan reflexionar, per exemple, sobre l’essència de l’home, les seues forces internes, la relació entre l’art plàstic i la literatura, les transformacions antropològiques, la memòria històrica i el compromís social. De tot això parlem amb Joan Castejón en aquesta entrevista.

– Bon dia, Joan, comenta’ns com va ser el teu inici en la creació artística

Jo partisc d’una vocació que no es pot explicar científicament: des de xiquet sabia que no podia ser altra cosa que pintor o escultor. Ha sigut per a mi una necessitat vital el fet d’expressar amb imatges les meues vivències. Vaig nàixer en l’any 45, plena postguerra, i era una situació molt dura: el meu pare acabava d’eixir després d’uns anys de la presó. Ens vam haver de buscar la vida com vam poder. Els meus pares eren caseros d’una masia d’Elx. Allí vaig començar, quan tenia 9 anys, a fer dibuixos i figures amb el fang de les séquies.

– Quin tipus de dibuixos?

Tenia la façana de la casa plena de dibuixos, com si foren pintures rupestres. Feia molt de goig perquè quan engalanaven les parets, arribaven als dibuixets i els respectaven. Després de molts anys he tornat a eixa masia, que està mig abandonada, i encara hi havia restos d’algun dibuixet.

– Quan comences a dedicar-te en exclusiva a l’art?

Vaig estar any i mig en el col·legi i, amb 12 anys, vaig començar a treballar en una fàbrica de sabates. Llavors em dedicava a pintar els caps de setmana. Va ser als 16 anys quan vaig decidir canviar absolutament d’ambient. Vaig anar a València, a estudiar a l’Escola de Belles Arts. Eixa vinculació a l’escola i a la meua generació em va fer realitat el que jo volia, que és ser pintor. Vaig començar a exposar col·lectivament. I en l’any 66 vaig tindre la possibilitat de fer la meua primera exposició individual a la galeria ‘Mateu’, va ser com el meu bateig. A partir d’ací, ja va millorar tot: vaig començar a viure de la meua obra, que era per a mi un somni. A treballar moltíssim, a programar exposicions i a no parar.

– Com va ser la primera exposició?

El propietari de la galeria oferia oportunitats als joves artistes. Un dia em va dir ‘eres pintor, fes la teua exposició’. La meua pintura era molt expressionista, tenia un llenguatge molt particular, perquè sóc molt cabut: jo volia tindre el meu estil. N’hi havia poc dibuix en l’època, però estaven ocorrent coses molt interessants i populars, com Estampa Popular, el Grup Crònica… Hi havia un ambient molt propici per a l’art.

– Coneixes a Antoni Miró per eixa època?

Sí, va ser en València. I des de llavors ja no hem perdut el contacte. Molt prompte va vindre la manifestació de l’1 de Maig de 1967. I em vaig veure separat de tot aquell ambient durant els tres anys que em van portar a presó per participar-hi. Ens van acusar de desordres públics.

– Parlem un poc de la teua exposició a Alcoi. Integra obres de tota la teua trajectòria?

Sí, l’objectiu és el d’acostar la meua obra a tota la gent que siga possible. N’hi ha obres que estan inclús en col·leccions privades i que he pogut convertir en sèries perquè la gent tinga accés a ella. Aquesta mateixa exposició a estat a Eivissa, Benissa i Xàbia. Després d’ací anirà a Pego, Múrcia i Santa Pola.

– Un dels elements que destaquen a la teua obra és la vinculació amb la literatura

La literatura, i en especial la poesia. Des de la il·lustració he volgut fer un món paral·lel a la literatura, on es produïsca un encontre entre els llenguatges, uns vasos comunicants. En aquest sentit, un músic està musicant dibuixos que he fet sobre Miguel Hernández. Així s’enriqueixen els llenguatges, és una cosa que m’entusiasma. Alguns alumnes de composició del Conservatori d’Alacant també han compost cançons a partir de la meua obra.

– Pel que fa a la vinculació entre la teua obra i la literatura. Com és el procés de creació? Agafes els textos literaris com a elements d’inspiració…?

Sol ocórrer esporàdicament. Alguns autors poden desencadenar aquesta possibilitat. Després també està la vida mateixa, que va generant-te una gran quantitat d’elements a través dels quals pots produir.

– És curiós el paral·lelisme que pots tindre amb Miguel Hernández, no a soles pels elements artístics, sinó també per l’experiència vital. El tema de la presó, per exemple. T’identifiques un poc?

Sí, salvant les distàncies, per a mi ha sigut com un germà major. Li vaig dedicar tota una exposició, ‘La poesia dibuixada’, per al centenari del seu naixement. Va ser exposada per molts territoris: Elx, Múrcia, Granada…

– Et vas inspirar en els seus poemes?

Van ser com un punt de partida. Però al final és un món paral·lel: dos idiomes que són concomitants en essència però que després tenen llenguatges diferents. Pots trobar a Miguel Hernández en algunes imatges i altres referències.

– També li dediques algunes obres al Quixot: què ha significat aquesta obra i aquest personatge per a tu?

El Quixot és un patrimoni de la humanitat. Quan m’he trobat amb ell m’ha estimulat moltíssim. Quan l’he representat he fugit del fet que siga a soles una il·lustració. I el resultat ha sigut molt freudià i suggerent.

– Parlant de Freud, a la teua obra es poden contemplar referències surrealistes, veritat?

Hi ha surrealisme, expressionisme, també simbolisme. D’alguna manera assumeixes que tot el que està fet et pertany. Llavors intentes agrair als mestres que t’han precedit.

– Els fas teus, d’alguna manera…

Sí, i et dóna força. Et reafirma. Tot el que està ocorrent en l’art, d’alguna manera, saps que és teu, que et pertany.

– Pel que fa al simbolisme, a la teua obra n’hi ha símbols que són constants, com les mans o com els cranis…

He tingut moltes èpoques, i els símbols han adquirit diferents accepcions. En l’etapa carcerària, per exemple, utilitzava l’art d’una manera quasi terapèutica. Jo considere l’art, i sobretot el dibuix, com un equivalent a un idioma, et dóna la possibilitat de dir les coses. En els anys 70, vaig fer una sèrie que es deia ‘40 anys d’història’, i que era una espècie de crònica del viscut durant el franquisme, i ací és on apareix més el surrealisme: des dels maniquins que estan cosint-se, fins als cranis que evolucionen i muten en bitxos, i viceversa.

– Parla’ns un poc dels símbols de les mans

Per a mi les mans tenen la importància d’una figura sencera: una mà pot expressar moltíssimes coses: mans que protegeixen, mans que demanen, mans que criden, mans que estimen… És molt recurrent.

– Altre element interessant de les teues creacions és la transformació de l’ésser humà, la representació del procés

La figura humana ha sigut el meu punt de partida sempre, sobretot en dibuix. A mi m’agrada contar històries obertes, on l’espectador puga participar, fer-lo coautor: no donar una obra digerida sinó suggerida. Que cadascú traga les seues conclusions. Que puguen anar més enllà del que n’hi ha representat.

– També està present el teu compromís social

Ara estic més com un espectador que ha tret una entrada i està mirant les coses des de la butaca i veu com es desenvolupa el drama humà. Vull respirar una mica. No em desvincule, però és com dir ‘què està passant?’ i ‘a on estic jo?’. Són temes vinculats a altres àmbits que no són les urgències: són les eternes preguntes de l’ésser humà: té algun sentit aquesta meravellosa existència que estem experimentant? N’hi ha algun espai on puc accedir si em tranquil·litze i mire cap a dins? Sempre estem mirant cap a fora, però tots els mestres ho han dit: si busques alguna cosa, està dins de tu.

– La introspecció, la meditació, el treball intern…

De fet, aquesta exposició s’anomena ‘Introspectiva’: estan passant moltes coses fora, però què passa a dins? Ho han dit sempre els grans mestres de la història. Ni cap religió ni cap tendència té el monopoli de l’essència humana. He investigat molt sobre això. Tinc una vocació paral·lela a la de pintor que és aquesta. M’he fet terapeuta: ara estic fent sessions de teràpia regressiva. Estic aprenent moltíssim de la hipòtesi de les vides passades. És un món increïble, que m’està alimentant.

– Conta’ns més, com vas descobrir aquesta altra vocació?

Jo tenia 19 anys quan, una nit, dormint, em sent fora del meu cos. Amb una consciència tremenda. Estava flotant per l’habitació i preguntant-me que com era possible. Vaig veure el meu cos llitat sobre el catre i no sabia si estava mort. El nivell de consciència era més elevat que el de l’estat de vigília, no tenia res a veure. Tenia una percepció de la realitat increïble. Quan vaig tornar al cos, com si fos un globus, em vaig esglaiar i vaig despertar.

– És una experiència molt intensa…

Des d’aquella experiència ja no he deixat d’investigar. Després va vindre l’etapa de la presó, on vaig tindre grans mestres. Em vaig adonar que jo sóc més que un cos físic, que el materialisme, el marxisme i la revolució, tot el que predominava en aquell moment, estava allí, però que n’hi ha una realitat més enllà, més del que podem captar amb la ment. A partir d’ací he estat formant-me com a terapeuta i és una experiència molt elevada.

– D’alguna manera aquesta realitat també està relacionada amb l’art

Jo m’imagine els humans que vivien en les cavernes: on el més traçut estava pintant el bisó en la paret mentre altres, potser, estarien tocant un tam-tam, altres fent un càntic… Tots invocant les forces perquè a l’hora d’anar a caçar tinguen èxits i possibilitats. Era un preàmbul on es mesclaven la màgia i l’art. Tot intentant sortir de la llei de la selva. I això ens ha durat, i encara no en tenim respostes contundents.

– Comenta’ns un poc més sobre les teràpies

N’hi ha dues escoles: la nord-americana, que parteix de la hipnosi. I una altra desenvolupada a argentina, Brasil i altres zones llatinoamericanes, que aconsegueix resultats pareguts, però sense hipnosi. Es tracta d’induir a una espècie de sentit augmentat de la consciència on es té accés als espais desconeguts.

Font: Rodrigo Paños./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *