Foradia

El Vol del Gat -Lletres per a una exposició d’Antoni Miró a Xixona-

columna per Josep Sou

El proppassat dia 7 de març s’inaugurà una exposició d’Antoni Miró a la sala El Teatret de Xixona, amb l’acompanyament de l’alcaldessa Isabel López i la regidora de Cultura Rosa Maria Arques. Aquestes foren les línies que vàrem llegir en l’acte inaugural.

En aquesta exposició, o en aquest projecte expositiu, hi ha la feliç concurrència, amb enorme transversalitat i síntesi, de dues maneres d’acarar l’art, o de viure la intensitat de l’art. Sí. Antoni Miró, amb els seus pinzells, la seua sensibilitat i la seua delicada manera de concebre el fet artístic, guarda l’instant, el moviment, la gràcia i el risc d’un vol àgil i lliure a cura de la ballarina Sol Picó. Ambdós artistes s’hi convoquen per a la creació d’un projecte que ha d’estar l’interregne entre la dansa i la pintura. Un projecte que ha de resultar, a la fi, un únic i eficaç motiu d’encontre. Un treball creatiu que ha de determinar l’abolició de les arestes en favor de la convergència de les manifestacions creatives que s’hi avenen. I allò que els artistes ens traslladen és açò mateix que estem veient ara i ací: El vol del gat.

Antoni Miró amb una labor atenta, minuciosa, tan curosa, i extraordinàriament pulcra lliura, des de la talaia del seu particular esguard tot allò que s’insinua en la dansa que executa Sol Picó. Saltirons, agombolaments, èxtasis, meditació, torçaments impossibles de pair, i un llarg etcètera, passen des del cos de Sol Picó a la finesa interpretativa d’Antoni Miró. El pintor esguarda, intueix, permeabilitza la plàstica de la dansa, s’endinsa per territoris compositius d’impagable gosadia, estudia el moviment, analitza les formes del cos en agitació permanent, acomoda la mirada a les dinàmiques d’alternança, foragita part del misteri…, i tot per a fer-nos l’obsequi d’una feliç unió, o d’una felina manera d’entendre l’encant del moviment cadenciós de la dansa, del ball sense reserves.

Si el període creatiu a la Grècia Clàssica ens aporta el moviment en l’escultura com una feliç troballa, com una nova manera d’entendre l’art escultòric, Antoni Miró fa del moviment una causa específica, la recerca d’una nova manera de treballar la pintura. Les dues dimensions que en suposa  la realitat pictòrica al si d’un quadre, ara i ací, mercè a l’afany fructuós d’Antoni Miró, cobra una tercera dimensió: el moviment. Sí, perquè el moviment marca la principal característica d’aquesta nova proposta de l’artista. Esguardar El Vol del Gat és atendre la pura cinètica: la ballarina balla, s’hi mou, camina, tomba, estira, abraça, commou…, el pintor, tan delicadament, ens en fa trasllat del moviment, del caminar, dels tombs, dels estiraments, de les abraçades, de les commocions, amb una gràcia hiperbòlica que ens permet el somni amb els ulls oberts, i ens permet d’acariciar, amb la nostra mirada també, la possibilitat d’una convergència creativa tan afortunada com bellíssima.

Però hi ha encara molt més. Sí. També som presents, davant d’aquesta proposta pictòrica, d’una realitat construïda amb veu poètica. El pintor Antoni Miró escriu, amb trets singulars, l’àgil poema del color, del moviment, de la perspectiva i de la forma. L’artista poetitza amb la seua pintura i ens ofrena la finesa de la seua sensitivitat, la aprehensió que en fa de l’elegància que viu i regna al seu voltant, i que en pregona metamorfosi irromp en l’esfera de la il·lusió. Sí, el pintor ens permet imaginar, agafar els brins metafòrics de la dansa i creuar després les portes que ens condueixen directament als jardins de la bellesa. La perfecció com a conquesta, com a requeriment primordial per a acariciar un tast de felicitat. La beutat com un immens vaixell que ens ha de conduir per la vastitud de la memòria apresa des d’antic.

I per a concloure aquestes modestes línies de presentació (encara que Antoni Miró no en necessita de cap presentació), i tot agraint la generositat de l’Ajuntament de Xixona per rebre i abraçar aquesta esplèndida exposició del pintor alcoià, no volem deixar passar l’ocasió de finir amb uns versos de M. Cervantes que parlen, de forma adient, d’allò que significa i possibilita el sentiment de la dansa:

de sobte gire, sent que vole… / la música parla a través de mi / sóc pols, sóc ritme / sóc harmonia i so / sóc imatge i moviment / sóc amor i dolor / sóc missatge de gratitud / sóc reclam i dol…

Font: Josep sou./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *