Foradia

Guanyen la tolerància, els drets socials i laborals, però continua la lluita de classes

· Guanyen, a les hores, els discursos del diàleg, la justícia fiscal, els drets socials i laborals. · Perden els discursos contra els catalans, contra les autonomies, contra els immigrants i contra el feminisme

La gent ha optat per oferir a l’esquerra la responsabilitat de gestionar Espanya durant els 4 pròxims anys. Ho fa, en bona part, alertada de la irrupció d’una ultradreta que ha instal·lat la por en la societat. Guanyen, a les hores, els discursos del diàleg, la justícia fiscal, els drets socials i laborals. Perden els discursos contra els catalans, contra les autonomies, contra els immigrants i contra el feminisme. Espanya resisteix així de l’onada reaccionària que s’està alçant a Europa.

El PSOE ha sigut el partit polític guanyador amb escreix: 123 diputats, 38 més que en 2016. Algunes raons: les polítiques que han aplicat durant el curt temps des del qual estan governant han deixat entreveure potencials resultats: principalment la reactivació de l’economia de les famílies i, com a conseqüència, del carrer. Però també les seues intencions en polítiques educatives, sanitat, pensions, feminisme, drets laborals i valors socials.

El puntal que ha consolidat la direcció d’aquestes polítiques durant els últims mesos ha sigut, en bona part, Unidas Podemos, que ha aconseguit fer una petita remuntada en les dues setmanes de campanya, obtenint finalment 42 escons. Els diputats perduts en referència al 2016, que han sigut 29, troben diverses raons: la descomposició interna que va provocar la crisi d’Errejón i la no confluència amb forces com En Marea i Compromís (que presentant-se en solitari s’ha quedat amb tan sols 1 diputat dels 4 que va aconseguir en 2016). Però també les clavegueres de l’Estat i els poders fàctics: mai una força política ha sigut tan castigada mediàticament, amb atacs sistemàtics, notícies falses i tècniques de persuasió emocionals.

Tot el contrari que Ciutadans, el partit polític més consentit per part dels grans mitjans de comunicació, que són propietat dels grans accionistes i les grans fortunes, de tota la història de la democràcia. Des del 2015, no se li ha atribuït cap tipus de crítica, no s’ha donat veu a cap notícia negativa sobre els seus representants; i, com a complement, se li ha oferit un temps d’exposició molt superior a la proporció de la seua representació institucional.

Però, malgrat el bon resultat de Ciutadans (un total de 57 diputats), el resultat conjunt de la dreta ha sigut catastròfic. La seua caiguda afecta principalment al PP, que ha perdut 71 diputats respecte al 2016 (quedant, amb 66). El principal motiu, més que l’enorme quantitat de casos de corrupció que carrega (que el seu electorat ha perdonat tantes i tantes vegades), ha sigut, a banda del transvasament de vots a Vox, l’abandó de l’espai de dreta conservadora moderada: durant els últims mesos, influït per la ultradreta, ha extremat el seu discurs.

Bona part del bon resultat obtingut per part de l’esquerra i del mal resultat de la dreta radica en la por que ha provocat l’amenaça de la probable forta irrupció d’una força d’ultradreta a les institucions públiques. Aquesta forta irrupció, per altra banda, finalment no s’ha produït a nivells tan elevats (24 diputats dels 38 que els donaven les últimes enquestes): no n’hi ha tants espanyols que vullguen trencar el sistema autonòmic, abaixar els impostos als rics i construir murs contra els immigrants. Almenys, de moment.

Ara estem a l’expectativa de veure com es concreta, i en quines condicions, el govern del PSOE. Les seues bases van ser molt clares el dia de les eleccions, van interrompre el discurs de Sánchez cridant a l’uníson “amb Rivera no”. Però els poders fàctics, com els bancs, estan dient que “amb Rivera sí”. En fi, la lluita de classes de sempre.

Font: Rodrigo Paños./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *