Futbol i permissivitat
Perquè em dóna la gana! columna per Teresa Mollà
Recentment hem assistit a un nou a un homenatge a un futbolista que va morir en accident de tràfic. Circulava a més de dos-cents kilòmetres per hora. Ell va morir i una altra persona que l’acompanyava també. També en hi ha una altra ferida greu. I jo em pregunte si calia fer-li un homenatge a un senyor que ha matat a una altra persona i ferit a una altra per una greu imprudència de circulació. Només era un futbolista que havia tingut èxit.
Un altre cas que afecta també al món del futbol són els casos d’agressions sexuals que han tingut com a protagonistes a diversos futbolistes. El camp de futbol va embogir quan el futbolista denunciat per violència masclista per la seua parella va saltar al camp. I els bojos culpaven a la dona víctima amb grans pancartes amb expressions ofensives cap a ella i l’exculpaven del tot a ell. En definitiva justificaven al maltractador i castigaven, de nou a la seua víctima.
Fa un temps saltava a la llum el cas d’un futboliste super famós que va ser denunciat per una dona que afirmava que havia estat agredida sexualment per ell fa uns anys. Malgrat que la denuncia no ha estat retirada, «l’astre» del futbol afirma que sí que s’ha retirat i la credibilitat social l’acompanya a ell i no a la víctima.
Fa només uns dies també es va publicar que un altre futbolista brasiler havia violat a una dona al seu país i, malgrat tot, les altes instàncies futboleres d’aquell país afirmen que continuarà a la selecció.
Com veiem, al mascliste món del futbol, mana la testosterona i no el seny. Justificar sempre als jugadors facen el que facen i, fins i tot provocar catarsis colectives com el soterrament o els càntics acusatòris al camp de futbol, el que fan és reforçar la situació dels que han actuat malament i ficar a les víctimes en situacions compromeses.
Per contra, la selecció femenina de futbol està fent història a la copa mundial que sestà celebrant ara mateix i apareix ben poc com a model a seguir. És cert que es molt menys coneguda que la masculina però poc a poc va obrint-se camí.
El que està ben clar és que el futbol masculí continua essent l’esport que reina al llarg de tota la vida i ja comença als patis de les escoles, on els balons desbanquen altres possibilitats de joc i frustren altres activitats amb també, la permissivitat d’alguns docents que ho troben «normal».
Afortunadament des de moltes escoles ja s’està avançant en canviar el model de pati per fer-lo més coeducatiu i inclusiu. Afortunadament també, ja s’està parlant de nous models de masculinitat per a descarregar-la d’agressivitat i anar omplint-la de preocupació per la cura i i per una forma d’estimar més saludable per a tothom.
Els camps de futbol, en massa ocasions representen, no sols rivalitat, també una masculinitat hegemònica agressiva, burda i violenta amb la que no es pot tindre permissivitat perquè del contrari pot resultar molt tòxica socialment.
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Eugeni Renom Cucurella: 
Catherine Perelló Scherdel: 
Comenta i participa-hi