La importància de la política en la vida quotidiana
Article opinió Jaume Brotons, veí d’Alcoi.
S’està parlant de la possibilitat de davant una falta d’acord pels “vetos” polítics i a més de la situació originada pel problema català i el proçes – la actitud dels partits independentistes cara a la investidura-, plantejar-se la possibilitat de repetir eleccions. Creiem que això no va ocórrer per les conseqüències que tindria sobretot per a les formacions progressistes davant una major abstenció-.
La situació política del nostre país comença a ser preocupant. Les eleccions de 2015, 2016 i 2019, d’una banda aporten el deixar en el passat el bipartidisme que ha governat des de la transició amb el tàndem Partit Popular ( i abans la UCD) i el PSOE. Però la falta a Espanya d’una tradició democràtica consolidada malgrat haver transcorregut quaranta anys del final de la dictadura, però també tenint en compte que gran part del Segle XX, el nostre país va estar lluny de les democràcies europees i occidentals, precisament per aqueix període de règim dictatorial. Aquesta falta de bagatge democràtic, s’arrossega a l’hora de fer “la gran política”, la de la negociació, que significa també el saber cedir, transigir, acordar.
Perquè tot això en aquest país costa moltíssim. Quan s’intenta fer “Pactes d’Estat”, sobre educació, política territorial, pensions, polítiques d’igualtat i moltes qüestions importants per a tots els ciutadans, no s’arriba a grans acords, i cadascun d’aquests partits conformants del bipartidisme o dels blocs de dreta i esquerra, fan la seua política quan governen sense poder acordar amb l’altra part res o quasi res. Ara en trencar-se el bipartidisme se suposava que se s’estava obligat a negociar, a parlar, i a transigir, però es continua amb actituds bipartidistes.
A l’hora de negociar un acord, ens trobem amb que les xifres derivades dels resultats electorals, una vegada més, no donen una claredat desitjable, i són tossudes com van ser el 20D i el 26J. Ho comentàvem en opinions anteriors, el PSOE guanya però no suma a la seua esquerra, per la caiguda de Units-Podem i de altres opcions progressistes i de canvi. Al mateix temps les dretes s’obliden que per a governar Rajoy, es va abstindre el PSOE, per no repetir eleccions per segona vegada, i d’altra banda l’actitud de realitzar pressions per a obtindre redits polítics, en la qual d’una banda el PSOE exigeix a Podemos el no entrar en el Govern ( i tindre les mans lliures), i accepte que no hi ha suficients vots per a una investidura i fa falta comptar amb Ciutadans –la seua abstenció o la d’altres forces- . i també així negociar amb superioritat amb els morats i més després del 26M i el seu resultat-.
Fa l’efecte que Sánchez està pensant en la suma des seus 123 diputats i els 57 de Ciutadans, per a una majoria còmoda i amb un només partit, però això per a molts votants ( li cridaven els simpatitzants socialistes la nit electoral a Sánchez, “amb Ciutadans NO”) pot suposar que la il·lusió de canvis vertaders en la política, com la derogació de llei mordassa, derogar la reforma laboral de 2013 del PP, el poder realitzar polítiques inclusives i d’igualtat social, majors ajudes a les famílies i a les dones amb polítiques de conciliació , a la gent en risc d’exclusió, lluita contra l’atur juvenil i la temporalitat, noves pujades del salari mínim, la transició energètica, la revaloració de les pensions per la Llei i fins i tot blindar-les en la Constitució, major dotació a la dependència etc., tot això amb un pacte amb Ciutadans, no sería possible i quedaría molt lluny del que s’aspira sinó es fa un esforç per a formar un govern progressista amb Units-Podem, donat suport per forces nacionalistes i independentistas ( al menys abstenció) per sumar una majoria.
També la formació morada té difícil no donar suport a la investidura de Sánchez, ja li va passar factura el 26J després de la fallida investidura d’aquell, però possiblement si el President del Govern en funcions els pressiona per a acceptar les seues condicions i unir-se a qualsevol preu a la seua investidura, no tingueren més remei que anar a l’abstenció, i més si es pretén fer la investidura comptan de alguna manera en els de Ribera.
Les últimes eleccions hagudes a Espanya (2015, 2016, i 2019) trenquen el bipartidisme, però la falta de pràctiques democràtiques d’un país com el nostre, que no fa com a Europa on els pactes entre els partits en parlaments fraccionats, acaben sempre en governs de coalició. Ací no, el PSOE vol governar ell sol, eu vol fer sense rastre d’un hipotètic suport del independentisme català o de Bildu, i mentre en el fons la dreta sobretot el PP, no li importaria una repetició d’eleccions, perquè hi hauria més abstenció davant la falta de mobilització política que es produiria en l’esquerra electoral, i per tant àdhuc guanyant de nou el PSOE, la dreta pujaria en vots i escons, i la suma progressista que ara dóna molt justa, llavors donaria molt menys, amb la qual cosa Sánchez només podria mirar a la dreta com comença a fer-ho ara.
Tot això ens diu, que els ciutadans que advoquen per polítiques vertaderes de canvi, no poden desmobilitzar-se quan arriba l’hora de la política ( el 26M ha sigut un mal exemple), ni “passar dels polítics” , perquè del que ells decideixen tenen a veure la majoria de coses decisives de la nostra vida diària, si ho fan estarán perdent la batalla del seu present i també del futur dels seus.
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Eugeni Renom Cucurella: 
Catherine Perelló Scherdel: 
Comenta i participa-hi