Marcos Ariel Hourman: “Es tracta de convertir allò aparentment obvi en un dret”
Recuperem l'entrevista que el primer metge condemnat per eutanàsia a Espanya va donar a El Grat amb motiu de la Mostra
El teatre, quan narra una vivència viscuda en primera persona, agafa cos. De sobte, a la història li surt nas, ulls i, fins i tot, plora, però també riu. És una experiència en carn viva que no es calla, que parla per ella mateixa, que sent i fa sentir. Aquest cos, ara, se’n diu Marcos Ariel Hourman, argentí, i és el primer metge que va deixar per escrit la mort provocada a una pacient amb la injecció de 50 miligrams de clorur de potassi, després que ella, i també la seua filla, li ho demanaren. La vam poder gaudir en el Teatre Principal, el dijous de la Mostra. En aquesta ocasió, en la que és la funció de la seua vida, vol que se celebre aquell judici popular que no va arribar a celebrar-se, després de declarar-se culpable per evitar ser inhabilitat. I vosaltres, què en penseu?
(entrevista per a El Grat feta abans de la funció, el passat juny)
‘Celebraré la meua mort’ és un títol que, igual no a New Orleans, però, a aquesta societat podria denotar cert antagonisme al lligar tots dos conceptes, què creu?
La veritat és que, quan vam confeccionar el títol, també em va sobtar a mi. Però, a mesura que passa el temps, ens adonem que la mort sempre va acompanyada de dolor i sofriment, de colors negres. I crec que pot entendre’s d’una altra manera, menys estricta: amb un somriure, com un dia més, per poder prendre la decisió i acomiadar-se’n d’una forma menys amarga. Seria meravellós.
Hi ha una frase que resumeix tot el que va ocòrrer fa uns anys i que és molt significativa: “Vaig provocar la mort, precisament, perquè confie en la vida”.
Totalment. Jo crec que, si un comprén millor la vida, també entendrà millor el final. Per a què siga més suau, més natural i menys dolorós. És la manera en la que jo també visc la meua vida.
Creu que la gent ha tingut poca empatia amb vosté?
No cal empatia, sinó comprensió i escoltar encara que no s’hi estiga d’acord. La societat està més madura del que pensem. El que no hi ha empatia no és cap a mi, sinó cap a l’ésser humà en general. Ens hem oblidat de molts valors, no solament en el cas de la mort.
És curiós que l’eutanàsia estiga legalitzada només en sis països arreu del món, amb diferència amb altres temes com l’avortament o la pena de mort.
D’això tracta precisament aquesta obra: de convertir allò aparentment obvi, en un dret més. El dret a morir és igual de vàlid que el dret a viure. No estem obligats a viure. La vida no és una obligació. Per què a algú que diu ‘prou’, no puc més, l’hem d’obligar a viure?
És el que va passar amb la pacient moribunda que arribà a la seua consulta…
Ella m’ho va demanar. Jo, en un primer moment, no la respecte. Vaig intentar salvar-li la vida. Però arriba un punt que com a metge ja no puc fer res, després de moltes hores, i comence a entendre que hi ha un final. I, després de sedar-la, és la filla qui em fa vore la realitat: no podia veure a sa mare d’aquella manera, i que l’únic que quedava era la humanitat.
Va ser allò que marcà eixe ‘click’…
Clar. Perquè, abans de ser metge, sóc Marcos, i abans, sóc persona. Sóc un transcurs d’experiències viscudes. No va haver explicació racional. Allò més humà fou estar ahí, en eixe lloc, amb aquelles circumstàncies.
Tornaria a actuar de la mateixa manera?
És una pregunta complexa. Amb la mateixa llei d’ara, que no hi ha cap llei, hi ha una invalidesa en aquest tema. Està clar que per circumstàncies legals seria un hipòcrita dir que ho faria. No ho faria. Però no vol dir que m’arrepentisca. Mai va ser una tortura per a mi aquella nit, o ética o deontològica. Per tant, ho tornaria a fer…Aquella mateixa nit, amb la mateixa pacient, amb la seua família. Em pregunte quants dolors humans haurem de veure per a què els polítics entenguen que és un ‘ja n’hi ha prou’, no?.
Què els demana, doncs, a aquells que estan al poder?
Han de saber que la societat necessita una resposta a açò. Les enquestes són molt altes, el que denota que la gent està a favor de l’eutanàsia; però no serveix de res si els polítics no escolten. Jo crec que hui, amb tants casos –com el d’Ángel Fernández, o bé el meu-, vol dir que s’ha d’actuar. De fet, al Congrés, el 75% dels parlamentaris s’ha mostrat a favor. Jo crec que, encara que hi ha moltes coses a pulir, la llei està molt a prop. Si no ix ara, dubte molt que progresse.
Supose que el més dur és vore com els colegues de professió, no solament a Espanya, sinó també a Anglaterra, on vosté va ‘fugir’ després dels fets, li donen l’esquena.
Al final, després de pensar-ho durant molt de temps, vaig arribar a esta conclusió: els metges són persones humanes, amb les seues particulars creences i la seua forma d’entendre la vida. El tema és arribar o no a involucrar-se, i en quina mesura. Sens dubte, el que no deu de ser res fàcil és ser acusat d’homicidi. Va ser molt dur. No entenia de què em parlaven. En l’obra mencionem el verb ‘matar’, un poc intencionadament. Jo mai em vaig sentir un assassí.
Per què llavors cedir i arribar a reconèixer uns fets que no comparteix?
Hi ha coses que s’han d’escollir. No ho vaig pensar. L’acord de la Fiscalia em lliurava d’anar a la presó, passant de deu anys a un per no tenir antecedents penals, i evitava, a més a més, que quedara inhabilitat com a metge. Saps? Sempre és millor el carrer que no pas una cel·la. I no anava a permetre no poder exercir més. Això no.
Ells esperen la seua història, que va eixir a la llum gràcies al programa ‘Salvados’, de Jordi Évole, i ara arriba amb la dramaturgia d’Alberto San Juan. Tornem: que busca en el públic?
Que, quan arriben a casa, pensen que, morir, ens anem a morir tots. Que no hem de tindre por a res.
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi