Despullant l’arqueologia amb noms i cognoms
Sis anys es compleixen des què van començar els treballs d’excavació al conegut com Cabeçó de Mariola. Un indret màgic que acarona el terme d’Alfafara i que guarda una gran bellesa i importància estratègica, encara, a dia d’avui.
L’exèrcit format per voluntaris que, mitjançant les restes de pedres i ruïnes, donen forma i color a la nostra meravellosa història, alhora que la despullen, ha estat dirigit pels incansables Ignasi Grau i Josep Maria Segura. El professor de la Universitat d’Alacant i el, fins a dia d’avui, director del Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó, han estat els codirectors d’uns treballs que ara finalitzen la seua primera etapa.
El projecte comença un bon dia d’estiu al nord d’aquest poblat, representatiu a l’època dels ibers, que nasqué un 800 abans de Crist, i durà fins el 70. Està documentat que fins a 600 persones van habitar al Cabeçó de Mariola. I de la part més septentrional, els treballs segueixen fins Llevant.
Reviure l’essència de les, ara, inocents pedres, suposa topar-se amb la muralla de tancament del poblat: una estructura de 70 metres de llargària, més dos i mig d’amplària. Seguides, adosades, les cases, amb els seus corresponents departaments, que repeteixen patrons. Una estructura regular, senzilla, amb pràcticament el dormitori i res més -fins i tot els telers es demostra que estaven fora de casa-, que ara interromp una zona exterior, una obertura a mode de mitja plaça, un lloc de trànsit, de moviment.
Les troballes: els animals del poblat i l’esquellot
Recorrent la història del Cabeçó, ja hem descobert la muralla de protecció del mateix i l’espai exterior. També, com a novetat, i junt a aquesta estructura oval, un conjunt de ceràmiques que evidencien la forta relació comercial del moment. Com a curiositat, grans i importants restes de fauna, molts ossos: molts articulats, derivats d’animals grossos, bòvids. “Bous, cabres”, explica Grau. “Fa pensar que hi hauria un corral, la ramaderia esencial”. I, entre totes les coses, un esquellot. “És una troballa molt rara en el món ibèric, i se n’han descobert dos”. L’anàlisi del poblat, amb aquestos indicis, permet la reconstrucció de les activitats d’ús qüotidià: olives, vinya, importacions, ramaderia… Aquestos eren els eixos clau de la seua economia.
La guerra, que tot destrossa
Una guerra molt potent, amb els romans al capdavant, provocà la desaparició del poblat, que probablement fou abandonat arran de la invasió. Però…què va passar el darrer dia allí dalt? Els ossos i la seua estructura ens indiquen que, en el moment de la destrucció, els atacants romans es menjaren els animals. La foto fixa, per tant, de l’últim moment seria, anecdòticament, un últim berenar.
Una arqueologia amb noms i cognoms
No podem obviar una troballa que també ha eixit a la llum al llarg d’aquestos treballs d’excavació: una àmfora de vi, que procedeix de la zona de l’Adriàtic. Un encàrrec d’un tal Veles, com va marcat a la peça. Segurament, aquesta seria una de les persones més influents del poblat, que feia gala amb aquests obsequis que donava als seus súbdits, de la seua posició, ostentant el poder. L’àmfora arriba per un dels ports més pròxims: Dénia, la Vila, l’Albufereta. Demostra uns gustos sofisticats, una marca de l’estatus social. “Encara que l’arqueologia és anònima, ací tenim l’oportunitat de posar noms propis a la gent que vivia, cosa que no passa ni al Puig, ni tampoc a La Serreta”. Ens trobem, doncs, davant els primers noms de persona, front als primers habitants de les nostres comarques. “Veles tenia el seu magatzem, ho va deixar marcat en dues àmfores: per primera vegada, estudiem pedres que parlen de persones concretes”. Veles, doncs, és un nom senyorial, d’alt estatus. Veles, el nom més antic de l’habitant de les nostres comarques. L’estatus marcava que la major part dels veïns del Cabeçó, el 90%, no isqueren del Mas del Parral. Des d’allí, imaginaven els colors i les formes de la vella Saetabis Augusta, l’actual Xàtiva, l’únic lloc al sud de València on s’acunyaven monedes, amb el beneplàcit dels romans, que volien una comarca, precisament, ‘a la romana’.
Uns voluntaris que faran història
Fins a 20 estudiants han treballat al Cabeçó aquest estiu. L’equip, que s’ha dividit també per cobrir les tasques al Castellar, està format per estudiants de grau i màster d’Arqueologia de la Universitat d’Alacant, la Complutense de Madrid i el CSIC. Tres setmanes intenses per a aquestos herois de l’arqueologia que posen punt i seguit als treballs a la zona. I és que acaba un cicle de sis anys d’excavacions. “Queda molta feina encara d’estudi, interpretació i restauració”, reconeix Segura, qui fa coincidir aquest canvi d’etapa amb la seua jubilació com a director del museu arqueològic. “Per a què excavar més, si al final la informació és la mateixa, i hi ha altres zones interessants: paga la pena no cremar-ho”, explica. Per la seua part, Grau afig: “No parlem d’excavacions ni d’investigacions: primer, cal recaptar informació, després, analitzar-la, i en tercer lloc, la seua valorització, que no s’ha tingut en compte, però és important”.
I, clar, la posada en valor del jaciment requereix “de temps i diners”. El projecte s’inclou dins de Pla Nacional d’I+D del Ministeri, recolzat també amb fons del propi museu alcoià, i de la UA. Els panels il·lustratius instal·lats aquest any són fruit del treball de l’Ajuntament d’Alfafara i de l’Agència Valenciana. “Cal implicar a les institucions: Ajuntament d’Alcoi, mancomunitats, etcètera”. Els codirectors de les excavacions al Cabeçó de Mariola ho tenen clar: obrir nous horitzons. Avançant, ara, cap a una altra i necessària investigació d’aquesta zona: l’origen de la creació del paisatge d’alqueries, massos, l’origen del paisatge rural valencià: tot això que ens envolta, i que encara no té noms ni cognoms, que resta per descobrir.
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Eugeni Renom Cucurella: 
Catherine Perelló Scherdel: 
Comenta i participa-hi