Javier Pérez Vaquer: la veïna de dalt i tots els pisos d’estudiants
Entrevista a l'artista amb motiu del seu projecte plàstic
Octubre és el mes dels estudiants. L’artista original de Bolulla però afincat a Alcoi, Javier Pérez Vaquer, ret homenatge a tots els pisos, trinxeres i zulos estudiantils aprofitant l’època a través d’una instal·lació pictòrica dedicada al dilatat, controvertit i divertit univers universitari, valgui la reiteració sonora.
La mostra podrà visitar-se a la seu de la Fundación Mutua Levante fins el 7 de novembre. Un espais col·lectius on els jóvens de vint anys s’acabaven de criar, endinsant-se en l’art de la cuina i altres tasques de la llar, mentre començaven a aprendre sobre inventiva i veïnes. “Això que hem fet tots de barallar-se en les propietàries, regatejant el preu, mentre deien: té fins i tot nevera!” (riures). L’important era trobar ‘el lloc’ per poder sortejar un any farcit d’exàmens, i segurament, alguna que altra recuperació a finals.
Pérez Vaquer ens parla d’Alacant, concretament del barri Ciudad de Asís que, en la seua extensió, pot representar qualsevol raconet universitari. Una història de portes i finestres que l’artista coneix de prop, ja que és un expert a l’hora de donar una segona vida als objectes, deixant-los respirar a través del nu.
Tècnica mixta sobre fusta vella, ja que la nova no li diu res, assegura, barrejada amb el cartó, paper escrit, retalls d’un sac de creïlles, inclús; tot fos en la seua inseparable parella, com ell diu, que és el collage. A través d’aquestos materials, es mostren tres veïnes, alcoianes, “que donen un punt de tensió diferent a allò que sempre és el mateix“. A una d’elles, de qui no podem revelar la identitat, va dedicada en especial aquesta mostra. “Solament eren elles i nosaltres a l’edifici: deixàvem la porta oberta per escoltar els tacons“. Enamoraments, històries de nit i festa es filen en aquest indret ‘cutre’, com confesa l’artista, que es trobava a la plaça de Bous.
El ‘piset‘
“És un homenatge al trenta aniversari d’aquest pis universitari, però en secret“. L’artista, delineant de formació, vol que siga una història universal, “i no limitar-la” a la seua pròpia. “Va haver-hi un moment que, sempre que pintava un quadre, m’eixia ella, la veïna de dalt“. El recorregut a la sala expositiva, acompanyada d’una dosi d’imaginació, comença de la següent manera, com explica. “Quan tu tens una veïna de dalt; comences per veure-la, però no coincidiu, no et veu ella a tu“. Després, la història segueix quan ella t’agrada. “Aquestes cartes del joc del Solitari representen que t’has enterat de què està sola, que no té parella“. La taula que trau a la nostra protagonista d’escena, representa un bar: “Quan la veus sola fent-se alguna cosa, però no t’atreveixes a seure’t amb ella“. Fotomuntatges de l’entrada del carrer del pis d’estudiants, de les pinces d’estendre originals i, fins i tot, unes claus de la casa, la mar i llibres d’oncologia.
Moltes, moltíssimes més anècdotes que l’espectador haurà de descobrir in situ. Com el moment en què la veïna, per fi, t’obri la porta, amb el ‘leitmotiv’ d’un poal a la rereguarda. I el sofà, on s’acomoden tants bons moments, junt a ella. ‘La veïna de dalt’, fins al 7 de novembre, a la Fundación Mutua Levante.
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi