foradia cdturisme

El retorn de Peresejo

Columna d'Art per Josep Sou, director de la càtedra d'Antoni Miró d'Art Contemporani de la UA

«…l’obra mestra és un fill que no s’hi bateja fins després de la mort del pare»

Adrien Decourcelle

Se n’havia anat Peresejo? Potser sí. Pot ser ja fa massa temps que no en sabíem gaire d’ell, ni tampoc de la seua obra escultòrica. És per això que ara en diem «El retorn de Peresejo»? Si és així, ho celebrem. Com també ens alegra força que a la Casa de la Cultura s’hi pose en valor una bona part del que ha estat la vida creativa de l’autor. Un món se’ns obre al davant que ens possibilita la coneixença de l’escultor, del seu treball, i de la seua gosadia en els plantejaments estètics. Podem viure, en la contemplació, la tossuda recerca d’un llenguatge propi, aliè a les modes inveterades, allunyat, ja, de tanta atàvica pervivència del cànon clàssic divuitè. Un escultor, Peresejo, on la fidelitat a la innovació sempre ha estat veïna d’una voluntat on, la cultura hel·lenística, i la seua empremta, alleugerien les propostes artístiques, fent-les més oportunes, rotundes i allunyades dels estereotips del costum benestant. Un món obert, ara, i sense massa filtres, que defuig l’encarcarament de les formes manieristes o, al remat, permanentment simbòliques.

El guix, el marbre, la fusta o el bronze, i també la pedra, conformen els materials que el escultor haurà de desbastar per a treure’n l’essència de la seua comunicació estètica. El diàleg és polimorf, com ho és, també, l’entusiasme a l’hora de triar les expressions que donaran vida a la intuïció, o el que és el mateix, a la necessitat expansiva directa. La pluralitat d’objectius s’hi manifesta eloqüent, perquè la parla de les eines, quan s’endinsen pel cos de la matèria, mai no altera la vocació representativa d’allò que s’hi presumeix cabdal informatiu d’una cultura arrelada i força volenterosa. Peresejo acull una enorme sensualitat des del coneixement i la vessa sense reserves al damunt de les seues figures, de les seues criatures rotundes envoltades pel somni de la vida eternal. O de la pervivència al través de la quietud infinita en la conquesta de la forma definitiva.

No obstant això, després de la convenció que suposa tot apropament a la realitat creativa, ens plau enormement la comprovació de què en Peresejo la senzillesa i l’equilibri en són matèria primera. La senzillesa que ajusta el missatge compositiu a un món modern, i que lluita per a aconseguir nous llenguatges en la correspondència estètica. I l’equilibri, clar està, també, que en suposa modelar l’objecte amb les garanties d’aproximació a la memòria dels clàssics, i del seu compromís amb una realitat sense gaires artificis.

Molts han estat els exemples d’aquesta conquesta que n’ha fet Peresejo. Moltes han estat les baralles amb l’essència custodiada pels elements. Hores i hores de combat per exhumar la realitat vivent, però amagada, a dins del cau d’una pedra, o d’un tros de fusta, o del guix mel·liflu, etc. I direm els noms d’Eurítmia, El Perdó, l’Esclau, Somni, La mort de l’heroi, i un llarg etcètera, com a exemple d’allò que en diem guardar la memòria. I en fer-ho, retrobem Peresejo. I el veiem apujar les escales del centre Cultural, amb un posat de retorn, amb la necessitat de contactar, novament, i per a sempre, amb els seus veïns, que, ara sí, li hauran de retre l’estima, o la consideració, per tanta vida consagrada al benefici de la cultura, o del regal que significa l’art.

Al catàleg que il·lustra l’exposició «El retorn de Peresejo», Jaume Penalba ens comenta: «…mediterranisme essencial català de caire hel·lènic», com una mena de resum a l’hora d’ubicar l’obra de l’escultor, o de racionalitzar la seua pertinença a un corrent creatiu, més o menys, concret. I li agraïm l’esforç significatiu que en fa per a garantir-nos l’aproximació idònia. I nosaltres afegim que, a banda de les adscripcions lògiques i oportunes, al si de l’escultura de Peresejo rau el misteri que neix de la voluntat creativa, i de la imperiosa necessitat de ser hi present. El llenguatge que en tria l’escultor afegeix l’engruna de la seua màgica sensibilitat.

I per a què avui, tota aquesta màgia vinga a visitar-nos, ha estat necessària la feliç concurrència dels comissaris de l’exposició, senyors Antequera i Penalba; el suport de l’Ajuntament d’Alcoi i la labor incansable d’Antoni Miró, al front de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA. A tots ells, la gratitud per l’esforç i per la renovada possibilitat que ens ofereixen de gaudir de l’art a la nostra ciutat.

Font: j. sou./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *