Foradia ajualcoitel

Oblidades per la Història. Isabel Jover al CCOM d’Alcoi

Columna d'Art per Josep Sou, director de la càtedra d'Antoni Miró d'Art Contemporani de la UA

«Si haguéssem de destruir tots els somnis i visions dels homes, /  la terra perdria la seua forma i el seu color, / i ens adormiríem en la més trista estolidesa»

Anatole France

És una sort que avui ens convoque la veu d’Isabel Jover al CCOM d’Alcoi, o el que és el mateix, que per ventura ens congregue l’obra d’aquesta artista, la sensibilitat de la qual resta un paradigma per a tots aquells que seguim, de ben a prop, la cultura plàstica arreu les geografies nostrades. I quan la pintura viatja, ho fa també la cultura, i ben agafades de la mà que van. La plàstica resplendeix amb força al ritme de la poètica que l’acull, i raja amb gran vigoria i fortuna des de la línia imaginària d’un bell horitzó, sempre amatent.

No podem, ara, per suposat, bandejar el coneixement que en tenim d’aquesta artista. Sabem de la seua experiència creativa, sempre pròxima a allò atmosfèric, subtil, refinat i, fins i tot, inaprehensible. Isabel Jover viu inscrita en cercles concèntrics que són metàfores de pervivència en l’univers de la fantasia. L’artista resta abellida per la gràcia de pintar i suggerir alhora. Moltes vegades els seus quadres s’il·luminen per a alliberar la intensitat del seu clam poètic. Pintura i vers s’agermanen amb un rerefons quasi místic, quan ens fa trasllat de la sintaxi que uneix ambdós coordinades expressives. Hem vist, tants cops, la lluna emergir per sobre d’un marc suspès en l’espai multicolor, o hem tastat l’autumnal color del sol quan s’ajup en les fronteres del somni; hem acariciat les pàgines de llibres que volen, lliures, recercant els ulls de la fragilitat en clar determini esperançat. Isabel Jover és tot açò i molt més. La seua arquitectura compositiva amera les aigües formidables d’una mediterrània que s’obre joiosa cap al llevant, i que la cultura basteix i conforma. La pintura, o la plàstica enardida amb la textura de l’afany per capir la bellesa, i el coneixement que en comporta, s’hi regracia amb el quefer, o amb la labor amorosida d’Isabel Jover. I nosaltres ho celebrem, ben de debò. Clar està.

I quin és el mèrit que fonamenta tanta dedicació i subtilesa creativa? Doncs ara, com bé incorpora José Cadalso, i nosaltres abracem, tot disposant-nos a la confirmació: «…anomenem mèrit al conjunt d’un bon talent i d’un bon cor…» Clar que sí! Isabel Jover frueix d’un gran talent per a substanciar les fibres cordials de l’elegància, quan executa la seua pintura, o el seu treball compositiu. Alena, sempre al darrere, la joia poètica que certifica el besllum de la troballa. I és una gran sort, açò que en diem. I a més, la condició humanal, o el bon cor, que amera tots els teixits que vesteixen l’artista, conforma l’aplec versemblant de la gràcia. I ens és molt i molt plaent poder-ho proclamar al vent del cel alcoià, en aquesta nit màgica de presentació i benvinguda. Trobem la fragància, i potser la ingravidesa també, en aquests versos de Berna Blanch: «La veu de la flama/és vella, basteix ponts/cap a l’ànima/i obri els buits/que sempre hem habitat./El foc sap trobar/els primitius camins de l’aire.»

Com el frec del celistre en suspensió, suau però endinsat i nutritiu, Isabel Jover ens apropa la remor intensa d’unes dones que han estat «Oblidades per la història». I l’artista en surt al rescat per a dir, per elles, i mitjançant el treball pulcre de la creativitat, allò que mai no podran dir-nos, ja. Alça la veu poderosa la pintora per a transmetre l’admiració i el reconeixement que aquestes dones li suposen. I s’ho pren, l’artista, com un deure inexcusable a resoldre. Com un treball que paga la pena d’executar-se, i de ben dir. La mà creativa possibilita l’encanteri i auspicia territoris de franca justificació. No hi ha, però, silenci que no puga asclar-se en dues meitats. I des de la fortalesa de la pintura s’hi abasta el clamor de les paraules mai no dites, però vanament tractades d’entaforar. Ara llueix, una altra vegada, la màgia de l’evidència i de la transmissió de l’afany. Ara sí, una altra vegada! I li volem agrair, la pintora Isabel jover, el rescat que en fa d’aquestes personalitats que avui ens visiten. Des del respecte sincer, l’abraçada coral a totes elles, així com també la calorosa benvinguda en aquestes parets que les alberguen. 

Assajarem, ara, darrerament, si ens ho permeten, de fer un petit saltiró al voltant del misteri: intuïm, ben al fons d’una capsa, la penyora que arriba a satisfer les necessitats de companyonia, d’afectes i d’un fràgil tast d’amor. Es tracta, si més no, d’una capseta que duu per nom Boek 861, un misteri tota ella, i resta mig sola, o mig perduda entre moltes altres capsetes que hi ha a la vella estança d’una antiga oficina de correus. I la capseta viatja al llom d’una catifa encantada, però voladora, i arriba fins a Babilònia, terra de grans prodigis i de construccions primoroses, on la cultura tot ho empara i abelleix. L’artilugi Boek 861 s’hi obre i es mostra fragant i hi incorpora, a l’instant, dues persones, dos genis que venen a regalar esperança, tendresa i amistat. Els dos genis responen als noms d’Isabel Jover i Cèsar Reglero, ens en fan l’abraçada i ens obsequien amb la seua avinença, i per mor de la fortuna, o del somrís dels fats, s’arriben en Alcoi per a participar-nos la joia d’ésser vivents i ben inscrits a la nòmina d’amatents collidors dels pètals de la passió creativa. I com ho fa l’esplèndid poeta i amic Silvestre Vilaplana, i del qual prendrem uns bells versos, també volem dir, aquí i ara, que sempre se’ls haurem de tindre presents, benamats, i força enyorats. Diu Silvestre Vilaplana: …tendrament, acumular vesprades en els ulls/per quan l’ombra visite les velles estances./No pensar, relliscar sobre el temps.» 

Només ens resta, ara, ben agrair al CCOM l’acollida que ens fa en aquesta i tantes altres mostres artístiques; a Antoni Miró li agraïm la gestió que de l’art procura, i amb tanta dedicació, esforç, fonament i complaença; i a l’Ajuntament d’Alcoi la gratitud per fer possible que l’art, i per tant la cultura, ens regale, els ciutadans, la possibilitat de creixement amb experiències d’humanitat.

– Blanch, Berna, «La claror dels llamps» Ed. Brosquil (Poesia), València 2001, p. 12.

– Vilaplana, Silvestre, «Partitures perdudes», Poesia 3 i 4, València 2007, p. 66

Font: j. sou ./


ajuntalcoi

ajualcoiturisme

artacasamuntany

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *