Foradia elgrat

La precarietat en la seua crua realitat

Article per Jaume Brotóns, Membre del colec-tiu No+Precarietat Alcoiá-Comtat

La precarietat se la defineix com la “Manca o falta dels mitjans o recursos necessaris per a alguna cosa”. Sabem que la Precarietat actual és la conseqüència de l’última crisi econòmica, que va més enllà d’una simple crisi periòdica del sistema econòmic, perquè ha sigut en tota regla una crisi de sistema, d’un sistema ultraliberal, que el que ha buscat és fer més rics als quals ja tenien molt i empobrir a grans capes de la societat que abans no ho eren. En el cas d’Espanya deu milions de persones en risc de pobresa, i més de dos milions en situació de pobresa aguda. 

Fins i tot el “Canvi Climàtic”, que mostra evidències d’haver arribat ja, produint situacions meteorològiques mai vistes abans, amb DANAS i recentment la Borrasca “Gloria”, que ha deixat dotze morts al nostre país, afecta molt més a les persones vulnerables, perquè la falta d’estructures socials i materials adequades, la falta d’inversió en habitatges socials convenientment rehabilitats o construïdes, de lluita contra el canvi climàtic etc, fa que patisquen molt més aquests col·lectius precaris.

Nosaltres, No+Precarietat, quan parlem de gent que ho passa molt malament, encara que aparentment pel carrer no es perceba, ja siga per la precarietat laboral – temporalitat, etc-, o quan en aquesta societat més digitalitzada i robotitzada, de constants “springs per ser millor que l’altre”, va quedant molta gent despenjada, sempre estem fent una crida a la solidaritat, i a aplicar polítiques socials per part de la classe política. La composició del nou Govern, amb responsables directes, en polítiques socials, en Igualtat (les dones pateixen la precarietat en major mesura que els homes), en canvi Climàtic, etc.,poden ajudar a això, sempre amb partides pressupostàries adequades. Per exemple millorant el finançament de la llei de Dependència, establint una Renda Mínima nacional, invertint en habitatge social, millorant les prestacions de fill a càrrec per a evitar la pobresa infantil, actuant en polítiques de transició ecològica, etc. 

Durant l’huracà GLORIA, -pluja, fred, neu-. els més marginats han hagut de ser atesos pels serveis socials, en tindre constància que alguns estaven a la intempèrie – o dormint en naus, o en cotxes en el seu cas, etc.-, però aqueix auxili ha durat el que ha durat el temporal, encara que el fret d’aquest hivern roman i per tant el seu sofriment continua, en tornar al carrer. De les primeres víctimes del citat huracà, ens sonarà una dona que va morir en un parc a Gandia, prop de l’estació de tren. Es va justificar per part dels serveis socials municipals, que se li havia advertit que havia d’anar a pernoctar en la Llar Social que disposa la localitat, al que aparentment la dona es negava. La veritat és que, en moltes ocasions i per raons que també hem exposat, -hi ha persones que són vagabundes des de fa anys, derivat de situacions personals, com la desestructuració familiar, o la pèrdua de treball i del seu estatus social, que juntament amb addiccions, els han portat fins a tindre problemes mentals a algunes d’elles, i la seua inserció social és molt difícil en molts casos, encara que no impossible. 

Gandia és un municipi d’uns 73000 habitans, un poc més que Alcoi (60.000 aproximadament) però no gaire més. A aquesta dona se li va brindar –la sense sostre que va morir al parc- la possibilitat d’anar a una “Llar Social” amb què compta la ciutat, que a més no és un lloc de transeünts, sinó un lloc que té caràcter de permanència, mentre les persones necessitades ho requerisquen en la seua situació de vulnerabilitat, en ser al carrer o mancar d’habitatge per a poder pernoctar, possibilitat que Alcoi manca,-el d’un lloc permanent per a evitar el “sinhogarisme”– Al costat d’aquesta falta d’aqueix espai per a socórrer als “SenseSostre”, s’uneix la manca d’habitatges socials, amb la llarga llista d’espera que existeix a nivell de la Comunitat Valenciana en la demanda d’aquestes, i en el cas d’Alcoi d’habitatges municipals, fa que la penúria de moltes persones amb la manca d’allò més essencial que afecta la seua precarietat i risc greu d’exclusió, que és el tindre un habitatge, accentua la seua situació precària. 

Però no sols ocorre el greu risc de pobresa que tenen àmplies capes de la població per tot el que s’ha exposat a conseqüència de la crisi del sistema originat en 2007 –social, laboral etc-, sinó també la falta de polítiques adequades i possibles, com les de rehabilitació d’habitatge general i social en particular, en moltes ciutats. Alcoi és un clar exemple de precarietat urbanística i de falta de política d’habitatge. La situació del seu barri antic, el seu abandó durant molts anys, és la major evidència de precarietat habitacional.

En definitiva la Precarietat, assota contínuament la vida de moltíssims ciutadans, és ja una manera de viure de cada vegada més persones i només polítiques socials adecuades, també mesures econòmiques -millor repartiment de la pressió fiscal-, de transició ecològica, i sobretot la més necessària per a evitar pobresa i exclusió, la política en habitatge social, són actuacions directes que poden alleujar la precarietat.

Font: Jaume Brotóns, Membre del colec-tiu No+Precarietat Alcoiá-Comtat./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *