Jordi Botella i Mateo Gamón: Un passeig per l’Ovidi Montllor, un tipus ‘amb olfacte’
Parlem amb el fotògraf Mateo Gamón i l’escriptor Jordi Botella, un recorregut per la vessant artística, creativa, d’un dels alcoians que van fer història.
El cicle expositiu organitzat per l’Ajuntament d’Alcoi i la Càtedra d’Antoni Miró es volca amb els 25 anys de les ‘vacances’ de l’Ovidi. La primera proposta arriba el 4 de febrer al Casal Ovidi Montllor, a partir de les 20 hores. Un recorregut per la vessant artística, creativa, d’un dels alcoians que van fer història. Els co-creadors són el fotògraf Mateo Gamón i l’escriptor Jordi Botella.
“No és una exposició de fotografia; jo no el coneixia tant i no volia fer quelcom banal, amb les imatges que coneix tothom”. Llicenciat en Urbanisme, Mateo Gamón arriba a Planes per un “canvi de vida”. Va treballar un any a l’Ajuntament de París. Son pare, nascut a Sagunt, es va exiliar en el 39 a França. Va tornar als setanta. “Però no es va adaptar ni a la gent, ni al Franquisme ni a la Guàrdia Civil (riures)”. Gamón arriba a València. Ajudarà al periodista Alfons Llorens a ser alcalde de Planes, a la campanya electoral. També va treballar com a fotògraf amb Lerma. “Era un home molt amable, cordial, però sense brillantor; així el recorde. Era un polític ‘tristón’”. A la seua legislatura, va fotografiar tot el patrimoni de la Generalitat, va estar un any i mig, fins la derrota.
L’aproximació de Gamón, un cop introduït, a l’Ovidi, arriba mitjançant el pintor Toni Miró. “Ens vam creuar al Café Lisboa de València. El vaig vore actuar en una església del barri xinés, on va llegir el ‘Testament de Fuster’”.
L’exposició volia ser un recull de fotos de l’Ovidi, explica. “No em vaig sentir capaç, no el conec; he fet un ‘teatre’ al voltant de l’Ovidi”. Són seccions; la primera és ‘la Tereseta’, amb material de Paco Grau, que ha fotografiat l’obra escrita per Jordi Botella, ‘Homenatge a T’. La segona són entrevistes realitzades a l’Ovidi, a Catalunya Ràdio, on apareix un transistor antic. L’altra anirà dedicada a la cançò, a través d’un tocadiscs, recuperant, entre d’altres, el concert a l’Olímpia, etc.
També apareixerà un televisor, sobre una taula, fruït d’una selecció de totes les pel·lícules on apareix l’Ovidi, feta per Kiko Carbonell. Junt a açò, material facilitat per Javier, germà de l’Ovidi. I un espai dedicat a la seua escriptura, a través d’una màquina d’escriure, amb textos de Jordi Botella. “I la gent podrà escriure els seus sentiments sobre la seua figura”. Molt poques fotos, de Pep Fuster i Xavi Terol. “És un passeig guiat per l’actriu Rosa Fraj, de la mà del meu fill, que és alumne seu, per les diferents seccions. No parlarà cap polític”, sentencia Gamón.
L’altra part pensant és Jordi Botella, alma mater de la instal·lació. “El perfil de l’Ovidi que va faltar ha estat molt focalitzat cap a un tipus d’artista contestatari, que està bé, però trobe a faltar la part creativa, d’artista polivalent, moderníssim, que trenca fòrmules artístiques, de cara a les noves generacions”. L’escriptor destaca “el gran olfacte” per llançar a la fama a artistes com ara Estellés. “Descobreix la futura orquestra Mirasol; els músics que anaven amb ell”.
Per a Botella, una cosa està clara: “L’Ovidi no es queda com a cantautor; arrisca moltíssim. Se li han fet 400.000 homenatges, molts d’ells avorridíssims; si tornara de l’altre món, pensaria que és quelcom molt reaccionari, diria ‘què passa ací?’”. Lamenta, per tant, el paper de “víctima del sistema” que ha perseguit a l’Ovidi, fins i tot, després de la seua mort, fa un quart de segle.
Menys ‘autopromoció’ i més Ovidi
“L’Ovidi sempre innova: Serrat era la guitarreta i el baix, i prou”. Així ho defineix clarament Gamón, que el compara, fins i tot, amb Serge Reggiani -i recorda que ‘El meu poble Alcoi’ naix d’una certa ironia inspirada en la cançò ‘Le plat pays’, del belga Jacques Brel-.
“Ell no té cap tipus de preparació musical, ni literària, però sí una capacitat per a detectar per on van els tirs; no té cap por, s’anticipa”, insisteix Botella sobre aquest jove que va marxar a buscar fortuna a casa de son tio, Rafael Mengual, a Barcelona. En aquest sentit, lamenta que hi haja tanta “autopromoció”: “L’homenatge és a ell, a l’Ovidi, no es té en compte”. Aquest és el pretext d’una exposició centrada en la “creació”, destaquen. “Un home que, de les seues limitacions, sap fer virtut”. Junt a l’exposició al Casal Ovidi del febrer, la resta de propostes del cicle giraran en torn a la seua figura, amb motiu del 25é aniversari, una d’elles, una col·lectiva, a la Llotja de Sant Jordi.
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Eugeni Renom Cucurella: 
Catherine Perelló Scherdel: 
Comenta i participa-hi