lasarga subscriute elgrat

“Pa una que ens ne toca, fins la soca”

Pixant fora de lloc, columna per Àlex Agulló

Vaig a parlar del càncer així que si no estàs en condicions per llegir-ho i somriure, millor que ho deixes córrer… però no massa temps. No, pel que pugues llegir ací; si, per somriure que és una activitat molt saludable.

Amb el diagnòstic encara calentet, quasi recremant, per una banda i per l’altra t’amollen el mateix consell, o la mateixa sentència:

Has d’estar animada!

Ni de broma vages a enfonsar-te/deprimir-te que això és fatal 

Recollons! digueu-li el mateix a una persona quan li fa mal el queixal, o quan la pedreta, diminuta, ix del ronyó a caminar per qualsevol “tuberia”…  Si ja sé que el càncer mata molta gent però, per això mateix, moltes gràcies i deixeu-m’he estar aquietada, plorant o rient, especulant o divagant, però amb tranquil·litat. Ja soc més que conscient de que no arribaré als 150 anys, però veient el percal tampoc és que em faça massa il·lusió. També sé que he parlat amb un grapat de persones que, han passat pel mateix diagnòstic i totes, totes, estaven vives.

A més a més, quan el diagnostiquen un càncer com el club de futbol l’Alcoià, de tercera, encara tens menys dret a no sentir-te bé, a no sentir-te pagat i devanit,  amb perdó de taula, tens l’obligació moral de sentir-te de p… mare. Et moriràs d’altra cosa, d’açò no, diu la metja i et repetixen, i tu mateixa vas repetint, per aquietar el possible patiment de qui et diu que has d’estar animada. Per una banda molt millor així, un càncer de poca categoria, però al mateix temps penses, o com si ho pensares, si paga la pena; si no hagués estat millor un càncer, si més no, amb una miqueta més “d’enjundia” com diuen per Andalusia.  Que “pa una que ens ne toca, fins la soca”, com diu el refrany; que els moments, setmanes, mesos, anys de protagonisme, no queden descafeïnats per un tumoret de mala mort, per un càncer de m…, de pixa-corrent.

Per confirmar-ho et van amollant exemples de persones que han patit el mateix, i torne a repetir, totes, absolutament totes, estan vives i vivint. Açò et porta a passar de pantalla i entre sufocació i sufocació, encara banyat de suor, ignorant si és la temperatura  derivada del canvi climàtic o és l’efecte secundari de la medicació, tornes a començar a suar quan et ve al cap que, efectivament,  i com diuen les/els professionals, la prevalència als cinc anys és d’un 7 o 8%. En resum i per entendre’ns la gent del carrer, que aquest càncer mata poc.  Refotris! Seran poques persones les que no s’ho trauen de damunt, però si tot el món està viu… quanta gent quedem per fer bona l’estadística? 

Disculpa, de debò, si a tu no, però a mi personalment, cada vegada que torne a rellegir tot l’escrit anterior, se m’escapa algun somriure. I mentre estiguem vives, cada somriure és una alenada d’aire fresc.

Font: Àlex Agulló./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *