Foradia elgrat

Cançoneta

Pixant fora de lloc, columna per Àlex Agulló

Fa anys que roda la mateixa cançoneta… “tant se val esquerres com dretes, votar a uns o votar a altres, al remat tots són iguals”. I malauradament, si pretenem justificar la frase, podem trobar argumentacions per tot arreu.

Però res més allunyat de la realitat. D’entrada i sense anar més enllà d’una aproximació conceptual, ja podem constatar diferències: Ni de bon tros és igual una persona destra a una poc destra. En castellà encara trobem una connotació pitjor entre ser una “persona diestra” i ser una “persona siniestra”. En anglés dreta, correcte, dret… són la mateixa paraula (right). I el rastre continuaria sempre en el mateix sentit. Fins i tot a la bíblia s’afirma que Déu reservarà la dreta per a unes persones… les roïnes a l’esquerra. Tan sols una expressió: “tenir mà esquerra” aportaria una connotació positiva a la paraula esquerra. A la mateixa Cuba “trabajar por la izquierda” es diu al treball en negre.

En mal moment els jacobins, els constituents més radicals durant la Revolució Francesa (1789-1799), que propugnaven la transformació de la monarquia constitucional en una república, ocuparen el cantó esquerre de l’hemicicle legislatiu durant l’Assemblea Constituent i des d’aleshores, es conformaren els dos conceptes en el món de la política.

I a hores d’ara, des d’una òptica política podem trobar diferents aproximacions/ accepcions/creences relacionades amb la dreta i l’esquerra.
Un concepte dels més escampats és aquell que afirma que tant se val votes a qui votes, al remat “tots són iguals”. Mai no he escoltat “totes i tots són iguals” i si furguem una miqueta més, igual descobrim que les persones que fan servir el reso en qüestió, no canvien mai el seu sentit del vot i sempre voten a les dretes.

En el mateix sac del “tots són iguals… però vote a la dreta”, he trobat algunes persones d’aquelles que afirmen que allò de dreta i esquerra, políticament ja no existeix. Veritablement, no és tan simple com seure a la dreta o a l‘esquerra en cap de lloc. Ni tan sols pertànyer a un partit republicà (el president Trump seria una mostra). Acotar, al segle XXI, què és ser d’esquerres, resulta complicat, més encara si observem l’evolució ideològica del concepte inicial; al bàndol de l’esquerra s’han anat encunyant adjectius mentre es devaluava/s’adaptava a noves situacions. Des del concepte marxista d’una societat sense classes, a les propostes de la socialdemocràcia actual va un món. I sembla que no siga políticament correcte, o que electoralment ven poc, presentar-se ni tan sols com socialista.

¿Que ens ha passat per assumir i premiar/votar a programes/candidatures que estigmatitzen a qui aposte per propostes com aconseguir viure en un món més respectuós amb les persones i el medi? O que aposten per la implantació d’una veritable igualtat d’oportunitats, per una societat on cap persona passe fam, on tota la gent tinga accés a un habitatge digne, a una sanitat, o a una educació de qualitat? O propostes tan “deplorables” com defensar una societat on no s’explote a cap persona?

¿Que són propostes socialistes o fins i tot comunistes? Evidentment. I si bé ho mires, en lloc d’una acusació, ¿no haurien de computar com a mèrit les propostes solidàries amb les persones i el medi? A més a més, si informes d’organitzacions tan “radicals” com Càritas parlen de la cronificació de la pobresa, de la consolidació i creixement de les desigualtats, o l’ONU quan parla de la catastròfica dimensió del canvi climàtic… però les noves/repetides fornades de polítics de dretes, amb uns discursos, unes actituds i unes acusacions que fan por, estan acampant a les institucions i hem deixat en les seues mans moltes possibilitats per influir en el discurs polític, o directament per legislar.

I les seues propostes, d’una Espanya “com sempre” (masclista, castellana, monàrquica, caciquil, madrilenya i depredadora… fan plorar les pedres!)
Al “País Valencià del nord”, amb les seues contradiccions i incoherències, més de dos milions de persones han trencat palletes i porten una dinàmica pròpia, que encara encén més els malcarats de la dreta. Al País Valencià, amb un govern atípic d’esquerres, esperem/necessitem que si més no, en el dia a dia, donen la talla. No ho tenen fàcil.

I una darrera reflexió per acabar: No n’hi ha persones/governs de dretes i governs/persones d’esquerres, el que hi ha són actuacions de dretes o actuacions d’esquerres. A per feina!

Font: Àlex Agulló./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *