Foradia

Amb caixes destemplades

Pixant fora de lloc, columna per Àlex Agulló

Després de tornar-ho a escoltar no tenia cap dubte: Una denúncia per apologia del terrorisme. I això com es menja? Interrogava seriosament. Òbviament hauràs d’acudir a un tribunal competent en la matèria. Com jo continuava amb una evident incompetència supina, li trenque el dir. Això serà un procés molt llarg, molt costós, molt… Segons, em diu la persona experta. De debò que segons? Pagat i devanit continue pensant en veu alta: Tampoc se n’eixiria de mare si en lloc de segons el tema es resolguera en hores, dies, o fins i tot, en tres o quatre setmanes. No digues badomies! Em tallava començant a posar cara de pomes agres. I continua alliçonant-me: Atesa bé les orelles que no dispose de tot el dia per anar amb romanços estèrils! Sentenciat un tema en tres o quatre setmanes? De tres o quatre anys a l’alça i que tot rode com cal. Acaba la frase amb sorna i m’ompli de dubtes. Què ocorre que la justícia pot ser injusta? La justícia per a tu i per a mi, continua l’explicació, no és res més que la conseqüència final (la sentència) d’un seguit d’actuacions d’un grup de professionals que cobren el seu jornal cada mes, que tenen la seua manera personal de veure el món, que… a partir d’ací desconnecte de tant docta explicació i mentre continua el reso em ve al cap una experiència concreta: Als tres o quatre anys d’haver posat una denúncia, li arriba la comunicació a la persona denunciant: que s’ha perdut l’expedient o que ha ocorregut no sé que. Això sí, per continuar endavant amb la denúncia, cal que comence tot el procés de nou. Total, entre alguna altra nimietat, un cotxe desaparegut que al cap d’alguna setmana apareixerà camuflat en mig de la serra amb la tapisseria  feta malbé a ganivetades… Tot com a part d’una denúncia per problemes de violència de gènere. La denunciant, anys després, a centenars de quilòmetres del “lugar de autos”, ho deixava córrer maleint amb impotència i ràbia.

-Però tu m’estàs escoltant o què? El to de veu, amb caixes destemplades, actua de comandament automàtic i els ulls connecten amb les paraules externes que, novament m’arriben al cervell.

-Clar. Clar que sí, conteste amb un posat formal i seriós. Continue. I de debò com ho tindria jo per tirar endavant eixa denúncia per apologia del terrorisme?

Sense dubtar ni miqueta ni gens em respon preguntant-me per la meua disponibilitat econòmica. M’explica allò de l’advocat d’ofici. Em ve al cap la denúncia esmentada abans, sempre amb advocades o advocats d’ofici. I com si m’hague´s llegit el pensament, continua explicant, has de tenir clar que una vegada encetat el procés si renuncies a l’atenció d’ofici, et costarà pagar a dues bandes. A qui t’haja estat portant d’ofici la denuncia fins eixe moment i a partir d’ara a qui contrates tu. Pegue una cabotada per confirmar-li que m’ha arribat la informació i aprofita per prosseguir l’assessorament.

– No cregues que el tema acaba ací. El recorregut, en temps i dinés, pot allargassar-se i allargassar-se. 

Es pensarà que soc qualsevol radical de dretes i m’està pintant un camí enrevessat  per dissuadir-me? Ho pense mentre  continua emplenant-me el cabàs d’informació: Després està el tema de les costes del judici. Si de cas la sentència és negativa, pot implicar que et toque fer front a les despeses que haja suposat el judici.

-Recollinsos! M’ha eixit de l’ànima i no l’he aconseguit reprimir. I allò que diuen de continuar la denúncia en instàncies superiors?…  Es reprimeix el recollons però pega un bufit que de poc més em tomba de tos. Res, simplement qüestió de temps, i d’anar sufragant les despeses derivades de cada nou recurs, et permetria arribar a la darrera instància, al  tribunal suprem que dictaria una sentència a la qual ja no es por posar cap altre recurs dins l’estat espanyol.

El què?  Exclame amb totes les alarmes internes disparades. Si és al tribunal suprem a qui vull… a qui volia denunciar per afirmar que un militar colpista era cap de l’estat espanyol el dia 1 d’octubre de 1936!

Ho tinc clar i català, deixe de rosegar-me la boina, i el cabet als problemes que de debò ens afecten: L’Alcoià(no) a tercera, o el Barça fent un ridícul espantós a final de temporada, per exemple.

Font: Àlex Agulló./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *