lasarga mediamborganica

Nus i Nues

Columna per Josep Sou, direcció tècnica càtedra d'Art Contemporani Antoni Miró

«…tot passa; solament l’art puixant és etern»

Théophile Gautier

La nuesa del cos; l’art revisitat on la bellesa abraça, sense estratègies deformadores de la pròpia voluntat, la màgia del franc oferiment. On la pell tiba de la corda del misteri rau l’exercici del desig, a vegades arrodonit en plaer sense reserves ni dèries ancestrals. I s’hi mostra la força de la cultura damunt l’escuma d’un intens mar de tradicions i de llegendes: nimfes, fades, i sirenes, que desfan els nusos d’una corda invisible per a viatjar des de l’altra ribera del coneixement. Grècia, tan cantada, s’hi retorç en cent i mil complicitats per abellir el rostre inefable de la vida: el cos és vida quan tots els fluids ameren, sense nostàlgia, l’apocalipsi del plaer. Roma, tan culta i intensa, des del poder del ferro en l’espasa del domini, vessa el càntir de l’amor collit, encara recentment, al tàlem encès de les carícies en oberta reciprocitat. I els vaixells, en llur travessia, ens amiden la vocació per satisfer el camí d’anada, creuant els murs de la necessitat. I l’escuma, quan s’apuja des de l’oceà i ens esquitxa el rostre, forneix d’aroma i de sal l’esperança gratificant de l’aventura.

El pintor Antoni Miró, a l’endins dels seus miralls inalterables i en la lluïssor íntima del seu guiatge creatiu, ens convoca avui, com sempre ho fa, per a gaudir-ne del frec de l’experiència. I els cossos, ara nus, càndids en la reverberació de la nit insomne, serveixen totes les potències que l’interès identifica. Una mena de caos nocturnal on la joia i el plant conviuen a les palpentes, entre les branques fartes de desfici i de fràgil rosada. És l’amor, és la vida encara. És la identitat versàtil dels cossos ferms per a redimir-se en instants fecunds de plaer remot. Però ara, també, oferint la brasa intensa del seu quefer formós. És l’amor, tacte amorosit, revestit d’especial circumstància, i que alena vers un futur ple d’incertesa, però de necessitat d’estimar, i de ser estimat. O potser siga el tast de la bellesa que empara el nord i guia de l’observació neta i lluminosa: «…no és la bellesa allò que inspira la més pregona passió. La bellesa sense gràcia és l’ham sense esquer. La bellesa sense expressió cansa», raona intencionadament Ralph W. Emerson, quan destria els límits que la bellesa empara a l’hora d’establir les categories que certament inspiren l’especial tarannà d’allò bell, i per tant procliu a la veritat íntima d’un principi auster.

Ens pertany la bellesa? Resten en nosaltres els estris suficients per reconèixer les bondats que d’aquesta se’n deriven? Segurament els raonaments podrien estar contrapuntats, tot depenent de les valoracions que uns, o bé altres, en facen. La bellesa potser siga l’eix fonamental que dirigeix la mà de l’artista Antoni Miró per a escarbar dins del fang que acull la matèria primera. La pintura en fa el trasbals, ara, cap a les regions de l’escultura, tot aixecant els marbres desficiosos que adormien la penyora del cos fervent, natural, càlid i, a la fi, sorprenent. Un fornall de positures substancien el cor que canta en veus aplegades des de l’infinit de la tradició hel·lènica. Desbastar la terra, cremar l’argila i acariciar el rostre, tot d’una, per pur imperatiu aventurer. La pintura d’Antoni Miró, ara, una aventura.

I si el somni fos, també ara, una aventura? El somni, i el tràngol que procura. La màgia dels colors quan reboten al morter de l’alquimista, tot de marrons inesperats per a la feliç interpretació de la carn que s’ofereix formidable, vaporosa i teixida de carícies. Uns cossos que s’insinuen per l’escletxa de l’esguard feliç, rialler i impregnat de voluptuosa necessitat. Res de mirades alterades per la radicalitat de la melangia esquerpa. Ara són mirades precises, instintives, auspiciades per la voluntat de reeixir-se’n lliures, tan fidels amb l’existència apreciable dels dies sense paranys feixucs i miserables. Cossos per al cant de la llibertat, i els pinzells que voregen la riquesa dels matisos corporals, a manera d’estipendi ben guanyat quan il·lustren la fantasia virginal del plaer ignot, per profund i benvolgut: «…no res us pertany en propietat més que els vostres somnis», percudeix el tambor de Nietzsche quan, fart de raó, instal·la l’eficàcia del pensament íntim en la meravella inaprehensible d’un somni bellugadís i discontinu. La lògica del pensament, i de la virtut que l’acompanya. O potser un misteri, al remat, farcit d’eloqüència.

I els cossos, elles i ells, per a sovintejar el tast de la vida. Són com una enorme paradoxa, o bé s’escau la matèria orgànica en funció primordial, veïna del sentiment. Tots els nervis a flor de pell, tots el bastiment biològic per a ferir la intimitat capriciosa, quasi ignorant, de la seva potencialitat. I el plaer ja és un riure potent, un embalum de teles per a fornir la passió elemental que empeny el viure. Seria de gasiva condició no reconèixer-ho. O potser seria una llàstima veritable no prendre part en la conquesta de la joia. També, ara, suprema garantia de llibertat. I per què? I per a què? Doncs perquè des de la discreció de l’ànim se’ns avé la necessitat de perpetuació. I la pintura, ara quasi escultura, i des de la finestra lluminosa de l’art, la complicitat amb l’esdevenidor poden ser una bona oportunitat per garantir la vigència dels dies. Un fracàs seria abandonar la visita que ens ret la creativitat de l’artista a l’hora de construir, per què no, l’epopeia de la vida; la capital incorporació, sense reserves, de la comprensió dels homes: «…tot allò que viu, resisteix», acudirà en el nostre favor Georges Clemenceau. Així l’art. Així la pintura que ara ens convoca: els Nus i Nues d’Antoni Miró. Senyoreja l’esguard també, però, la il·lusió per la vida. O com inclús s’hi pronuncia Malcom Forbes: «…mentre visques, viu», afegint un nou concepte que s’acomoda a la necessitat d’aprofitar el moment que la vida ens atorga: «collige, virgo, rosas» que encunyaria, amb tanta precisió, Ausoni.

Amor, vida, passió i desig, amb l’aura fonamental de l’art que tot ho articula i embolcalla; fonent-ho amb proporcions subordinades als imperatius de la creativitat de l’artista. Antoni Miró esculpeix els cossos, els il·lustra amb la pàtina intel·ligent de la mirada, els rebleix de vida en un instant precís de gràcia, i ja tot irromp al claustre matern de la contemplació. L’harmonia serà també el talent que inspira el contacte amb la realitat de la carn que balla per a fer-s’hi veure. No només està la fecunditat d’allò immens que s’hi subscriu al si de la fibra cordial. També el fluix sensual s’hi desinhibeix facilitant la intempèrie de les emocions. I això mateix també viu als quadres d’Antoni Miró. La voluntat d’emancipar filagarses de sensual existir, així com la mirada esquiva deposita l’encanteri al cim de les hores denses de la nit. La participació dels queviures gratificants de l’embranzida sensual, la degustació dels fruits saborosos de la nocturnitat fuetejada pel desig: «Encara que tanca la boca, si és això el que vols,/mes dona’m part almenys en el teu amor» intervé ara Catul al si de la reflexió, tot comprenent l’abast infinit de la voluptuositat amatòria.  

Els cossos, el sexe, l’eròtica sensualitat entremaliada, com els guerrers ateneus a les portes de la gran batalla, i on el sol fondrà les espases i les cuirasses. Una Ilíada ferida de peus alats sobrevola la metàfora per fer encabir la gràcia del discurs pictòric. I en la fosca titil·len, de perfil, els homes, tot  percudint els membres altius en lliure competència amb els ordres arquitectònics. I la pintura canta, com ho han fet els poetes, i també les paraules dels rapsodes a la vora de la plaça pública. Llocs per a l’alteritat, per a les raons i per a la fantasia, també.  Els delers són, ara, lliures. I els saltirons d’uns pits desmesurats repten la mesura, quan aquesta s’incardina en l’entusiasme del joc obert per al gaudi. 

Membres que són herois arribats des de la poesia. Substància del temps nostrat i pretèrit alhora. La pintura canta, com ho fa la música en el record del murmuri de l’univers. L’art, en la pintura d’Antoni Miró, se’ns presenta cridaner, homònim d’un entusiasme pervivent des de l’arcàdia dels colors. Tot hi fa, perquè tot s’aplega per a guarir les nafres del desfici inconsistent. La pintura és com un eco ancestral que viu per a remeiar la insatisfacció de l’oblit. Antoni Miró guanya temps al temps com si fos allò darrer que ha de viure: cada quadre un món, i amb tots els mons que té a les mans forja un autèntic univers substancial: formes, idees essencials, substrats de l’experiència, vigor comunicatiu, elemental voluntat d’abraçar els misteris de la vida, tot, en harmonia resta a les contrades de la seua imaginació poderosa. Antoni Miró tix, des de la memòria, ponts que possibiliten els encontres als plans de la cultura: «…Quantes vegades sota el sol tingué set /de veure-us, herois i poetes d’altre temps!», postil·la Hölderlin, quan canta la necessitat de la memòria per a bastir els edificis de la saviesa i del coneixement.

I la pintura d’Antoni Miró, ara, s’hi precipita com ho fa la bona pluja damunt dels camps tous després de passar la rella. Els cossos dibuixats reboten la geografia dels quadres per a tastar la veritables turgència de la realitat còsmica dels afectes, de l’amor i de la passió que comporten. Cossos nobles a la vora del desig i de la pregona intimitat. Cossos que reviuen l’endins de la seua matèria per a abellir la necessària contemplació que els faça grans, enormes, inquiets i totals. Cossos nus com una celebració, com una victòria dels sentits, com una voluntat d’existir més enllà de la comèdia de cada dia. Cossos alterats per la gràcia quan s’hi dissocia de la realitat parca en metàfores, doncs la filigrana de la positura maniobra per atorgar els ritmes joiosos d’un ver instant de plaer. I del comú, d’allò quotidià, ara surt, sense peresa, la gosadia, l’atreviment, l’oferta dinàmica de la ironia i, potser, també de l’humor. Perquè, d’aquests moments de reencontre amb la carnalitat indissimulada, la clau resta suspesa als claus de l’amor possible, de la franca mirada, i tan lliure: «Cos – de color i calor,/de foc, de llum i de vapor./Cos – destinat a ser cendra/i a la inconsciència solitària de si./Tu que per a donar-te no pots no cremar-te./Tu que no pots agarrar-te a l’instant que t’ama», capturem, en aquest moment, els versos de Giovani Giudici, per a abordar la intensitat que significa el fet amorós, l’absolut abandó en braços de l’idil·li que determina la passió amorosa, tant com el calfred que en suposa; així, doncs, ho rebem en la pintura de Nus i Nues de l’artista Antoni Miró. 

No obstant tot allò que ja hem esmentat en aquest text d’acompanyament: la força de l’expressivitat emotiva a la pregona substància dels quadres, també ens cal significar d’altres aportacions, la singularitat de les quals, s’hi manifesten en la dolcesa, la suavitat i la lliure interpretació del cànon clàssic. Potser el matís sorprenent, també conductual dels protagonistes últims, tot abraçant els paradigmes de la modernitat, il·lumina l’escena general amb la tendresa del conhort. Sí, la contemplació ens diposita a les mans la pertinent càrrega cultural que ens arriba d’enllà de la mediterrània, solcant travessies de coneixements, i arraulits, aquests, a l’infinit de la història que ens pertany, i interpel·la. Potser una nissaga vehement de passions remotes per a dir, amb solvent senzillesa al voltant de l’amor: «…Quina nit més bella, amor!/Amb perfum de lluna tendra,/navegarem pel perfum/que tindrà regust a menta», interpreta Rosa Leveroni aquest cabdal de tendresa que l’amor, i la seva absència, determinen.  

Els Nus i Nues d’Antoni Miró una nova possibilitat que ens brinda l’artista per a jugar, amb les mans de la memòria i el rigor del present, amb el fang del misteri cordial: el desig com a motor de l’existència.

  • Catul, Poesía Completa (C. Valerii Catulli Carmina) Versió castellana de Juan Manuel Rodríguez Tobal. Ed. Bilingüe. Poesía Hiperión, 3ª Edición, Madrid 1988. p. 119. La versió llatina diu: «…uel, si uis, licet obseres palatum,/dum uestri sim particeps amoris.» La traducció al català que hi figura al text ha estat nostra.
  • Hölderlin, Obra poètica Completa. Edició bilingüe (Tomo I), Libros Rio Nuevo. Barcelona 1986, p. 117. El text original diu: «…Wie oft im Lichte dürstet’ ich euch zu sehn,/Ihr Helden und ith Dichter aus alter Zeit!» La traducció al català que hi ha al text, ha estat nostra.
  • Giudici, Giovani, en El Fuego y las brasas (Poesía italiana contemporánea), Antologia a cargo de Emilio Coco. Celeste, Sial Ediciones, Madrid 2000, p. 53. El text original diu: «Corpo – di odore e calore,/di fuoco, di luce e di vapore./Corpo – votato alla cenere/e all’incoscienza solitaria di sé./Tu che per darti non puoi non bruciarti,/Tu che non puoi aggrapparti all’attimo che ti ama.» la traducció al català que resta al text ha estat nostra.
  • Leveroni, Rosa, al seu poema Absència, en Nou segles de Poesia als Països Catalans, a cura de Celedoni Fonoll, Edicions del mall, Barcelona 1986, p. 325
Font: Josep Sou ./

ajudesparentalcoi

 

ua


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *