«Vint-i-cinc vacances a Ovidi Montllor»
Columna per Josep Sou
«…no deixes créixer l’herba en el camí de l’amistat»
Plató
Com ens agradaria formalitzar, o reunir, ara i aquí, un gran cor de veus meravelloses i destres per salmodiar, només fos a capella, «Les meves vacances» de L’Ovidi Montllor. Seria una gran cosa, una gran fita per a la cultura de la poesia feta cançó. Ovidi, eteri, enlairat i tan singular, abastaria les ones viatgeres del gran auditori de la vida. Així, ara, s’ho volem pensar, tot arrabassant el paradigma de la il·lusió i fent possible la química dialèctica de l’encontre amatent. Però…
Avui tenim la sort, la immensa fortuna, de comptar amb VINTICINC, i escaig, artistes, aplegats en una mostra col·lectiva, no pas per cantar, altrament per homenatjar Ovidi Montllor, i fer, de la pintura, un nou càntic que vinga a dir, de manera determinada i contundent, com s’estimen el joglar i poeta d’Alcoi i, també, de quina manera tan admirable conformen el seu esguard per a la posteritat.
«La memòria minva si no s’exerceix» ens comenta Plató. Així doncs, l’exercici de memòria que els artistes (els pintors) han dut a terme, ha estat un treball des de dins, amb propietat i interès profund, doncs solament així han pogut assolir la intensitat del record, ja que amb paraules alienes, o en aquest cas, amb imatges exògenes, fora de tota passió, mai no es pot travessar el cabdal on viu l’esperança amatòria de la membrança.
Així se’ns apropa la cançó, però també la poesia. I la pintura avui s’exhibeix fràgil i diversa, ben afortunada i dinàmica, amb la idea feta presència o inclús els conceptes esdevenen encara poètica dels colors, tot a l’endins d’un trànsit on la paraula i la imatge, tan veïnes, conviuen en l’espai rigorós de l’art (tots recordem el que ens deia el gran poeta Horaci: ut pictura poesis). Ara, les imatges ens expliquen fragments de vida viscuda, i les paraules, triades al besllum d’una estança discreta, dibuixen la meravella a l’horitzó de la cultura, quan aquesta tot ho assumeix amb una voluntat de compartir el temps en un llarg i plausible infinitum cordial. Perquè, és clar, Ovidi Montllor és una representació viva del seu temps i, fins i tot, realitat comprensible d’una manera essencial de ser, i de sentir-se. Per tant, com no podia ser d’una altra manera, els artistes, en el seu generós conjunt, amb entusiasme, rigor, elegància, oportunitat i molta feina, han recorregut l’ample camí que va des del record particular, fins a la plàstica que il·lumina un ser excepcional i d’alçada tan respectada com reconeguda.
La lírica d’Ovidi Montllor, o la seua Nova Cançó, sempre ha estat arrelada, tan fermament, als solcs de la terra, però ha tingut la gràcia de construir una gran «apasterosi» (agafant de la celístia els estels més lluminosos) i fent, com aquell qui no vol la cosa, una esplèndida cançó d’avui. Una greu retòrica que identifica, amb sintaxi fàcilment entenedora, els extrems més esfereïdors de la condició humana, tot cantant la vida, a la fi. I els artistes que avui ens convoquen en aquesta exposició fascinant, de l’existència de l’Ovidi han fet causa expressiva, i ens faciliten la lectura que només la dinàmica afectiva pot arribar a possibilitar. Pintura al servei del voler. L’art esponerós que identifica les clarianes d’un bosc fruitós. Els pinzells en melòdica cadència silent són a l’obrador, acompanyant els pintors quan forgen l’arquitectura de la voluntat. La màgia de la pintura, en la crisàlide de l’enigma, s’arrecera per cultivar la forma perfecta que identifique la felicitat de l’encontre. Quanta bellesa en la pintura, i quanta energia en la veu!!
Qui, o què era l’Ovidi? Potser mai ho sabrem del cert, home de tan complexa personalitat. Però sí reconeixem en ell valors d’humaníssima civilitat, de gosadia, i és ben fàcil imaginar-lo, sempre, brandant la bandera de la llibertat, i del risc sense metàfores adjacents. O potser seria aquell, fent valdre la inspirada benvolença de Vicent Andrés Estellés: […] un entre tants com no aguarden i lluiten./ Un entre tants com foraden la nit./ Un entre tants com no dormen i guaiten. / Un entre tants […]
O seria, tal vegada, l’Ovidi, un insurgent de mena? Tant de bo que així fos…doncs: «…l’acte de desobediència, com acte de llibertat, és el principi de la raó…» com postil·la Erich Fromm. I nosaltres, amb ell, fem causa comuna. Clar està.
I qui són aquest grup excel·lent d’artistes que avui ens convoquen a tenir-ne bona cosa de cura i atenció per la memòria de l’Ovidi? Qui són, i què han pintat per traduir la seua afecció amb la delicada manera de la saviesa? Ens han regalat, així doncs, la seua mirada i, amb ella, també, la bellesa de la construcció d’un univers evocador d’afectes. Els citarem, un a un, pel seu nom: Azorín, Neus Bou, Joan Castejón, Mercè Díaz, Fuencisla Francès, Lluïsa Fuster-Vercher, Artur Heras, Carme Jorques (la qual ha estat comissària de la mostra), Xavier Lorenzo, Aurèlia Massanet, Sento Massià, Eduard Mier, Antoni Miró (alma mater de l’esdeveniment i faedor d’aquesta embranzida que avui podem contemplar i fruir), Mariadolors Mulà, Perceval Graells, Lluïsa Pérez, Bea Rico, Roc, Pau Sellés Alòs, Sílvia Sempere, Josep Sou, Ramón Urbán, Aurora Valero, Sílvia Viana, i el Grup Matèric: (Ximo Canet, Javier Pérez Vàzquez i Enric Piera). Aquests artistes ens han facilitat la transferència d’un univers molt ric en matisos, on el frec substancial de l’anhel ha esdevingut pintura, o siga art.
I ara, com a curiositat informativa, els direm la itinerància que aquesta mostra ha dut a terme al llarg d’un temps esforçat i ben complex, com tots reconeixem: Alcoi (2020), Gandia (2020), Ontinyent (2020 – 2021), Dénia (2021), Xàtiva (2021) i ara, finalment Al MUA d’Alacant (2021 – 2022). (Inauguració de l’exposició al MUA el proppassat 1 d’octubre de 2021).
I des d’aquestes línies, i a manera de comiat, volem agrair, enormement, la labor intensa de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant, i també a les autoritats acadèmiques que han fet possible, amb el seu suport i fidel companyia, que el flux primordial adreçat a continuar la memòria d’Ovidi Montllor i Mengual haja estat una realitat amb feliç conclusió.
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi