Foradia subscriutegrat

El relat d’una memòria impedida. La col·lectivització a Alcoi (1936-1939)

Per Ángel Mora, antropòleg

A l’inici de la Guerra Civil espanyola va esclatar una revolució social i econòmica que no ha tingut parangó en la història contemporània, la màxima expressió de la qual va ser la col·lectivització de la major part dels mitjans de producció que van passar a ser gestionats directament pels treballadors, coordinats pels sindicats, especialment per la CNT. 

Una col·lectivització que referent als sectors industrial i de serveis aconsegueix el seu cim en el cas alcoià. Gastón Leval, el periodista que millor va conéixer les col·lectivitats espanyoles, va afirmar que Alcoi era “sens dubte proporcionalment la ciutat amb major nombre de treballadors llibertaris” i va descriure la seua col·lectivització com “el cas més demostratiu i ple d’ensenyaments”. Per part seua, el destacat historiador Pierre Vilar, va opinar que “Alcoi va fer la seua pròpia revolució”. Una singularitat explicada per la forta tradició anarquista local, que es va reflectir en una afiliació a la CNT que superava el 80% del total de treballadors.

La col·lectivització alcoiana va ser singular per la seua extensió a la quasi totalitat d’indústries i serveis, però sobretot per la seua profunditat, ja que va avançar un pas més, aplicant la socialització anarcosindicalista, que era voluntària i coordinada pels sindicats, i que ha de distingir-se de la socialització marxista, imposada i estatal. Segons els estatuts col·lectivistes aquesta socialització significava una col·lectivització ampliada o generalitzada, on tots els mitjans productius d’un sector econòmic s’agrupaven amb una caixa comuna per a afrontar les despeses i compartir els beneficis, amb el que s’augmentava la solidaritat -eliminant les diferències i la competitivitat entre les col·lectivitats- i s’optimitzava la producció, centralitzant recursos, modernitzant mitjans i humanitzant les instal·lacions. I així es van socialitzar amb gran èxit els 43 tallers metal·lúrgics, que els treballadors van reconvertir en indústria bèl·lica, la primera empresa civil del país a fabricar armament que va produir el 90% dels projectils valencians. O les 129 fàbriques tèxtils, que van obtindre encara majors beneficis malgrat començar amb un deute de 7 milions de pessetes i un capital superior bloquejat; també la indústria del paper, els treballadors del qual van saber repartir-se solidàriament l’escàs treball fins que es va decretar la nacionalització; i la indústria fustera, de la construcció, indústries gràfiques, carrossera, laboratoris farmacèutics, forns, destil·leries, barberies, cafés, fondes i hotels, treballadors agrícoles i en general comerços i indústries alimentoses. Malgrat rebaixar els preus, els cinemes i teatres, així com taxis i autobusos, van augmentar els seus beneficis. 

Fàbriques d’Alcoi./

És a dir, que a més de suprimir, com la resta de col·lectivitats, els intermediaris, els sous abusius i, sobretot, la plusvàlua capitalista, les alcoianes van aplicar una socialització que en general va resultar molt eficaç econòmicament. I això malgrat una multitud d’inconvenients, com la profunda crisi de producció i els inflats deutes que arrossegaven les indústries i que els col·lectivistes van haver d’afrontar; malgrat les manques en matèries, de la dislocació dels mercats, de l’absència de crèdits, dels bloquejos i intents d’intervenció estatals, del desconeixement dels procediments tècnics i administratius, de les lleves militars, etc.

Però és que a més van assumir les noves pujades salarials, la reducció de les jornades, la millora d’equipaments i instal·lacions, el cost d’un Fons de Previsió per a les assegurances socials recentment conquistades (malaltia, accident, viduïtat, vellesa, desocupació i maternitat) i les cooperatives de sanitat i consum. També van escometre generoses donacions, l’acolliment de refugiats i el sosteniment d’una Caixa Especial de Solidaritat destinada a hospitals, col·legis, milícies i a l’aprovisionament de la ciutat. 

Acabada la Guerra, els empresaris van trobar unes fàbriques sanejades i modernitzades, amb beneficis i importants estocs de matèries primeres, i van mantindre centralitzades algunes de les fases del procés productiu. Però ràpidament tot va ser soterrat, lobotomitzat per la memòria col·lectiva fins hui, perquè quant a la memòria històrica sobre la col·lectivització i l’anarquisme que la va impulsar, la ciutat és un erm: no trobarem res en els seus museus, ni topònims, escultures o plaques commemoratives als seus carrers. Tampoc conferències, articles, visites guiades, seminaris, ni llibres -exceptuant el de l’escriptora anarquista Salomé Moltó- ni per part de les institucions expertes que vetlen pel Patrimoni, ni per l’Ajuntament. A més, Alcoi té la fortuna de comptar amb la presència d’un dels últims col·lectivistes, Vicente Segura, de 102 anys i envejablement lúcid, que va ser delegat de les Indústries Tèxtils Socialitzades i testimoni irreemplaçable de la col·lectivització, però que no ha rebut signes d’interés o de reconeixement, ni municipal, ni historiogràfic. Comparteix la mateixa sort que la resta de col·lectivistes: sembla que la seua militància anarcosindicalista li penalitza i li converteix en un incòmode testimoni d’un passat no succeït.

Vicent Segura./

Es detecta un consens local que condiciona el sentit comú dels alcoians, i que és construït des d’un entramat de poder específic, emprant eines persuasives -morals, ideològiques i intel·lectuals- que són dirigides política i econòmicament per a dictar hegemònicament el que és correcte investigar, publicar, editar, estudiar o patrimonialitzar. Aquest paradigma local, definit des de pràctiques i discursos, municipals i empresarials, compta amb el concurs corporatiu dels experts que aporten amb la seua signatura la legitimitat històrica i patrimonial. Així el binomi coneixement/poder produeix una història “des de dalt”, que potencia el passat de les elits i el seu patrimoni material, i descura així la història obrera i els seus espais socials. Però sobretot menysprea a l’anarquisme i a les seues col·lectivitats, pel seu potencial demostratiu i la seua capacitat per a impugnar el consens. Un oblit organitzat des de l’absència i el silenci, que recorre a un joc metonímic per a tractar les excepcions. D’aqueixa forma, en tractar les aportacions positives, es pren el tot per la part, es generalitza per a dissoldre i restar importància, i no obstant això, amb els aspectes més negatius, la metonímia s’inverteix prenent la part pel tot: es concreta per a condensar i fixar els estereotips negatius.

És un imperatiu ètic i democràtic, habilitar aquestes memòries impedides.

  • Ángel Mora és antropòleg, autor de la ‘Col·lectivització anarcosindicalista en la Guerra Civil espanyola. Pervivències temporals i desmemòria en el present alcoià (2020), IX’ Premi d’Investigació Joan Francesc Mira.
Font: Ángel Mora./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *